(Guardiola de Berguedà, Berguedà)
Antiga abadia benedictina (Sant Llorenç prop Baga).
Fundada abans del 898, gaudí d’una relativa prosperitat als segles X-XI. L’any 1592 s’incorporà a Sant Pau del Camp de Barcelona.
Es conserva part de l’església, d’estil romànic, restaurada.
(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)
Antic monestir benedictí de l’antic municipi d’Unarre, situat al centre de la vall d’Àneu, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, dins la parròquia d’Escalarre. Al seu voltant hi ha un caseriu anomenat Santa Maria d’Àneu.
És esmentat ja el 839 a l’acte de consagració de la catedral d’Urgell com a lloc de Santa Maria, abans de Santa Deodata, centre de les parròquies i aglutinador religiós de la vall d’Áneu, origen del deganat d’Àneu (després arxiprestat d’Àneu).
Sembla que als seus orígens fou un monestir visigòtic dedicat a Santa Deodata. Al final del segle X era dedicat a Sant Pere (Sant Pere d’Àneu). L’any 1064 el comte Artau I Miró de Pallars el cedí juntament amb els monestirs de Sant Pere del Burgal i de Sant Pere de les Maleses al comte Ramon V de Pallars Jussà; a canvi del monestir de Lavaix i d’altres béns.
S’extingí molt aviat com a monestir benedictí, el segle XII. Després pertangué als canonges agustins, però la comunitat abandonà l’antic monestir abans de les lleis desamortitzadores del segle XIX.
La seva església, primer de tres naus (d’un nau des del segle XVI), fou refeta al segle XI i dedicada a Santa Maria d’Àneu.
Procedeix d’aquesta església una rica decoració absidal conservada al Museu d’Art de Catalunya.
Actualment és un santuari dedicat a la Mare de Déu d’Àneu.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, 1646)
Frare benedictí. En 1644 era abat del monestir de Sant Pere de Galligants.
Havent estat elegit Diputat Eclesiàstic el 22 de juliol de 1644, fou, com a tal, president de la Generalitat, en moments ben difícils de la guerra de Separació. Irritat contra les arbitrarietats dels aliats francesos, protestà repetidament.
Acusat de prendre part en una conspiració, fou empresonat, amb gran escàndol, el 18 de març de 1646, per ordre del virrei francès.
(Monistrol de Montserrat, Bages)
Monestir i santuari benedictí (Santa Maria de Montserrat) (720 m alt). Situat al massís de Montserrat, al límit amb el municipi de Collbató. S’hi ha establert de fa segles una hostatgeria important i, modernament, els serveis turístics necessaris per al santuari més important de Catalunya, que ha arribat a atraure, alguns anys, més d’un milió de visitants.
Documentalment consta que des dels volts de l’any 880 existia a la muntanya una capella dedicada a la Verge, donada per Guifre el Pilós al monestir de Ripoll; la capella fou probablement bastida als temps visigòtics. Sembla que entre els anys 1011 i 1018, un monjo de Ripoll, Joan, passà a regir el cenobi de Santa Cecília de Montserrat, supeditat a Ripoll.
Santa Cecília s’oposà a l’intent de fusió i aconseguí la delimitació de propietats; aleshores l’abat Oliba de Ripoll es decidí a fer la fundació del veritable monestir de Santa Maria, vers l’any 1025, car el 1027 ja és mencionat el cenobi. En els primers temps, Montserrat i Ripoll tenien un sol superior, l’abat de Ripoll, però des del 1082 existeixen ja escriptures signades pels priors de Montserrat, si bé nomenats amb filiació directa de Ripoll.
Durant els segles XII i XIII el monestir de Montserrat cresqué ràpidament i començaren els intents d’emancipació de la tutela del monestir de Ripoll. Fou també durant el segle XIII quan començaren els pelegrinatges a Montserrat, i el monestir adquirí, a partir d’aquella època i d’una forma successiva, nombrosos privilegis, concedits pels papes, pels arquebisbes de Tarragona i per Jaume I (1271) i els seus successors. També abundaren en aquells anys les donacions de terres, masos i fins d’algunes petites esglésies i castells. La importància creixent del monestir de Montserrat, determinà la decisió dels monjos d’independitzar-se de Ripoll; això originà una sèrie de disputes que provocaren l’arbitratge d’un dels concilis celebrats a Tarragona a la darreria del segle XIII.
Si bé durant el segle XIV l’arquebisbe de Tarragona es dirigí, a instàncies de l’abat de Ripoll, al papa Joan XXII i al rei Jaume II per tal de relligar la dependència de Montserrat a Ripoll, al començament del segle XV s’assolí la completa independència (10 març 1410), en erigir Benet XIII (el papa Luna) el monestir de Montserrat en abadia independent, que confirmaren els papes Martí V i Eugeni IV. Un intent de reforma monàstica, adaptada al model imperant a Itàlia i propugnada pel papa Eugeni IV amb la vinguda de sis monjos de Montecassino, fracassà i provocà un període de franca decadència.
Al final del segle XV, per disposició del rei Ferran el Catòlic, passà a dependre del monestir de Sant Benet el Reial, de Valladolid, i perdé la dignitat abacial, la qual li fou retornada cinc anys després pel papa Alexandre VI, en temps del gran abat Garsias de Cisneros, que s’oposà al general de Sant Benet el Reial. L’abat Garriga col·locà i beneí la primera pedra de l’església actual, el 1560, que no fou consagrada fins al 1592. Durant aquest temps Montserrat s’annexà, entre altres, l’abadia de Santa Cecília.
L’any 1641, amb motiu de la insurrecció de Catalunya contra Felip IV, hagueren d’abandonar el monestir tots els monjos castellans, entre els quals l’abat. Durant la guerra de Successió tornaren a ésser desterrats els castellans, com a partidaris que eren de Felip V. Durant la guerra del Francès, el monestir, pres per Suchet, fou cremat l’any 1811, i l’any següent fou volat per ordre del general Mathieu. Novament hagueren d’abandonar-lo els monjos durant la guerra dels Set Anys, i el 1835, en ocasió de la crema dels convents.
Si bé el 1844 fou obert el santuari amb la nova entronització de la Verge per l’abat Blanch, la data inicial de la reconstrucció definitiva és la del 1862, en temps de l’abat Miquel Muntadas. El 1881 tingué lloc la coronació de la Mare de Déu de Montserrat i la seva proclamació com a patrona de Catalunya, per concessió de Lleó XIII. Durant el segle XX ha estat reconstruït el monestir i el palau de la Verge, ha estat refeta la biblioteca i s’han editat la famosa Bíblia i nombroses revistes i llibres. A mitjan 1936 tingué lloc una nova dispersió de la comunitat, i després de la guerra civil recomençà la vida monàstica.
El 1946 en fou nomenat abat Aureli M. Escarré, que prosseguí activament la tasca de reconstrucció espiritual i cultural del monestir, convertit a més, a partir d’aleshores, en un centre de manifestacions catalanistes i antifranquistes. L’abat Escarré hagué d’exiliar-se després d’unes dures crítiques a la dictadura espanyola el 1966. fou substituït per Cassià Just i aquest, al seu torn, per S. Bardolet (1989).
ART: La primitiva imatge de la Verge, venerada a l’antiga ermita de Santa Maria fou renovada al traspàs del segle XI al XII.
L’església, d’estil romànic, fou ampliada i restaurada l’any 1537 segons línies gòtiques. Del claustre gòtic, construït sota l’impuls del seu abat comendatari Julià della Rovere, el futur papa Juli II, pels arquitectes Jaume Alfons i Pere Baset, només se’n conserva una ala.
L’església actual data de la segona meitat del segle XVI –fou consagrada el 1592- i consta d’una sola nau i de 12 capelles laterals. El cambril de la Verge, d’estil neoromànic, fou construït l’any 1878 per Francesc de P. del Villar, i decorat amb vidrieres policromes, marbres i frescos de J. Llimona, a la volta; el 1947 es féu l’ofrena d’un nou tron a la Verge.
Dos importants sepulcres renaixentistes es conserven a Montserrat: el de Bernat de Vilamarí, amb imatge jacent del difunt, a l’estil del de Merliano da Nola, a Bellpuig, i el de Joan d’Aragó, amb la imatge del difunt agenollat i amb actitud orant sobre un sepulcre sostingut per atlants i cobert, el conjunt, per un baldaquí circular recolzat en columnes. Amb motiu de les reformes arquitectòniques esmentades treballaren a Montserrat pintors com Pere Serafí i, sobretot, el portuguès Benito Sanxes Galindo, que decorà el refectori, però totes aquestes obres s’han perdut.
Del segon quart del segle XVII cal fer esment d’una escola pictòrica, a la qual Joan Ricci donà l’impuls més important. Gaudí també va fer alguna obra complementària a la Santa Muntanya, i han estat molts els artistes catalans que han col·laborat en la seva ornamentació. El museu del monestir és, així mateix, de gran interès, especialment la seva col·lecció de pintures.
Enllaç web: Abadia de Montserrat
(Moià, Moianès, 18 desembre 1908 – Montserrat, Bages, 6 octubre 2005)
Liturgista, ecumenista i historiador. Nom de religió d’Estanislau Franquesa. Alumne dels escolapis, prengué l’hàbit a Montserrat el 1925, on professà (1930) i s’ordenà prevere (1932). Acabà els estudis a Beuron (Alemanya), i en retornar inicià la publicació, en fascícles, del Missal del Poble, interromput per la guerra civil, durant la qual perfeccionà els estudis a Maria Loach (Alemanya) i féu de professor al seminari de Vitòria.
Ocupà càrrecs de responsabilitat al monestir, i com a sagristà major prengué part en l’organització de les festes d’entronització de la imatge de la Mare de Déu (1947). Director del Scriptorium Liturgicum (1943), membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics i membre de la Junta Nacional de Pastoral Litúrgica.
Durant el concili Vaticà II fou consultor de l’episcopat espanyol i, posteriorment, del Consilium de Litúrgia i de la Congregació del Culte Diví. D’ençà del 1971 i fins al 1983, fou superior de la comunitat benedictina annexa a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem). La seva abundant producció bibliogràfica té com a temes: Montserrat, el ritual català, la litúrgia hispànica i l’ecumenisme.
(Manresa, Bages, 28 abril 1918 – Montserrat, Bages, 18 març 2015)
(dit Gregori) Compositor, organista i musicòleg. Benedictí. Format a l’escolania de Montserrat, sota la direcció d’Anselm Ferrer (1926-32), ingressà al monestir el 1933, on suplí, com a organista, Ildefons Pinell. Es perfeccionà a París. Estudià composició amb Josep Barberà (1941-46) i amb Cristòfor Taltabull (1946-50).
Ha escrit obres litúrgiques amb text català i la cantata Oh gran misteri!. Fou secretari de la secció musical del II Congrés Litúrgic de Montserrat. Director del cor dels monjos a partir del 1968, ha realitzat gravacions de prestigi internacional. Com a musicòleg ha interpretat els signes de la dansa del Llibre Vermell.
(Rabós d’Empordà, Alt Empordà)
Abadia benedictina (Sant Quirc de Colera), al vessant meridional de la serra de l’Albera. És esmentada ja el 844; el 927 l’abat Manuel redreçà el monestir i inicià una nova església, en terrenys cedits pel comte Gausbert d’Empúries, consagrada el 935, ampliada el segle XI sobre un pla basilical i renovada entorn del 1123 (any que fou consagrada a sant Quirze, sant Andreu i sant Benet).
La vida del monestir fou pròspera fins al segle XV, mentre formà part de la Congregació Claustral Tarraconense. A més de la jurisdicció sobre Colera, Rabós i les Baussitges, els seus béns s’estenien a diversos llocs de l’Empordà i del Rosselló, i tenia el dret exclusiu de pesca a les cales de Portbou, les Portes, Freixe i Freixenet. Amb els abats comendataris inicià una ràpida davallada i, el 1592, fou unit a Sant Pere de Besalú.
En resta l’església, modernament restaurada, notable edifici de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals de quart de cercle, amb tres absis amb decoracions llombardes d’època molt evolucionada; resta un tros de claustre, molt primitiu, i unes altres edificacions veïnes, aprofitades com a masia el segle XIX.
Prop del monestir hi ha l’església de Santa Maria, consagrada el 1135 com a parròquia dels súbdits del cenobi.
Antic monestir benedictí (Sant Pere de Casserres), situat al límit entre la plana de Vic i les Guilleries, enlairat a la vora d’un meandre del Ter, a un km de la carretera de Roda de Ter a Santa Maria de Corcó.
Fou fundat pel vescomte d’Osona-Cardona, Bremond I, vers 1006, i consagrada la seva església el 1050. El priorat fou unit a Cluny el 1080 i secularitzat el 1572; passà als jesuïtes fins que aquests foren expulsats el 1762, i, a partir d’aquesta data, a mans privades.
L’església, de tres naus en principi, fou malmesa pels terratrèmols de 1427-28, que també van enfonsar el claustre i bona part de les dependències conventuals. A causa de l’abandonament secular, ha desaparegut tot allò que era susceptible de trasllat: capitells, retaules, sarcòfags, etc, però en els anys 1990 ha estat objecte d’un pla de restauració.
Enllaç web: Sant Pere de Casserres
(Barcelona, 29 març 1912 – Montserrat, Bages, 3 gener 1978)
Abat benedictí. Prevere diocesà (1935), prengué l’hàbit monàstic a Montserrat (1941). Es llicencià en teologia i en arqueologia cristiana a Roma.
De tornada a Montserrat, fou nomenat prior (1949) i elegit abat coadjutor (1961) d’Aureli M. Escarré, càrrec que conservà fins al 1966, que fou designat abat president de la congregació benedictina de Subiaco.
El 1969 predicà el recés anual al papa Pau VI i a la cúria romana, que fou publicat després amb el títol Il sacerdozio cristiano. Malalt de mort, el 1977 es retirà a Montserrat.
Bé que potser d’una forma poc coneguda externament, en alguns moments difícils havia tingut un paper important i decisiu en defensa de l’Església catalana i de la vida cultural i política de Catalunya.
La seva obra principal, Litúrgia i espiritualitat (1956), fou traduïda a diverses llengües.
Abadia benedictina (Sant Pere de Besalú), fundada el 977 pel comte-bisbe Miró III Bonfill, que la posà sota el patrocini de la Santa Seu. El comte Bernat I Tallaferro féu renovar l’església, consagrada el 1003, i li donà les relíquies dels sants Prim i Felicià, que foren centre de devoció i de pelegrinatge comarcal.
Amb l’intent de reformar-la, el comte Bernat II, el 1070, la uní a Sant Víctor de Marsella. El 1086 recuperà la dignitat abadial. Tingué un priorat prop dels murs de Tarragona, el de Santa Magdalena, i, a més, el de Santa Maria del Collell.
El 1592 el papa Climent VIII li adjuntà els monestirs de Sant Quirc de Colera i de Sant Llorenç del Mont (o de Sous).
S’extinguí amb l’exclaustració del 1835. Entre el 1908 i el 1914 serví d’estatge als monjos francesos d’Encalcat, expulsats de França per la llei de Combes (1904).
L’església abacial, renovada vers el 1160, és ara l’església parroquial de Besalú. Té tres naus i tres absis, el central amb un deambulatori, els capitells del qual demostren la mà d’un artista del nord d’Itàlia. La resta del treball esculpit s’assembla al treball de les escoles rosselloneses. El massís campanar que li fa costat és obra del 1697.
Dades dels Països Catalans 