(Olot, Garrotxa, 23 març 1856 – Barcelona, 14 abril 1926)
Prelat.
Llicenciat en dret, fou vicari general i jutge metropolità de Tarragona, on excel·lí per la seva competència. Era catedràtic al seminari de Tarragona.
El 1909 fou nomenat bisbe de Lleó, el 1913 de Còrdova i el 1920 de Barcelona.
En aquesta diòcesi era successor d’Enric Reig i fou succeït, a la seva mort, per Josep Miralles.
(Illes Balears, segle XIII – Barcelona, 17 juliol 1334)
Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona i nebot del també bisbe Guerau de Gualba. Fou sagristà de la seu de Mallorca, canonge de Barcelona i administrador de la seu vacant de Mallorca.
Elegit bisbe de Barcelona l’any 1300, no fou consagrat fins al 1303. En el seu govern diocesà cal destacar les construccions que emprengué, i especialment l’edificació de l’església de Santa Maria del Mar (1329).
L’exili, ordenat pel rei, li fou revocat pel papa.
(Catalunya, segle X – Barcelona, 1035)
Prelat. Fou bisbe de Barcelona des del 1028, com a successor de Deudonat.
El 1032 col·laborà a les obres de reparació de les muralles de la ciutat, encara malmeses per les destruccions de l’any 985.
A la seva mort, fou succeït per Guislabert, canonge i també vescomte de Barcelona.
(Catalunya, segle XIV – Poblet, Conca de Barberà, 1456)
(o Girald, o Guilard) Bisbe de Barcelona (1445-56) i polític. Fou bisbe de Sogorb (1437-45). Fou conseller de la reina Maria de Castella.
Tingué problemes amb la generalitat per un préstec, i en especial amb el capítol de Barcelona, amb el qual pledejà des del 1448, fins al punt que en morir no li feren exèquies.
El papa Calixt III el nomenà legat per a la reforma de monestirs, i morí a Poblet exercint aquesta missió.
Veure> García Gil de Manrique y Maldonado (bisbe de Girona i de Barcelona, segle XVII).
(Xàtiva, Costera, vers 1440 – Barcelona, 8 febrer 1505)
(o Garcies) Teòleg i eclesiàstic. Va obtenir el doctorat a París en arts i en teologia.
Familiar del cardenal Roderic de Borja, fou nomenat bisbe d’Ales (Sardenya) el 1484 i arquebisbe de Barcelona el 1490 i mestre de capella i bibliotecari del Vaticà (1492) per Alexandre VI. Per manament d’Innocenci VIII va censurar les doctrines de Pico della Mirandola, que considerà heterodoxes (1488).
Llegà a la catedral de Barcelona una bona part de la seva biblioteca particular (1502) i intentà la reforma eclesiàstica de la diòcesi.
Va escriure Determinationes magistrales contra conclusiones apologeticas Joannis Pici Mirandulani, Concordiae Comiti (Roma, 1489).
Pel juny de 1493 arribà a Barcelona, reclamat per Ferran II el Catòlic, que li arranjà la situació econòmica.
A ell és deguda l’edició del Missale Barcinonense (1498).
(França o Alemanya, segle IX – Catalunya, vers 890)
Bisbe de Barcelona (vers 861-vers 890). Fou enviat a Barcelona com a home de confiança de Carles el Calb, que l’afavorí amb un donatiu per a la catedral, en premi a la seva actitud enfront de les temptatives independentistes de Guifré (877).
Retrobà les relíquies de santa Eulàlia, l’advocació de la qual adjuntà a la de la Santa Creu per a l’església catedral de Barcelona (878). Assistí al concili de Troyes, on rebé del rei Lluís un subsidi per a la restauració de la canònica (878).
Afavorí les pretensions que Esclua d’Urgell tenia d’ésser metropolità de la Tarraconense, enfront dels drets de Teodard de Narbona, que seguia la línia carolíngia (888).
(Móra de Rubiols, Aragó, 1450 – Valls, Alt Camp, 21 novembre 1511)
Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511).
Estigué vinculat al servei de Joan II el Sense Fe i de Ferran II de Catalunya com a ambaixador seu a Roma i accidentalment en altres estats italians fins al 1500, que entrà a la seva arxidiòcesi.
Fou capità de la guàrdia del palau durant el conclave que elegí Alexandre VI (1492). Aquest el nomenà posteriorment governador de Roma.
Fou desmembrada l’extensió de la seva província eclesiàstica amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), al qual s’incorporaren com a sufragànies Cartagena i Mallorca.
Entre el 1498 i el 1499 l’impressor Rosembach li imprimí un breviari, un diürnal, un missal i un llibre d’himnes, per a l’església tarragonina.
Fou president de la generalitat per mort del titular, el canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, elegit el 1503.
Des del 1500 residí habitualment al monestir d’Escornalbou.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 24 juliol 1398)
Eclesiàstic. Abat de Vilabertran, bisbe d’Elna (1377-80), de Lleida (1380-86) -conserva, però, l’administració de la seu d’Elna-, i de Barcelona (1386-98).
Doctor en decrets i conseller de Pere III de Catalunya. Féu promulgar (1385) els estatuts sinodals de la seu d’Elna, assistí als concilis tarraconenses del 1391 al 1395, contribuí a l’armament d’una galera per a combatre els pirates musulmans, promogué a la catedral de Barcelona les obres de clausura del cor, del campanar damunt la porta de Sant Ivó i de la capella dels Sants Innocents -on fou després enterrat en un magnífic sepulcre de marbre, obra d’Antoni Canet-.
Davant el Cisma, fou partidari de Climent VII.
Protegí els jueus barcelonins arran de l’avalot del Call (1391).
(Catalunya, abans 975 – després 1009)
Jurista i bisbe auxiliar de Barcelona (vers 1002). Conegut també amb el nom simple de Marc. Potser d’origen foraster, el 975 era escriptor notari i sacerdot.
Actuà d’assessor jurídic dels bisbes Vives i Aeci. Redactà un gran nombre de documents notarials i alguns de caire litigiós, més en consonància amb el títol de jutge, que emprà sempre a partir del 988.
Gaudí de la confiança de les famílies comtals, especialment d’Oliba Cabreta, que el reclamà la vetlla de partir cap a Montecassino (987/988).
Jutge benigne segons un contemporani, contribuí a la formació científica del famós jurista Ponç Bonfill Marc, suposat fill seu sense prou fonament.
Dades dels Països Catalans 