(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Féu la guerra de Successió contra els borbònics. Hi resultà ferit i fou declarat invàlid. Havia assolit el grau de tinent coronel.
És trobava a Barcelona quan s’inicià el setge de la ciutat. Es presentà a un reconeixement i aconseguí de ser readmés al servei actiu. Des d’aleshores participà en la defensa.
Morí en combat durant la gran batalla final.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1674 – Escornalbou, Baix Camp, 1729)
Menoret franciscà del col·legi seminari de missions d’Escornalbou (1702).
Per la seva fidelitat a l’arxiduc Carles III fou expulsat del país (1714) i treballà a Perpinyà, a Roma i a d’altres ciutats italianes. Retornà a Catalunya l’any 1723.
De l’estada a l’estranger deixà un Itinerari, fins avui no retrobat; també escriví una Exposició o declaració de la regla seràfica, igualment desconeguda. És interessant l’Índex indicum seu repertorium generale huius bibliothecae, enllestit el 1727, obra ordenada per matèries de predicació, amb la referència a les fonts que eren a l’abast a Escornalbou.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Capità de voluntaris a la guerra de Successió. S’incorporà a les forces aliades ja el 1704 i prengué part a la conquesta de Gibraltar, per l’agost de 1704, i a la gran defensa subsegüent de la plaça.
El 13 d’agost de 1705, com a agent del príncep de Darmstadt, arribà secretament a Vic per lliurar plens poders a Francesc Puig i Sorribes per reclutar forces a la rebel·lió vigatana que precedí el desembarcament dels aliats a Barcelona. Per aquest temps tenia ja el grau de capità. Lluità amb forces de miquelets durant la guerra.
El 1708, amb el grau de coronel, manava un dels regiments de voluntaris dits de fusellers de muntanya. Al front de la seva unitat, pel novembre de 1709, actuà durament a la Garrotxa i castigà molt les forces franceses que hagueren de retirar-se pel Ripollès, després d’una ofensiva frustrada.
(Girona, segle XVII – Gènova, Itàlia, 1719)
Arquebisbe de Tarragona (1711-19). Essent ardiaca de Lleida fou presentat per a la seu tarragonina per Carles III, l’arxiduc d’Àustria, i nomenat per Climent XI, però no es pogué fer present a Tarragona fins l’abril de 1713.
Per discrepar amb Felip V de Borbó, aquest el desterrà a França. Es refugià després a Mallorca, en territori austròfil. Ocupada l’illa pels borbònics en 1715, hagué de passar a Liorna. Ja no es reintegrà a la seva seu.
(Catalunya, s XVII – Europa ?, s XVIII)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió. En 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cuirassers de Sant Miquel, que defensà Barcelona durant el setge final.
Es distingí especialment a la càrrega que donaren davant el convent de Caputxins, el 17 de setembre de 1713, i a les maniobres per instal·lar i guardar la bateria avançada a la posició exterior de la Creu de Sant Francesc, per l’abril de 1714.
Després de la capitulació, les autoritats borbòniques el volgueren empresonat, però eludí l’ordre de captura que hi havia contra ell amagant-se i fugint finalment a l’estranger.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill d’A. F. de Berenguer i de Novell.
Combaté a la guerra de Successió contra els borbònics, servint a la caballeria catalana. Es distingí especialment al combat del 16 de desembre de 1706 al pas de Lechago, prop de Calamocha (Aragó), on fou obtingut un triomf considerable, encara que resultà ferit.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 serví com a capità a la Coronela. Es trobava al baluard del Rei, lluny de la zona afectada per l’assalt, l’11 de setembre de 1714, i dugué la seva companyia a engruixir el gran contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova a l’esquerra de la línia catalana, on tornà a resultat ferit.
Després de la capitulació li foren confiscats els béns.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Oïdor militar de la Generalitat (1690). Participà en les corts del 1701, on adoptà una actitud de prevenció envers Felip V de Borbó.
Diputat militar de la Generalitat (1713), fou cap honorari de l’expedició dirigida pel general Rafael Nebot que durant els mesos d’agost i setembre recorregué el país per tal d’estendre medis de resistència antiborbònica.
De tornada fou acusat de no haver-se comportat segons que exigia la seva responsabilitat; però participà activament en la defensa de Barcelona durant el setge.
Després de la caiguda de la ciutat (1714) li foren confiscats els béns.
Fou el pare d’Antoni de Berenguer i Gabriel.
(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)
Dama. Filla segona de Francesc de Berardo. Es casà amb el noble granadí, austròfil, Francisco de Ribera, comte de Villanueva de las Torres.
Fou dama d’honor de l’emperadriu Elisabet de Brunsvic. Quan aquesta se n’anà de Barcelona, el 19 de juliol de 1713, figurà al seguici que l’acompanyà a Viena, ciutat on es reuní amb el seu pare.
Mort aquest, li foren traspassats els privilegis nobiliaris del difunt, per un decret imperial del 12 de febrer de 1715.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Eclesiàstic. Fill de Francesc de Berardo i d’Espuny. El 1714 era ardiaca de Vic, per bé que encara no tenia ordres sagrades.
Restà a Barcelona durant la defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V de Borbó. Durant la batalla final, es barreja a les tropes que resistien al barri de la Ribera i trobà la mort en aquella lluita.
(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 13 desembre 1714)
Militar, polític i diplomàtic. Marquès de Montnegre. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge dels francesos del 1697.
Austriacista, col·laborà amb el grup de Vic (1704), participà decisivament en les corts de 1705-06 i en la defensa de Barcelona del 1706, així com en l’ofensiva de Carles VI d’Àustria en terres castellanes (1710). Com a regent per Catalunya al consell d’Aragó proposà, sense èxit, la creació d’un exèrcit regular format per catalans del Principat i del Païs Valencià i per aragonesos.
Nomenat Carles emperador (1711), Berardo fou enviat per les autoritats catalanes com a ambaixador a Viena (1712), però no aconseguí d’ésser-hi rebut, ni tampoc a Utrecht, a la Haia ni a Londres.
Fou pare d’Antoni, Maria, Ramon i Serafina de Berardo i de Morera.
Dades dels Països Catalans 