Arxiu d'etiquetes: abats Montserrat

Marcet i Poal, Antoni Maria

(Terrassa, Vallès Occidental, 5 juliol 1878 – Montserrat, Bages, 13 maig 1946)

Monjo benedictí de Montserrat, on havia estat escolà (1886-94) i sacerdot (1902). Germà d’Adeodat F.

Després d’ésser consultor de la Congregació Benedictina de Subiaco, fou elegit abat coadjutor de l’abat Deàs (1912).

Convertit ja en abat titular, el seu abadiat fou remarcable per l’esforç en pro de la cultura dels monjos i la presència montserratina a Catalunya. Restaurà la Biblioteca del monestir.

Des del 1941 tingué com a coadjutor l’abat Aureli M. Escarré.

Just i Riba, Cassià

(Barcelona, 22 agost 1926 – Montserrat, Bages, 12 març 2008)

Monjo benedictí i abat titular de Montserrat (1967-89), més conegut per Cassià Maria Just.

Escolà a Montserrat (1939) i monjo (1947), fou ordenat prevere (1950). Estudià música a Roma amb H. Anglès, Vignanelli i Carducci. De retorn, fou prefecte de l’escolania i sotsdirector de la capella de música.

En l’orde monàstic, ha estat mestre de novicis (1957), prior amb l’abat Brasó (1964) i abat coadjutor de dom Aureli M. Escarré (desembre 1966).

El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Guardiola i Hortoneda, Simó de

Deixa un comentari

(l’Aleixar, Baix Camp, 6 juny 1773 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 26 agost 1851)

Eclesiàstic i polític. Professà a Montserrat, on estudià i on posteriorment ensenyà. Elegit abat de Montserrat (1814-17), reconstruí el monestir i reinstaurà el culte i l’escolania.

Primer bisbe català en ocupar la mitra d’Urgell en els temps moderns (1827). Dirigí la Junta carlina del Principat abans que fos institucionalitzada pel pretendent.

Expulsat d’Espanya, s’establí a Montpeller (1835), de la junta carlina de la qual formà part juntament amb l’arquebisbe de Cuba i Joaquim de Sentmenat (després marquès de Sentmenat), mentre el canonge Canal, home de la seva confiança, presidia la junta corregimental d’Urgell, i el seu nebot, Josep Ignasi Dalmau i de Baguer, era secretari de la junta governativa de Catalunya.

Els andorrans li retiraren la qüestia per conservar la neutralitat, i la cediren al bisbe d’Albí. Alhora el govern espanyol prescindí d’ell en els convenis amb el síndic i el Consell General.

Es defensà cercant suport en el copríncep francès (memorial a Lluís Felip del 1841). Tornà a la Seu el 1848.

Garriga, Bartomeu

Deixa un comentari

(Pinós, Solsonès, 1504 – Montserrat, Bages, 16 agost 1578)

Monjo benedictí (1520). Fou elegit abat del monestir de Montserrat el 1559, i reelegit el 1566. No va acabar el segon trienni abacial, ja que l’any 1568 es va retirar a l’ermita de Sant Dimas, on morí.

Entre les seves actuacions abacials cal remarcar la construcció de l’actual basílica del santuari.

Deixà manuscrits un tractat sobre la retribució de la vida eterna i diverses biografies de monjos, entre les quals la de Joan Chanon, confés i primer director espiritual d’Ignasi de Loiola.

Ferrer, Antoni Pere

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – Provença, França, 1472)

Eclesiàstic. Frare benedictí i abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat.

Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Alfons IV el Magnànim i en defensa de les constitucions de Catalunya.

Fou diputat i president de la Generalitat de Catalunya (1458-61), i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II el Sense Fe. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).

Des de l’agost de 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella. Del juny de 1463 al gener de 1464 visità Lluís XI de França. Pere IV, el Conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el Conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466.

En ésser elegit rei dels catalans Renat d’Anjou (1466), Ferrer passà a ésser canceller de la Cort, però caigué en desgràcia a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer.

Al final del 1471, quan la situació militar era molt difícil, dirigí un grup francòfil irreductible, partidari d’entendre’s amb Lluís XI. Per això fou empresonat i després desterrat a Provença (19 de novembre de 1471), on hi morí pocs mesos després.

Espinosa, Joan Manuel d’

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 1597 – Tarragona, 12 febrer 1679)

Eclesiàstic. El 1619 ingressà al monestir de Montserrat, d’on fou elegit abat quadrienal el 1637.

El 1641, arran de la Guerra dels Segadors, en fou expulsat per la Diputació del General, juntament amb altres cinquanta-cinc monjos i ermitans de la corona de Castella, i s’establí a Madrid, on fundà amb els seus companys un monestir dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, existent encara avui.

Fou bisbe d’Urgell (1660-64) i arquebisbe de Tarragona (1664-79). Convocà tres concilis provincials (1664, 1670 i 1678), treballà per la impressió de les constitucions dels concilis provincial anteriors i imprimí un Rituale de la seu tarragonina (1671).

Escarrer, Bernat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Avinyó, França, 1321)

Prior de Montserrat. El 1311 fou elegit abat de La Cava (Itàlia), dignitat que renuncià.

Intentà, sense èxit, d’afranquir el priorat montserratí de la dependència de l’abadia de Ripoll i, per tal de facilitar als pelegrins l’accés al santuari, començà (1317) el pont de Monistrol sobre el Llobregat.

Morí a Avinyó, on havia anat per sincerar-se davant el papa Joan XXII dels greus càrrecs adduïts contra ell pel rei Jaume II el Just, sense haver estat rehabilitat.

Deàs i Villar, Josep

Deixa un comentari

(Sant Pol de Mar, Maresme, 26 agost 1837 – Montserrat, Bages, 31 agost 1921)

Abat de Montserrat (1885-1913). Sacerdot (1866), ingressà a Montserrat el 1880.

Completà l’obra restauradora del seu predecessor, Miquel Muntadas, amb l’ampliació dels edificis montserratins.

Fundà l’abadia de Nostra Senyora de Montserrat i el col·legi de Sant Beda de Manila (1895).

Dimití del seu càrrec abacial el 1913.

Cisneros, Garcia Jiménez de

1 Resposta

(Cisneros, Castella, 1455/56 – Montserrat, Bages, 27 novembre 1510)

Eclesiàstic reformador.

Fou prior (1493) i abat (1499-1510) de Montserrat. La va anar distanciant de la de San Benito de Valladolid per les seves exigències econòmiques i centralitzadores, i el 1510 sostragué temporalment Montserrat de l’obediència a l’abat de Valladolid.

Escriví constitucions per a les cinc seccions de la seva comunitat (monjos, ermitans, preveres, donats i escolans) i un cerimonial monàstic adaptat a les tradicions del santuari.

El seu gradual arrelament al país es també palès per una carta adreçada en català als consellers d’Igualada.

Construí una nova biblioteca i montà una impremta al monestir, on, entre altres coses litúrgiques i ascètiques, féu estampar el seus Directorio de las horas canínicas i Exercitatorio de la vida espiritual (1500) en doble versió, castellana i llatina, que foren uns dels primers llibres impresos en castellà a Catalunya.

Cesari

7 Respostes

(Catalunya, segle X – 981)

Fundador. Abat de Santa Cecília de Montserrat. Figura per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Cecília (945), on fou facultat per erigir-la en monestir.

Home ambiciós, volgué equiparar el nou monestir amb els de Ripoll i Sant Cugat. Anà a Reims i aconseguí el precepte reial (951) per al monestir.

L’any 956 assistí a un concili a Compostel·la i aconseguí d’ésser investit metropolità de la província Tarraconense. Però, en tornar, trobà l’oposició absoluta dels bisbes de les seus catalanes, i, sobretot, la de l’arquebisbe Aimeric de Narbona, i hagué de limitar-se al domini sobre les terres del Bages.