(Signy l’Abbaye, França, 5 desembre 1654 – Montserrat, Bages, 18 novembre 1723)
Escriptor i monjo benedictí, més conegut per fra Josep de les Llànties.
Malgrat no tenir estudis i haver volgut romandre sempre entre els llecs, redactà nombroses obres espirituals, recollides en l’Opera Omnia (1725), que tingueren diverses reedicions.
(Madrona, Solsonès, segle XVI – Vic, Osona, 21 setembre 1575)
Eclesiàstic. Religiós benedictí i doctor en teologia.
Prior de Meià i abat dels monestirs de Breda (1569-73) i de Cuixà (1573-74).
El 1574 fou nomenat bisbe de Vic, però no pogué dur a terme els plans proposats de reorganització.
(Sabadell, Vallès Occidental, segle XIII – segle XIX)
Antic monestir femení de benedictines.
Fundat el 1214 dins la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres.
Després d’haver estat vint anys a Sabadell, la comunitat es traslladà a Barcelona, on sembla que adoptà la regla d’un orde militar. Així, anà perdent el caire d’espiritualitat, fins que s’extingí, el 1810.
L’església del monestir, dedicada des del 1867 a la Concepció, i el claustre foren salvats de la demolició, traslladats i reconstruïts (1869-71) al carrer d’Aragó, de Barcelona mateix.
(Tossa, Selva, 1769 – Nàpols, Itàlia, 1841)
Religiós, farmacèutic i espeleòleg.
Benedictí a Montserrat (1789), fou procurador del monestir davant el govern de la Regència (1810) i, més tard, farmacèutic als hospitals de sang fins que acabà la guerra del Francès (1814).
Passà a Itàlia, on regí el priorat de Nàpols (1818) i de Palerm (1820).
Restà inèdit el seu tractat sobre la muntanya de Montserrat, gràcies al qual és considerat com un dels capdavanters del moviment espeleològic.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1604 – Barcelona, 1678)
Eclesiàstic. Cosí de Joan Gaspar Roig i Jalpí. El 1632 es doctorà a Roma en dret civil i canònic. Obtingué el priorat de Meià (1633); rebé tot seguit l’hàbit benedictí.
Fou partidari de Felip IV durant la guerra dels Segadors i objecte de persecució per part dels francesos i de la generalitat de Catalunya.
El 1652 fou nomenat canceller de Catalunya i president de la Congregació Claustral Tarraconense; el 1652 fou elegit per a l’abadiat de Cuixà, del qual no pogué prendre possessió, a causa del tractat dels Pirineus.
Compilà les Constitucions noves de la Congregació, edità les sinodals del priorat de Meià i escriví llibres de devoció, com Romeria del paradís i una Relació de les coses del gloriós sant Jordi, màrtir en Catalunya, i les seves memòries.
(Manresa, Bages, 2 gener 1880 – Montserrat, Bages, 4 setembre 1941)
Monjo benedictí i liturgista. Ingressà a Montserrat el 1895 i fou ordenat sacerdot l’any 1903.
Col·laborador a diverses revistes religioses. La seva tasca més notable fou la de liturgista. Publicà una colla de llibres de divulgació, de molt èxit.
(Pinós, Solsonès, 1504 – Montserrat, Bages, 16 agost 1578)
Monjo benedictí (1520). Fou elegit abat del monestir de Montserrat el 1559, i reelegit el 1566. No va acabar el segon trienni abacial, ja que l’any 1568 es va retirar a l’ermita de Sant Dimas, on morí.
Entre les seves actuacions abacials cal remarcar la construcció de l’actual basílica del santuari.
Deixà manuscrits un tractat sobre la retribució de la vida eterna i diverses biografies de monjos, entre les quals la de Joan Chanon, confés i primer director espiritual d’Ignasi de Loiola.
(Cervera, Segarra, 1906 – Castelldefels, Baix Llobregat, 1978)
Lingüista. Ingressà al monestir de Montserrat el 1923 i fou ordenat sacerdot el 1930. Estudià els monestirs de Montserrat i de Beuron, a l’Escola Bíblica de Jerusalem i a l’Institut Bíblic de Roma.
Durant la guerra civil espanyola visqué a Alemanya i a Suïssa, on s’establí.
Va publicar un opuscle sobre El Tobor (1934). És autor d’un Diccionari de sinònims (1971) de la llengua catalana, molt ben acollit per la crítica, i que ha estat reeditat en diverses ocasions.
Priorat benedictí (Santa Maria del Coll de Font-rúbia), vora el coll de Font-rúbia, en un contrafort de la serra de Collserola, entre el turó del Carmel i el de la Creueta del Coll.
Fundat vers l’any 1098, fou priorat filial de Sant Cugat fins al 1592, any en què se secularitzà, i, novament, des de la primeria del segle XVII fins a l’any 1835, que fou incendiat, tingué més caire de santuari que de monestir.
Fou molt restaurat el segle XIX, i també el 1929, quan hi anaren a residir religiosos del Sagrat Cor.
L’església actual encara conserva elements romànics del segle XI i barrocs del segle XVII.
(Catalunya, segle XIII)
Eclesiàstic i escriptor (o Guifré). Fill de Bernat II de Foixà i de Beatriu.
Ja des d’abans del 1267 era frare menor al convent de Barcelona. En sortí el 1275 i es féu benedictí de Sant Feliu de Guíxols. El rei li donà el castell de Montagut.
Amic de Pere II el Gran i dels seus fills, fou enviat en ambaixada a Roma (1289). Obtingué favors de Jaume II el Just i de Frederic II de Sicília, així com del papa Bonifaci VIII. Assistí a la reunió d’Anagni (1295). Fou abat de San Giovanni degli Eremiti, a Palerm.
L’obra més destacada que va escriure, per encàrrec de Jaume de Sicília, és el tractat gramatical Regles de trobar (1289-91), com a ampliació de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú, i en què diferencià, per primer cop, les llengües catalana i occitana i assenyala alhora les similituds i les diferències entre totes dues.
La seva obra poètica es redueix a quatre composicions, una copla i tres cançons en la línia de l’amor cortès.
Dades dels Països Catalans 