(Illes Balears, segle XVIII)
Corsari. Arribà a Barcelona a la darreria de 1713, en un comboi de socors durant el setge de la plaça per les tropes borbòniques.
Fins al setembre de 1714 fou un dels més ardits capitans de la petita flota catalana, en lluita desigual amb el bloqueig enemic.
Manava la fragata Santa Madrona.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1707 pel rei-arxiduc Carles III al militar Josep Oliver de Boteller i Saragossa.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVIII)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cavalleria dels cuirassers de Sant Miquel.
Es distingí especialment al combat de la Creu Coberta (6 setembre 1713) i a la guàrdia de la bateria avançada de la Creu de Sant Francesc, per l’abril 1714.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, atorgat pel rei-arxiduc Carles III el 1708 a Jaume Vicenç d’Alemany-Descatllar i de Puig, senyor de la baronia de Callús (Bages), regent de la tresoreria reial.
Passà als Despujol, marquesos de Palmerola.
(Alella, Maresme, segle XVII – 1705)
Jurista i eclesiàstic. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i membre del consell reial. Regent de l’audiència, s’oposà (1695) a la inquisició per raons de jurisdicció; els inquisidors l’excomunicaren, però el Consell d’Aragó els castigà.
Quan tingueren lloc les corts del 1701 s’oposà als contrafurs de Felip V de Borbó i fou obligat a presentar-se a Madrid; però en tornà triomfant. Més tard, partidari del rei-arxiduc Carles III, fou nomenat primer inquisidor i regent honorari del Consell d’Aragó.
Finida la Guerra de Successió, els borbònics el destituïren i li confiscaren els béns.
Publicà Sacri regii criminalis concilii Cathaloniae decisiones, en tres volums (1686, 1687 i 1701).
(Catalunya, segle XVII – Gibraltar, 11 octubre 1704)
Capità de voluntaris. Comandà la primera unitat combatent específicament catalana que lluità a favor de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió.
Aquesta unitat era a bord de la flota de l’almirall Rooke que atacà i prengué Gibraltar, a la primeria d’agost de 1704. Més tard, la companyia es distingí a la defensa de la plaça durant el llarg setge que patí.
A la matinada de l’11 d’octubre s’adonaren de que els atacants havien situat 500 homes dalt del penyal de Gibraltar, i els miquelets de Borguny foren els encarregats de desallotjar-los en una operació difícil i cruenta, que tanmateix reeixí i en la qual Borguny morí, al lloc dit el Salto del Lobo.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Lluità contra els borbònics durant el setge de Barcelona (1713-14). Es destacà especialment al contraatac final que desallotjà l’enemic del baluard de Santa Clara (14 agost 1714).
A l’atac final del 11 de setembre fou destacat pel general Josep Bellver amb la columna que havia de fortificar-se al convent de Sant Pere. Cobert aquest objectiu, Brusi tornà enrera amb una petita secció per contenir l’enemic al carrer del Rec Comtal, lluita durant la qual resultà mort.
(Castellterçol, Moianès, 1670 – Àustria, 1724)
Militar austriacista. Durant la Guerra de Successió lluità sota les ordres d’Antoni Desvalls, marquès del Poal, a la batalla de Mura i a la d’Esparreguera (maig 1714).
Després de la caiguda de Barcelona (11 setembre 1714), s’acollí a la capitulació de Cardona; malgrat els pactes, li foren embargats els béns i, perseguit, s’hagué d’exiliar.
Partí a Àustria i, a la divisió imperial d’Antoni Desvalls, amb altres exiliats, lluità a Hongria contra els turcs.
(Valldoreix, Vallès Occidental, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)
Cap militar austriacista. De família pagesa, era síndic de Terrassa.
Durant la guerra de Successió s’uní a les forces austriacistes i lluità, amb el grau de coronel, contra les forces borbòniques sota les ordres d’Antoni Desvalls (1713-14). Per l’agost de 1714 intentà, sense èxit, d’introduir-se a Barcelona amb un miler d’homes.
Hagué d’exiliar-se a Mallorca (1714-15) i, més tard, a Itàlia.
(Catalunya, segle XVII – Rosselló, segle XVIII)
Militar. El 1705 era capità d’infanteria. Fou un dels pocs militars professionals amb que comptà la insurrecció antiborbònica de Vic d’aquell any, que precedí al desembarcament de Carles d’Àustria al Pla de Barcelona.
El mateix any fou nomenat alferes amb grau de sergent major del nou regiment de Guàrdies catalanes. Féu amb aquesta unitat la guerra de Successió. S’hi distingí especialment a la presa de Borja (1706). El 1713 havia assolit el grau de tinent coronel.
No consta com a combatent al setge de Barcelona en 1713-14. Potser li ho impedí alguna incapacitat física, ja que restà a la ciutat i s’hi manifestà com a declarat partidari de la resistència, com ho demostra el fet que els borbònics li confisquessin els béns i ell s’exiliés com a militar.
Dades dels Països Catalans 