(Barcelona, 2 novembre 1940 – )
Arquitecte. Col·laborador de Roser Amadó i Cercós, ha treballat en les obres de la Vila Olímpica de Barcelona, en el nou edifici de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en la Fundació Tàpies de Barcelona i en la remodelació del Canyeret de Lleida.
(Barcelona, 1865 – segle XX)
Musicòleg i compositor. Deixeble de Claudi Martínez i Imbert i de Felip Pedrell, fou director artístic de l’Associació Wagneriana (1904).
És autor d’obres simfòniques i de cambra i de la sarsuela El sant de l’oncle i obres vocals.
Publicà estudis dels drames musicals wagnerians, entre els quals es destaca Parsifal de Wagner (1903).
(Barcelona, 1780 – 1841)
Advocat i erudit. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803), a la qual llegà els set volums manuscrits del seu recull antològic Parnàs català, amb poesies d’autors dels segles XVII i XVIII, moltes d’inèdites, com les de Jaume Sala i Guàrdia.
Féu també treballs sobre numismàtica.
(Barcelona, 1160 – Coïmbra, Portugal, 1 setembre 1198)
Reina de Portugal. Filla de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de Peronella d’Aragó, es casà amb el rei Sanç I de Portugal.
Foren fills seus Alfons II de Portugal i l’infant Pere de Portugal, senyor de Mallorca.
(Barcelona, 1 novembre 1822 – 1901)
Empresari i autor teatral.
Féu la primera temptativa d’autor amb La nit de Sant Joan (1848). El 1851 passà, amb l’obra Una nit de Carnestoltes, al teatre Odeón, del qual fou empresari durant 22 anys.
Fundà, amb M. Angelon i Víctor Balaguer, el Conservatori Barcelonès, primer centre d’art dramàtic a Barcelona, i, amb Frederic Soler, la societat La Gata.
El seu teatre en llengua catalana, en un moment en que la burgesia secundava el teatre castellà, representà el corrent popular de l’escena catalana, amb l’acceptació d’un públic d’obrers i menestrals.
En són obres conegudes: Les tres roses (1855), La festa dels Ignoscents (1856), En Pauet i la Pepeta o la reixa de la llibertat (1857), Set morts i cap enterro (1860), La festa major (1869), De rebot (1877).
Moltes de les seves obres són bilingües, per imposició del govern (1867), que prohibia les escrites estrictament en català.
(Barcelona, 24 abril 1918 – Montevideo, Uruguai, 31 octubre 2012)
Escriptor i historiador. Membre de l’Academia de la Historia.
Fou principalment autor d’obres de tema històric: España en sus documentos (1954-65), La sociedad española desde sus orígenes hasta nuestros días (1972).
També ha destacat en l’assaig (El español y los siete pecados capitales, 1966) i en la narrativa (El desfile de la victoria, 1975; Un río demasiado ancho…, 1991).
(Barcelona, 7 agost 1913 – 8 desembre 2003)
Bibliotecària i escriptora. S’ha dedicat a la crítica i a la promoció del llibre infantil.
Ha publicat diversos treballs de biblioteconomia: Las bibliotecas populares (1944), Com es forma i com funciona una biblioteca (1960) i La biblioteca a l’escola (1970), premi Balmanya 1969.
Ha conreat la literatura infantil en obres com Les entremaliadures de Till Olibaspill (1979) i Vides paral·leles o contes de debò (1980), entre d’altres.
(Barcelona ?, segle IV – Roma ?, Itàlia, segle V)
Noble romà. Fill de Pacià, bisbe de Barcelona. Sant Jeroni li dedicà el seu tractat De viris illustribus, on diu d’ell que escriví una Omnimoda historia, que s’ha perdut.
Hom l’identifica amb un Dextre, prefecte del pretori de Roma l’any 395. És l’única data certa que hom en coneix. Alguns decrets del codi teodosià li van adreçats.
Els fragments de Cronicó de Dextre, publicats el 1594 per Román de la Higuera, són completament falsos.
Alguns li donen els prenoms de Flavi Luci, però és un error.
(Barcelona, 22 juliol 1935 – 12 abril 2024)
Ginecòleg. Es doctorà en medicina a Madrid i amplià estudis a Anglaterra, França, Itàlia i Suïssa.
Dirigí el Departament d’Oncologia de la Maternitat de Barcelona entre 1964 i 1972, i des del 1973 dirigí el Departament d’Obstetrícia de l’Institut Dexeus de Barcelona.
En aquest institut, el 1984 dirigí la primera fecundació in vitro realitzada a Espanya, juntament amb P.N. Barri.
(Barcelona, 27 juny 1924 – 1 abril 2016)
Ginecòleg. Doctor en medicina per la Universitat de Barcelona (1956).
Dirigí la Maternitat de Barcelona (1961-73) i l’Institut Dexeus des del 1973 fins al 1990, any en què n’ocupà la presidència.
Ha publicat obres de ginecologia i obstetricia i fou membre de diverses societats d’aquestes disciplines, tant nacionals com internacionals.
