(Barcelona, 1953 – )
Actor i director de teatre. Integrant i director del grup Dagoll Dagom, des del 1978.
Ha dirigit també altres espectacles, com Sin palabras (1987), de Josep Rubianes, i Quartetto da cinque (1987), espectacle musical. També ha realitzat sèries per a la televisió.
(Granollers, Vallès Oriental, 1951 – )
“Pep Bou” Actor. Fundador de les companyies Pa de Ral (1978) i La Viu Viu Teatre (1981).
Ja en solitari, treballà amb el professor japonès Fugi Ishimaru i creà espectacles de manipulació de bombolles i pel·lícules de sabó amb els quals aconseguí de configurar una poètica pròpia (Bufaplanetes, Fira de Tàrrega, 1982, i Sabó sabó, Teatre Romea, 1990, Ambrossia, 1998 ).
Ha actuat per Europa, Amèrica i Àsia i ha rebut diversos guardons nacionals i internacionals.
El 1997 realitzà un nou espectacle amb vapor i sabó a partir de la poesia visual de Joan Brossa. Altres espectacles són: Diàfan (2003), Clar de llunes (2007), Atmosfera (2009), Clinc! (2011), La Pell de l’Aigua (2014), etc.
Enllaç web: Pep Bou
(Badalona, Barcelonès, vers 1873 – Barcelona, 1949)
Actor i director teatral. Germà d’Enric Borràs.
Sobresortí en obres de repertori català, com La bona gent, de Rusiñol, Gonzalo o l’orgull del gec, d’Albert de S. Llanas, etc.
Actuà a l’Amèrica Llatina i el 1925 féu representacions de teatre català a París, i el 1946 participà en la represa del teatre català al Romea.
(Barcelona, 10 novembre 1940 – )
Actor. Va iniciar la seva activitat professional a l’escena catalana durant la dècada del 1960, malgrat les dificultats del moment.
A partir del 1976 ha treballat en les millors companyies teatrals del país (com la de Josep Maria Flotats), en el cinema i sobretot a la televisió, on ha popularitzat notablement la seva imatge.
(Barcelona, 11 desembre 1841 – 31 desembre 1904)
Actor dramàtic. El 1870 es va traslladar a l’Argentina, on durant uns anys va treballar com a primer actor, interpretant especialment melodrames.
El 1883 tornà a Barcelona i s’encarregà de la direcció del Teatre Català (Romea), on actuà en castellà. Àngel Guimerà el trià com a protagonista de les seves obres Mar i cel (1888), L’ànima morta, Rei i monjo, Terra baixa, etc, i això marcà el seu establiment definitiu en el teatre en català.
Estrenà també obres de Frederic Soler, de Josep Pin i Soler, etc. Els darrers anys s’especialitzà en papers còmics.
Va escriure alguns treballs sobre l’art dramàtic i traduí i adaptà les més celebrades produccions estrangeres.
Fou el pare de la soprano Carme Bonaplata i Cuní.
(Barcelona, 19 gener 1953 – )
Actor. El 1978 s’inicià en el teatre professional i fundà, juntament amb Pep Bou, la companyia de teatre infantil Pa de ral. El 1979 s’incorporà als Joglars per a l’espectacle L’Odissea.
El 1983 estrenà La tigressa i altres històries, monòleg que, representat al llarg de gairebé vint anys, suposà la seva consolidació com a intèrpret solista, que Shylock (2000) ha acabat de consagrar.
Ha participat en altres muntatges, com ara Fiestaristófanes (1985), Carícies (1992), La guàrdia blanca (1993), o El gos del tinent (1998).
És també autor d’espectacles com ara Quatre i repicó (1981) o Cabaret per a la guerra de Bòsnia (1995), ambdós premiats amb l’Aplaudiment Sebastià Gasch.
Ha treballat en cinema a La quinta del porro, de Francesc Bellmunt (1980), i en sèries de televisió com ara Sitges o Laberint d’Ombres, produïdes per Televisió de Catalunya.
(Cambrils, Baix Camp, segle XVIII – Madrid, 1769)
Actor còmic. El 1740 començà les seves actuacions en companyies locals i el 1753 es traslladà a Madrid a la companyia de Manuel Guerrero, on representà amb gran èxit el paper de “graciós”.
Fidel a l’estil tradicional del recitat, destacà en nombrosos intermedis i sainets d’alguns dels quals era l’autor.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 11 febrer 1921 – Barcelona, 23 juny 1993)
Actor i comediògraf. S’inicià a la ràdio i s’incorporà després a l’escena, on de seguida hi destacà principalment com a intèrpret de personatges còmics, gairebé sempre en català.
Escriví també algunes peces de teatre costumista, com Ocells de pis (1956) i L’amor venia en taxi (1959), i col·laborà a la televisió.
Mesos abans de morir li va ser concedit el Premi Nacional d’Arts Escèniques 1992 que atorguen la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i, a títol pòstum, la medalla d’or al mèrit en Belles Arts.
(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 7 juliol 1937 – Barcelona, 22 desembre 2019)
Director cinematogràfic. Alternà la tasca d’actor i doblador professional amb la pintura i el teatre.
El 1967 s’inicià com a realitzador amateur amb una sèrie de curtmetratges documentals, que aconseguiren nombrosos guardons, així com d’altres que intentaven reflectir la situació del jovent a la Catalunya rural (Grostesque Show, La rage, Cavall Fort, El Pitus) i que serviren de base per a realitzar el seu primer llarg-metratge, La ràbia (1968-77), on narra la vida d’un xicot al llarg de quasi deu anys, entre els quals inclou el període de la Guerra d’Espanya.
Posteriorment (1982) ha realitzat Interior roig.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 23 setembre 1944 – Barcelona, 27 setembre 2018)
Actor i director teatral. Iniciat en el teatre independent dels anys 1960, després d’una estada professional a Veneçuela, des del 1981 ha alternat les actuacions en català i castellà.
Assolí popularitat a Catalunya per les seves aparicions a la televisió, especialment al concurs de TV3 Vostè jutja, interpretant el personatge d’en Rafeques.
Fou també doblador al català de diverses pel·lícules.
L’any 2016 rebé la Creu de Sant Jordi.
Dades dels Països Catalans 