(Barcelona, 1905 – segle XX)
Escriptor. A partir del 1955 ha anat publicant comèdies còmiques, com les titulades Tres cartes de París (1957) i L’amor quan és amor… (1958).
També és autor de la rondalla escènica per a infants La besada de la reina.
(Barcelona, vers 1580 – Évora, Portugal, 1645)
Religiós cartoixà. Fill del secretari de Felip II, el 1601 professà a la cartoixa d’Escaladei.
Més tard fou prior de la Vall de la Misericòrdia i Scala Coeli (ambdués a Portugal).
És autor de diverses obres sobre la història de la cartoixa a la Península.
(Barcelona, 1846 – 1920)
Impressor. Fill de Tomàs Gorchs i Casadevall, del qual fou continuador del negoci.
Creà models tipogràfics originals i fundà “El Correo Tipográfico”.
Fou president de l’Institut Català de les Arts del Llibre.
(Barcelona, 1811 – 1886)
Impressor, llibreter i editor. Fou l’impressor oficial de la universitat de Barcelona.
S’especialitzà en obres de teatre, sovint en català, i en llibrets d’òpera, amb el text italià, o bilingüe italià-castellà, per als espectacles del Liceu de Barcelona.
Fou el pare de Ceferí Gorchs i Esteve.
(Barcelona, 21 setembre 1876 – Arcueil, París, França, 27 març 1942)
Escultor. Fill de Concordi González i Puig, i germà de Pilar, Dolors i Joan. Format en el treball dels metalls en el taller d’orfebreria familiar.
S’instal·là a París a partir del 1900, on esculpí una sèrie de màscares en les quals explotava al màxim les possibilitats plàstiques del ferro, com en la Petita màscara de Don Quixot (1930) o La Montserrat (1932).
La seva obra, transposició molt lliure d’una gran fantasia i, sovint, plena d’humor, de la figura humana, de la qual la Dona pentinant-se (1931-33) o l’Home gòtic (1937) són solament dos exemples, està escampada pels museus i les col·leccions més importants del món.
(Barcelona, 4 agost 1868 – 1 abril 1908)
Pintor i escultor. Fill de Concordi González i Puig, i germà de Juli, Dolors i Pilar. Treballà al taller de Rossend Nobas.
El 1900 anà a París amb el seu germà Juli. El seu estat de salut precari el féu tornar a Barcelona (1906).
Féu projectes per al famós ebenista Francesc Vidal. El 1906 havia exposat amb èxit a la Sala Parés.
(Barcelona, 1931 – 1997)
Pastor evangèlic de tradició baptista.
Responsable de la comunitat de Sant Boi de Llobregat, també fou professor al seminari teològic evangèlic.
Investigador de la tradició protestant als Països Catalans, ha escrit El protestanisme a Catalunya (1969) i Un segle de protestanisme a Catalunya (1970).
(Barcelona, 1893 – Cambridge, Anglaterra, 21 març 1962)
Hebraista. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i féu cursos complementaris a Madrid, París i Londres.
Establert a Anglaterra, esdevingué hispanista de prestigi. Des del 1920 treballà a la universitat de Belfast (Irlanda del Nord), d’on fou nomenat professor el 1920.
Aleshores ja havia publicat treballs d’importància, com Viajes de Benjamín de Tudela, versió espanyola (Madrid, 1918), La literatura hebraica en Cataluña (1920) i La prefilología en la España medieval.
Absorbit per l’ensenyament, féu un gran mestratge en el camp dels estudis hispànics, amb tendència a desenvolupar-hi la part catalana. Això ha fet possible l’aparició d’un bon conjunt de catalanòfils britànics, com Pierce i Tate. Publicà d’altres escrits remarcables, com la versió del Llibre d’ensenyaments delectables, d’Ibn Sabara (1931).
Fou el primer president de l’Associació d’Hispanistes de la Gran Bretanya i Irlanda. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Hispanic Society of America i de l’Anglo-Catalan Society.
Poc després d’haver fixat la seva residència a Cambridge, i quan es disposava a intensificar els seus treballs d’investigació, massa sacrificats fins aleshores per les activitats docents, fou atropellat per un automòbil i morí poc després, de les ferides rebudes.
(Barcelona, 2 desembre 1935 – 29 octubre 2021)
Polític, advocat i escriptor. El 1965 ocupà la càtedra de dret polític de Santiago de Compostela, on residí fins que, el 1971, obtingué la càtedra de teoria de l’estat a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
És autor de Federalisme i autonomia a Catalunya, estudi juridico-històric sobre el corrent federalista de Catalunya durant el període 1868-1938, i de El cambio inacabable, 1975-1985 (1986).
Col·laborà als diaris “Tele/Exprés”, “Diario de Barcelona”, “La Vanguardia” i “La Voz de Galicia”. En alguns treballs periodístics utilitzà el pseudònim de Martí Rizal.
Fou membre del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya.
(Barcelona, 12 novembre 1963 – )
Actriu, cantant i ballarina. De formació autodidacta. El 1988 va aconseguir el seu primer gran èxit protagonitzant la versió musical de Mar i Cel, d’Àngel Guimerà, amb la companyia Dagoll Dagom.
Després s’ha especialitzat en la comèdia musical i ha format companyia pròpia. Un dels seus espectacles ha estat Germans de sang (1995).
Ha protagonitzat també, per a la Televisió de Catalunya, la sèrie Xènia (1993).
Dades dels Països Catalans 