(Barcelona, 28 agost 1793 – Madrid, 21 abril 1854)
Diplomàtic, escriptor i periodista. Lluità a la guerra del Francès i fou perseguit per la Inquisició.
Fundà els periòdics liberals “El Constitucional” i “Minerva Española”.
Fou cònsol a Florida Oriental i, exiliat, visqué a Bèlgica, però com a diplomàtic nord-americà.
Escriví sobre diplomàcia i publicà la novel·la històrica Josefina de Comerford.
(Barcelona, 15 octubre 1877 – Galapagar, Madrid, 6 desembre 1943)
Escriptor. Patrioter, triomfalista i d’una religiositat exaltada, publicà novel·les, assaigs i poesia: Lira de bronce (1901), Casta de hidalgos (1908), El amor de los amores (1910), Bajo el yugo de los bárbaros (1932) i Roja y gualda (1934).
Fou membre de la Real Academia Española (1915).
(Barcelona, 1954 – )
Crític d’art i comissari d’exposicions. Fins el 1994 residí a la ciutat alemanya de Colònia, des d’on exercí la corresponsalia de diferents publicacions especialitzades espanyoles, com “Lápiz” o “Balcón”, i internacionals.
Ha organitzat diverses exposicions, entre les quals cal destacar Càmeres indiscretes, al Centre d’Art Santa Mònica (1990), Tierra de nadie, a l’Hospital Real de Granada (1992), Toponimias (8) Ocho ideas del espacio (1994), al centre cultural de la Fundació La Caixa de Madrid.
Des del 1996 fou el cap d’exposicions del MACBA.
(Barcelona, 13 març 1932 – 25 gener 2026)
Tenor. Deixeble del Conservatori del Liceu de Barcelona.
El director d’orquestra H. von Karajan el descobrí al Festival de Salzburg del 1964 i li confià papers importants. Assolí èxits a Itàlia, els EUA, l’Argentina i el Canadà.
El 1966 es presentà al Liceu de Barcelona amb Turandot, de Puccini.
Actuà regularment al National Theater de Munic i a altres teatres d’Alemanya.
(Barcelona, 13 setembre 1887 – 14 maig 1974)
Tenor. Actuà l’any 1910 al Teatre Novetats de Barcelona i amplià els seus coneixements a Milà.
S’especialitzà en el repertori de revista. Les seves facultats extraordinàries li atorgaren una fama internacional.
Estrenà Parisina (1913), Il Piccolo Marat (1921), de Mascagni, i La cena delle beffe (1924), de Giordano.
(Barcelona, 26 abril 1882 – després 1943)
Polític. Germà de Francesc. Milità de molt jove al Partit Republicà Federal. Ingressà després a la Unió Republicana, on destacà. Col·laborà al setmanari polític “Aurora” i a d’altres publicacions.
Després de passar uns anys retirat de la política, reprengué aquestes activitats arran de l’assassinat del seu germà.
Fou conspirador activíssim durant la Dictadura de Primo de Rivera. El 1931 fou diputat per Barcelona a les corts espanyoles.
(les Corts de Sarrià, Barcelona, 1893 – Barcelona, 23 abril 1939)
Polític. Fill d’un immigrant de Graus. Membre, des de molt jove, d’Unió Catalanista, fou director de “Pàtria Nova” i de “L’Intransigent”, i col·laborador de “Subversió Nacionalista” (1918).
Fundà, amb altres militants nacionalistes, La Falç, fou membre del CADCI i féu una intensa tasca propagandística a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Funcionari de l’ajuntament de Barcelona durant la guerra civil, fou detingut el 1939, condemnat a mort per un consell de guerra sumaríssim i executat.
Fou el pare de Roser Latorre i Gaia.
(Barcelona, 1932 – )
Professora de català, filla de Domènec Latorre i Soler.
Es dedicà a l’ensenyament i exercí tasques de correcció per a editorials.
És autora del llibre didàctic Primer curso de catalán, editat el 1966.
(Barcelona, 5 desembre 1801 – València, 3 febrer 1894)
Militar. Cadet el 1810, formà part de la Guàrdia Reial (1824; capità el 1834).
Mort Ferran VII de Borbó, es féu carlí i prengué part en el setge de Bilbao i en la batalla de Lutxana.
Coronel, s’acollí al conveni de Bergara (1839) i passà a l’exèrcit isabelí. El 1849 combaté l’aixecament carlí al Principat.
Mariscal de camp (1851) i tinent general (1867), fou capità general d’Andalusia, conseller d’estat, director general de l’administració militar, diputat i senador.
Amb la restauració borbònica fou capità general de València (1875-76).
(Barcelona, 24 desembre 1830 – 20 febrer 1901)
Periodista i escriptor. Fundador del Centre Català.
Col·laborà en molts periòdics, especialment satírics. Entre altres, dirigí “El Telégrafo” i fundà “El Diluvio”.
Publicà novel·les de fons històric o de caire romàntic: Las iras de su padre (1894), Maridada (1888), obres de teatre en col·laboració amb Frederic Soler “Pitarra” (La creu de la masia, 1873, etc) i els poemes Divagacions (1881).
Dades dels Països Catalans 