Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Moncunill i Parellada, Joan

(Fals, Bages, 1848 – Barcelona, 1928)

Teòleg jesuïta. Germà de Lluís. S’exilià arran de la Revolució del 1868.

En tornar va ésser professor als centres jesuïtics de formació (Veruela, Tortosa) i catedràtic de teologia a Sarrià (Barcelona).

Escriví un Cursus Theologicus (1905-27).

Mon i Pasqual, Joan

(Santa Coloma de Farners, Selva, 1892 – Barcelona, 1979)

Advocat. Es llicencià en filosofia i lletres i dret a Barcelona i es doctorà (1916) en dret i ciències socials.

Juntament amb Guillem M. de Brocà i F. Maspons i Anglasell, emprengué la codificació del dret català.

Publicà Heredaments prelatius (1916), El heredamiento universal… (1917), Legislación de accidentes de trabajo (1957), La nueva legislación de procedimiento laboral (1958), La vida y la muerte del bandolero Serrallonga (1974) i un gran nombre d’opuscles sobre qüestions laborals i socials.

Mombru i Ferrer, Joaquim

(Barcelona, 1892 – 1963)

Pintor i restaurador. Participà en nombroses exposicions nacionals i obtingué diversos premis.

Sobresortí com a paisatgista (Posta de sol, Núvol, etc).

Treballà també bastant com a restaurador d’obres antigues.

Momboló, Miquel

(Barcelona, segle XVII – 1688)

Frare agustí. Era catedràtic de filosofia a la Universitat de Tarragona. Fou superior del convent barceloní.

És autor d’obres de caràcter religiós i moral, escrites en castellà. També conreà la poesia.

Mollar i Roig, Josep

(Barcelona ?, segle XVIII – 1791 ?)

Químic. Era apotecari a Barcelona i síndic personer de l’ajuntament.

Fou un dels membres fundadors de la Conferència Físico-Matemàtica de Barcelona (1764), esdevinguda després, Acadèmia de Ciències i Arts. Hi dirigí habitualment la secció de química i hi impartí classes d’aquesta matèria. El 1780 presentà una comunicació titulada Memoria sobre el salitre.

El seu fill fou:


Josep Ignasi Mollar i Sala  (Barcelona, segle XVIII – segle XIX)  Químic. Ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts el 1786. El 1791 substituí el seu pare en la direcció de la secció de química.

Presentà diverses comunicacions, com Origen, esencia y formación del salitre (1789).

Molist i Pol, Esteve

(Vic, Osona, 1923 – Barcelona, 9 desembre 2021)

Periodista, escriptor i advocat. Cursà els estudis de periodisme a Madrid en 1942-45.

Fou el primer director de “Revista” i crític literari d’“El Correo Catalán” i de “Diario de Barcelona”, del qual fou també sots-director gerent. Administrador general del grup “La Vanguardia”.

Entre altres obres, ha publicat Discursos políticos de Demóstenes (1955), El “Diario de Barcelona” (1964) i Enciclopedia de la Mitologia (1966).

Molins i Sirera, Antoni

(Barcelona, 1838 – 10 juliol 1903)

Poeta. Presidí la societat La Jove Catalunya (1871) i participà diverses vegades en els Jocs Florals de Barcelona, on fou premiat el 1867.

Col·laborà amb composicions poètiques, especialment de caràcter religiós, a “La Renaixença” i a “Lo Gai Saber”, entre altres publicacions.

Molins i Amat, Joaquim

(Barcelona, 9 febrer 1945 – 13 juliol 2017)

Polític i empresari. Fou secretari del Centre Català (1976) i de la Unió de Centre de Catalunya el 1978.

Elegit diputat (1979), amb el seu partit UCC ingressà a Convergència Democràtica de Catalunya (1980) i, de nou, en fou diputat (1982).

Diputat al Parlament català (1986-93), fou conseller de Comerç i Turisme i de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

El 1993 tornà a les corts, on fou portaveu del grup català (des del 1995).

El 1999 fou cap de llista a les eleccions per a l’alcaldia de Barcelona.

Moliner i Rau, Manuel

(Olot, Garrotxa, segle XVII – Barcelona, 17 maig 1714)

Militar. Més conegut al seu temps pel segon cognom.

Se sumà el 1705 a l’alçament de la zona de Vic a favor de Carles d’Àustria.

Després de participar activament i eficaçment tot al llarg d’aquests anys (1705-14) en la guerra contra Felip V de Borbó, fou mort per una granada de canó.

Moliné i Roca, Miquel

(Guissona, Segarra, 1857 – Barcelona, 1918)

Escriptor. Fou un dels professionals més coneguts de la crítica taurina, que exercí en diverses publicacions periòdiques, sota el pseudònim de Caricias.

Del 1878 al 1890 dirigí la revista “La Pica”, que havia fundat.

És autor de tres llibres sobre la seva especialitat.