(Sant Pol de Mar, Maresme, 26 agost 1837 – Montserrat, Bages, 31 agost 1921)
Abat de Montserrat (1885-1913). Sacerdot (1866), ingressà a Montserrat el 1880.
Completà l’obra restauradora del seu predecessor, Miquel Muntadas, amb l’ampliació dels edificis montserratins.
Fundà l’abadia de Nostra Senyora de Montserrat i el col·legi de Sant Beda de Manila (1895).
Dimití del seu càrrec abacial el 1913.
(Villegas, Castella, 1871 – Montserrat, Bages, 1917)
Historiador. Monjo de Montserrat (1899).
Destinat a Manila, patí els efectes de la guerra civil. Després passà a les missions benedictines de Nova Núrsia (Austràlia), i el 1905 retornà definitivament a Montserrat, d’on fou bibliotecari.
Publicà treballs històrics a la “Revista Montserratina”, i edicions de mestres d’espiritualitat, com García Jiménez de Cisneros.
(Granollers, Vallès Oriental, 1831 – Montserrat, Bages, 1910)
Escriptor. Ordenat de sacerdot a Barcelona, regentà molts anys la parròquia de Santa Maria dels Sants, a Barcelona.
El 1893 ingressà a l’orde benedictí a Montserrat.
Publicà Ejercicios para las principales festividades del año (1896) i Nueva historia del santuario y monasterio de Montserrat (1896).
(Manresa, Bages, 1808 – Nàpols, Itàlia, 1874)
Monjo de Montserrat des del 1826.
Durant l’exclaustració es refugià a Montecassino (1836-41). Fou nomenat superior del priorat montserratí de Nàpols (1841), on residí fins a la mort, llevat dels anys 1853-55, que ocupà accidentalment la presidència de Montserrat.
És autor d’un poema titulat Joan Garí, l’ermità de Montserrat (Manresa 1868).
(Catalunya, 1215 – 1835)
Congregació benedictina. Reuní els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.
Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictins a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral li fou donat el 1600 per tal de distingir-la de la dels Observants de Valladolid.
Mentre que els monestirs masculins de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI, bastants de catalans s’hi adheriren progressivament; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592.
Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835.
Les compilacions més importants de les seves constitucions foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662.
(Palma de Mallorca, 11 desembre 1920 – Montserrat, Bages, 6 juliol 2009)
Historiador. Ingressà al monestir de Montserrat, on rebé el nom de Garsias, el 1942.
Doctor en història eclesiàstica per Lovaina (1955), s’ha dedicat especialment a estudiar la congregació benedictina de Valladolid i el monaquisme antic.
Fundador de les revistes “Studia Monastica” i “Yermo”, i impulsor de les Setmanes d’Estudis Monàstics celebrades a diversos indrets de la península a partir del 1958.
Després estigué al davant del monestir de Binicanella.
Antic priorat benedictí (Santa Maria del Coll), filial d’Amer, al límit amb el terme d’Osor, prop del coll de Nafré, a les Guilleries.
El territori depenia d’Amer ja el 860; la comunitat, aplegada entorn de l’església de Santa Maria, consta des del 1187; es regulava per una concòrdia feta amb el bisbe de Vic el 1320 i per una altra amb l’abat d’Amer el 1369. Des del 1482 tenia el títol de prior un monjo d’Amer, i el títol prioral fou refós amb l’abacial d’Amer el 1592.
Resten l’església romànica (segles XII-XIII), restaurada, la casa rectoral i una hosteria; és parròquia del poble del Coll des del 1855, i santuari marià.
(les Valls d’Aguilar / la Ribera d’Urgellet, Alt Urgell)
Antiga abadia benedictina (Sant Climent de Codinet), situada a l’esquerra del Segre, entre els antics termes de Noves de Segre i el Pla de Sant Tirs. Era lloc de refugi i hospitalitat, prop del camí de la Seu d’Urgell.
Hom n’ignora la fundació i la regla de la primitiva comunitat, esmentada el 803 sota l’abat Víntila; el 829 observava ja la regla de sant Benet. El 1001, a causa del relaxament a que havia arribat, el papa Silvestre II l’uní al monestir de Tresponts; a partir d’aleshores hom no té cap més notícia de la comunitat.
Les edificacions foren arrasades per una riuada del Segre.
La capella de Sant Pere de Codinet, a l’altra banda de la carretera moderna, en recorda el nom.
Priorat benedictí (Sant Pere de Clarà), prop del terme d’Òrrius.
El 1080 Adelaida Guadald cedí el lloc (on a la fi del segle IX ja hi havia una església alçada per Baió i potser una cel·la monacal) al monestir de Cluny, i, malgrat l’oposició, l’abadia de Sant Cugat del Vallès el sotmeté al de Sant Pere de Casserres (els priors de Clarà foren monjos de Casserres fins al 1359), dependència que es trencà el segle XV amb la introducció de priors comendataris.
El 1597 fou unit definitivament a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que l’arrendà als Marc d’Òrrius, després senyors del lloc.
L’església, ja sense culte el 1730, restaurada vers el 1920, és obra de la fi del segle XIII, o del començament del XIV, gòtica, amb molts elements d’una altra, romànica, anterior; la nau és quasi quadrada, així com el presbiteri; hi ha restes de les edificacions priorals.
Procedeixen de Clarà els dos sarcòfags de pedra de la façana de l’església d’Argentona.
(Mirapeix, País de Foix, 1480 – Montserrat, Bages, 1568)
Eclesiàstic. Ingressà a Montserrat el 1512.
Fou mestre de novicis en diversos monestirs hispànics i, durant molt de temps, confessor de pelegrins a Montserrat.
Esdevingué el primer confés i director espiritual d’Ignasi de Loiola, en ocasió de la seva estada al santuari a l’inici de la seva conversió (1522).
Dades dels Països Catalans 