(Barcelona, 27 agost 1893 – Buenos Aires, Argentina, 18 febrer 1969)
Director teatral i de cinema. Molt jove, ingressà a la companyia d’Adrià Gual.
El 1909 s’establí a Buenos Aires, on fou crític teatral del diari “La Prensa”, fundà el conservatori d’art escènic, el Museo del Teatro i creà el Teatro Nacional de Comedia, que dirigí.
El 1942 dirigí el film Locos de verano.
(Barcelona, segle XVIII – Girona, segle XIX)
Historiador. Era lector de teologia de l’orde franciscà.
Fou destinat al convent de Girona, on es distingí durant la guerra del Francès com a capità de la setena companyia de la Croada.
Féu l’elogi fúnebre del general Álvarez de Castro i escriví una Historia político-crítica-militar de la plaza de Gerona (1887), obra que només fou publicada en part.
(Gràcia, Barcelona, 16 desembre 1875 – Barcelona, 29 març 1940)
Compositor i organista. Estudià amb Enric Granados.
Compongué sarsueles amb text català (La torre, 1898; El recomanat, 1899, i Montserrat, 1907) i la música per a l’obra escènica de Juli Vallmitjana Muntanyes blanques (1911).
Harmonitzà nombroses cançons tradicionals i compongué obres corals, sardanes i peces per a instruments de teclat.
Fundà l’Orfeó Gracienc i l’Orfeó Montserrat.
(Gràcia, Barcelona, 1893 – Barcelona, 1966)
Autor, actor i director teatral. Féu actuacions al Teatre Íntim d’Adrià Gual (1924) i al Teatre Català de la Comèdia (1936-37). El 1938 fou nomenat per la Generalitat comissari del teatre català.
El 1946 dirigí l’estrena d’El prestigi dels morts, de Josep M. de Sagarra, i el 1964 organitzà el Festival de Teatre Català.
Autor de peces teatrals, com: Ombres del port (1936), Avui com ahir (1954) i el vodevil Clementina no rellisquis (1966), i de traduccions.
(Barcelona, 25 octubre 1818 – Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 4 desembre 1898)
Comerciant i polític. Des de la seva joventut visqué a Tenerife, on seria introduït per Agustí Guimerà, oncle del famós poeta i dramaturg.
Fundà el setmanari “La Opinión”, convertit en diari el 1882. Hi defensà la política conservadora de Cánovas del Castillo, bon amic seu, del qual refusaria tanmateix tota mena de favors.
(Barcelona, 11 desembre 1942 – )
Polític i economista. Membre fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, fou elegit diputat per Barcelona l’1 de març de 1979.
Tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona (abril 1979) i diputat al Parlament des de 1980, ocupà la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat (1980-83).
Fou conseller d’Economia i Finances (1983-87) i d’Obres Públiques (1993-94), càrrec del qual dimití.
(Barcelona, 5 setembre 1952 – 29 novembre 2023)
“J. B. Culla” Historiador. Professor de la Universitat Autònoma de Bellaterra, col·labora en diverses revistes especialitzades i en d’altres mitjans de comunicació.
Ha escrit, entre altres obres, El catalanisme d’esquerra, 1928-1936 (1977), El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1986) i, en col·laboració amb Borja de Riquer, El franquisme i la transició democràtica 1939-1988 (1989), volum VII de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar.
(Barcelona, 1879 – 1943)
Dissenyador. Format a Llotja i a l’Escola de Teoria dels Teixits de Barcelona.
Com a projectista industrial dissenyà tapissos, joies, teixits, ceràmica, mosaics, d’un modernisme elegant i contingut.
Entre el 1900 i el 1910 guanyà premis importants a Barcelona, Madrid, Atenes, Saragossa, Rotterdam, Mèxic, Quito, Buenos Aires, etc.
Té dedicada una sala al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona.
(Barcelona, 21 juliol 1898 – 16 octubre 1973)
Enginyer industrial i polític. Gendre d’Amadeu Hurtado.
Milità a Acció Catalana, i el 1931 fou el primer director general d’indústries de la República. Després fou president del Consell Superior d’Indústria (1932-33) i del Patronat de Turisme de la Generalitat (1933-34).
Exiliat el 1939, fou un dels fundadors de la revista “Quaderns de Perpinyà”.
(Barcelona, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. Fou un dels millors capitans del regiment de Sant Narcís durant la defensa de Barcelona.
El 6 de setembre de 1713 resultà ferit al combat de la Creu Coberta. Es distingí especialment en el victoriós contraatac del 12 d’agost de 1714 al baluard del Portal Nou.
Després de la capitulació emigrà a Viena, on arribà el 18 de desembre de 1714, junt amb altres quatre oficials més, els primers procedents de l’ocupada Barcelona.
