(Barcelona, 17 abril 1890 – 8 gener 1980)
Operador i realitzador cinematogràfic. Format juntament amb el seu germà, Ricard, col·laborà amb ell en la majoria de les seves pel·lícules per a la Royal Films.
El 1910 anà com a documentalista oficial a Brasil, i s’hi estigué fins al 1914.
Posteriorment (1926) es dedicà a activitats tecnològiques.
(Barcelona, 1786 – Santiago de Compostela, Galícia, 1863)
Flautista i compositor. Primer flautista del Teatro alla Scala, de Milà, on amplià estudis, i de la catedral de Santiago. Músic major de l’exèrcit de Ferran VII de Borbó.
Compongué unes Canciones al nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo, drama sacre que contrasta amb l’Himno de Riego que, entre altres obres, se li atribueixen.
(Barcelona, 13 gener 1892 – 20 novembre 1964)
Químic, farmacèutic i activista polític. La seva farmàcia serví per celebrar-hi reunions polítiques.
Fundador de la Societat d’Estudis Militars, fou empresonat el 1925, però la causa fou sobreseguda el 1927, i s’exilià a França.
Proclamada la República, fou cap de la guàrdia cívica de Francesc Macià.
El 1939 s’exilià a Cuba, d’on tornà el 1961.
(Barcelona, segle XIX – 22 juliol 1840)
Advocat. Conegut per les seves idees reaccionàries.
Fou un dels dirigents, el 21 de juliol de 1840, de l’anomenat motí de les levites, en el qual els escassos absolutistes barcelonins es concentraren per manifestar llur adhesió a Isabel II de Borbó i a la reina governadora Maria Cristina. Els manifestants arribaren a xocs violents amb elements liberals.
L’endemà, Balmas fou reconegut pel carrer, apostrofat i empaitat per un grup d’oponents. Balmas, armat, tirà contra un dels qui l’encalçaven i el matà. Mogut gran aldarull, es refugià a casa seva.
El domicili fou assaltat i els seus trets causaren encara tres morts i set ferits. Tocat ell també, la casa fou envaïda. Els assaltants el mataren i llançaren pel balcó el cadàver, que fou arrossegat pels carrers.
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
(Barcelona, 10 febrer 1913 – 27 juliol 1980)
Editor, llibreter i activista cultural. Director de les “Edicions d’Aportació Catalana”, llibreria especialitzada en literatura i pensament català i va promoure l’edició de nombrosos treballs sobre diversos assumptes d’interès polític, sempre des d’una perspectiva nacionalista, com la publicació a Montevideo de Per una consciència de país (1963).
També promogué durant els anys 1950 les campanyes de propaganda de la llengua i de les relacions culturals entre els països de parla catalana.
Pòstumament aparegué Esperit i doctrina internacionals (1980).
(Barcelona, 27 juny 1919 – 5 abril 2005)
Químic. Professor de les universitats de Harvard (EUA) i Barcelona, i director de l’Instituto de Química Orgánica Aplicada del CSIC.
Entre les investigacions que ha portat a terme destaquen: l’inici i el descobriment de la química percloorgànica, el descobriment de la llei lineal pels derivats benzènics, el descobriment i desenvolupament dels radicals lliures inerts i el descobriment del bescanvi spin-càrrega.
Ha obtingut el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tecnològica (1982).
(Barcelona, 27 gener 1955 – )
Dibuixant i grafista. Llicenciat en filosofia i lletres (història), féu estudis a l’Escola Massana (de la qual fou professor) i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona.
Es donà a conèixer com a humorista gràfic a “El Papus” i “Por favor”, i ha col·laborat en d’altres revistes i diaris. S’ha dedicat també al disseny gràfic i ha fet diversos cartells.
Com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils, els seus dibuixos, d’un grafisme sintètic, actualitzen la tradició catalana d’il·lustració d’Apa o Ricard Opisso.
Entre les seves obres destaquen Les onades (1987), Pim, pam, pum, poma (1989), Simón el dragón (1991), Poesies de Joan Salvat-Papasseit (1991), Gabriel Ernest (1992) i Els artístics casos d’en Fricandó (1992).
(Barcelona, segle XIII – Catalunya, segle XIV)
Militar. Junt amb el seu germà Arnau eren marins i ciutadans de Barcelona.
Manaven la coca anomenada Santa Eulàlia, capitana de l’estol en què s’embarcà l’infant Alfons -el futur rei Benigne-, acompanyat per la muller Teresa d’Entença, el 28 maig 1323, a port Fangós, per a l’expedició de conquesta de Sardenya.
(Barcelona, 22 abril 1920 – 25 juliol 1961)
Advocat i jurista. Catedràtic de dret administratiu a les universitats de Múrcia (1945) i de Saragossa (1953) i professor a les facultats de dret i ciències econòmiques de la Universitat de Barcelona.
Fou membre destacat de la comissió redactora de la llei especial per al municipi de Barcelona i de la comissió per a la reforma del sistema tributari espanyol.
Les seves aportacions jurídiques foren fonamentals per a la sistematització del dret administratiu, especialment Sistemática del derecho administrativo (1947), La esencia del proceso (1947), Derecho administrativo (1949) i Actos administrativos (1950).
La seva intervenció fou decisiva en l’elaboració de les lleis administratives més importants, les quals constituïren un avanç legislatiu notori.
Dades dels Països Catalans 