Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Cardona i Roig, Osvald

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 agost 1914 – 14 desembre 1987)

Escriptor, crític i assagista. Estudiós de la llengua i literatura catalanes.

Publicà valuosos treballs, especialment del període comprès entre Verdaguer i els noucentistes: De Verdaguer a Carner (1960), Art poètica de Maragall (1971), Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer (1986). És autor també de La correspondència comercial en català (1977) i Els grups de vocals en contacte (1977).

Com a traductor, es destacà per la traducció que féu de l’obra de Petrarca, Sonets, cançons i madrigals (1955).

Cardona i Lladós, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 juny 1877 – 16 setembre 1958)

Pintor i dibuixant. Format a l’Escola de Llotja i a l’Acadèmia Baixas de Barcelona.

Col·laborà en revistes catalanes (“Forma” i “La Ilustració Catalana”), franceses (“Le Rire” i “La Vie Parisienne”) i alemanes (“Jugend” i “Simplicissimus”). Mentre residí a París formà grup amb Cappiello, Sem i Steinlen.

El seu estil, que subordina la forma al color, càlid al principi i de gammes fredes en la maduresa, té punts de contacte amb el de Gosé i el d’Anglada i Camarasa. La seva temàtica se centra en l’element femení.

Cardona i Furró, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 juliol 1878 – Moià, Moianès, 23 octubre 1922)

Escultor. Fou deixeble de Manuel Fuxà a l’escola de Llotja de Barcelona, i estudià després a París.

Conreà l’escultura costumista i, sobretot, els retrats, en estatuetes per a ésser foses en bronze. El seu art, influït pel de Trubeckoj, és fugaç i elegant.

Treballà uns quants anys (1909-18) a l’Argentina, on féu monuments i mausoleus (monument al general Sanmartín, a Buenos Aires).

Cardona i Civit, Daniel

2 Respostes

(Barcelona, 20 agost 1890 – Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 7 març 1943)

Polític. Membre destacat de la Unió Catalanista, secundà Francesc Macià en la creació d’Estat Català (1921), i en fou capdavanter de l’ala més radical. Però se’n separà el 1925 i passà a formar part de La Bandera Negra.

Poc abans de proclamar-se la República, tornà de l’exili a Barcelona, on organitzà el grup Nosaltres Sols!, el qual tingué una participació activa en els fets del Sis d’Octubre de 1934.

Hagué de fugir a França fins al triomf del Front Popular i, novament exiliat després de la guerra civil, no tornà fins poc abans de morir.

Fundador i director de la revista “Nosaltres Sols!”. Amb el pseudònim de Vibrant, publicà Per la llibertat (1933) i Res de nou al Pirineu (1933).

Cardenal i Pujals, Lleó

1 Resposta

(Barcelona, 31 gener 1878 – Madrid, 14 juny 1960)

Metge. Fill de Salvador Cardenal i Fernàndez. Estudià medicina a Barcelona i es doctorà a Suïssa.

Nomenat catedràtic de patologia i clínica quirúrgica (1907) i de cirurgia (1912) a la universitat de Madrid, de la qual fou rector.

Inicià la seva tasca de col·laboració amb el Laboratori d’Investigacions Biològiques de Santiago Ramón y Cajal. Participà en experiments de rejoveniment i col·laborà en la realització d’empelts glandulars.

Publicà diverses obres, entre les quals el Diccionario terminològico de ciencias médicas (1916).

Cardellach i Alivés, Fèlix

Deixa un comentari

(Barcelona, 1875 – 1919)

Enginyer industrial i arquitecte.

Professor fundador de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat (1915). Catedràtic, a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, on creà la càtedra d’arquitectura industrial.

S’especialitzà en la construcció d’ascensors.

És autor de Filosofía de las estructuras (1911), Las formas artísticas en la arquitectura técnica (1912), Leyes iconográficas de la línea y de la luz (1913).

Carcellé i Tosca, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 maig 1904 – 24 octubre 1983)

Compositor. Vinculat des de jove al món musical, als 20 anys fundà l’orquestra de jazz “Catalònia”, que dirigí fins a l’esclat de la guerra civil de 1936-39.

Després es dedicà professionalment a la composició (sardanes, cançons, ballables, etc) i a l’edició musical. Era autor també de la lletra de les seves composicions i de vegades signava amb el pseudònim de S. Obiol.

Entre les seves sardanes, gènere pel qual fou més conegut, cal destacar Mareta meva (la primera, 1945), La més bonica, Tempesta a Cerdanya i, molt especialment, És la Moreneta, que esdevingué quasi un himne de catalanitat.

Carcassona i Garreta, Bartomeu

Deixa un comentari

(Barcelona, 1830 – 1888)

Escriptor, actor i director teatral. Utilitzà els pseudònims de Pau Pi i Rosa Pic de Aldawala.

Relacionat amb Josep Anselm Clavé, publicà, entre altres obres d’estil satíric, romàntic o costumista, L’incendi d’Hostalric (1866), en col·laboració amb Ramon Móra, Los paquetaires (1869), Gent de barri (1877), Com succeeix moltes vegades (1877), Una noia collidora (1877) i La timba (1878).

També és autor de poemes, als quals posà música Josep Anselm Clavé. Deixà texts inèdits (entre ells la sarsuela Lo matrimoni civil i La guardiola, aquesta darrera en col·laboració amb Eduard Vidal i de Valenciano).

Carcassó i Font, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 21 març 1851 – novembre 1921)

Escultor. Deixeble dels germans Vallmitjana. Exposà des del 1872.

Esculpí l’al·legoria de Castella (1888) del monument a Colom (Barcelona) i l’estàtua sedent Enyorança (1889, Museu d’Art Modern de Barcelona).

Morí en la indigència.

Fou germà seu Julià Carcassó i Font  (Barcelona, 1856 – 1916)  Comediògraf. Estrenà i publicà La Tornaboda (1893-94) i estrenà també altres obres: Entre armats i congregants (1894-95), etc.

Carbonell i Piñol, Gerard

Deixa un comentari

(Barcelona, 1894 – 1968)

Pintor-decorador i dibuixant.

Excel·lí en la decoració d’interiors i de jardins i com a retratista al carbó i a la sanguina. Practicà el cartell i fou president de l’Associació de Cartellistes de Catalunya.

Fins al 1966 féu de professor de dibuix i de procediments pictòrics a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, de Barcelona.