Arxiu d'etiquetes: 2019

Anglada i Arboix, Eugeni

Deixa un comentari

(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 7 juliol 1937 – Barcelona, 22 desembre 2019)

Director cinematogràfic. Alternà la tasca d’actor i doblador professional amb la pintura i el teatre.

El 1967 s’inicià com a realitzador amateur amb una sèrie de curtmetratges documentals, que aconseguiren nombrosos guardons, així com d’altres que intentaven reflectir la situació del jovent a la Catalunya rural (Grostesque Show, La rage, Cavall Fort, El Pitus) i que serviren de base per a realitzar el seu primer llarg-metratge, La ràbia (1968-77), on narra la vida d’un xicot al llarg de quasi deu anys, entre els quals inclou el període de la Guerra d’Espanya.

Posteriorment (1982) ha realitzat Interior roig.

Admetlla i Lázaro, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 gener 1924 – 8 octubre 2019)

Explorador submarí. Pioner de l’exploració submarina a Catalunya, fou un dels socis fundadors del Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines (CRIS).

El 1948 féu la seva primera immersió amb una escafandre d’invenció i patent pròpia. L’any 1953 construí i provà amb èxit un prototipus experimental d’escafandre autònom.

El 30 setembre 1957, a Cartagena, amb la immersió a -100 m, aconseguí el rècord mundial de descens individual amb escafandre autònom d’aire comprimit. Continua en actiu efectuant immersions a les Illes Medes, i després realitzà una expedició a l’illa de Cuba per estudiar el comportament dels taurons.

És autor de La llamada de las profundidades (1957), FONDO (1976), Mi aventura submarina (1984), Mis amigos los peces (1983) i Tierras y profundidades (1983). Ha dirigit cinc sèries sobre l’exploració submarina per a Televisió Espanyola i TV3.

Per la seva activitat ha estat guardonat en diverses ocasions.

Giner i de San Julián, Salvador

1 Resposta

(Barcelona, 10 febrer 1934 – 19 octubre 2019)

Sociòleg. Doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona (1975) i doctor en sociologia per la universitat de Chicago (1968), ha estat professor de les universitat de Puerto Rico, de Reading i de Lancester (ambdues britàniques) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1958-59 i 1964-65).

Fou el primer president de l’Associació Catalana de Sociologia (1978-81) i membre del comitè executiu de l’associació Internacional de Sociologia, des del 1983.

Els seus treballs tracten principalment sobre la problemàtica del conflicte social i el canvi a les societats industrials. Entre les seves obres cal esmentar: La societat de masses (1961), Historia del pensamiento social (1967), Sociología (1968), Comtemporary Europe: Class, Status and Power (1970), Mass Society (1976), Contemporary Europe: Social Structures and Cultural Patterns (1971), La estructura social de Cataluña (1980-84), Comunió, domini, innovació (1985), Religión y sociedad en España (1994), Carta sobre la democracía (1996), etc.

Folch i Camarasa, Ramon

2 Respostes

(Barcelona, 30 octubre 1926 – Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 2 gener 2019)

Novel·lista, autor teatral, traductor i advocat. Fill de Josep Maria Folch i Torres. Ha conreat la narrativa i el teatre.

Es donà a conèixer com a poeta amb L’aigua negre, però té una vasta producció novel·lística: Camins de la ciutat (1954), La maroma (1957), El meu germà gran (1958), El nàufrag feliç (1959), La sala d’espera (1961), La visita (1965), L’alegre festa (1965), Adéu abans d’hora (1966), L’estiu més bonic (1967), Tota aquesta gent (1967), Fi de setmana damunt l’herba (1967), El no (1967), Les meves nits en blanc (1973), Tota una altra cosa (1973), Quan el terror truca a la porta (1977), Sala de miralls (1982), Estrictament confidencial (1983), Manual de l’escriptor mediocre (1991) i Testa de vell en bronze (1997).

Autor de públic, escriu amb facilitat i amb un llenguatge net, directe. Ha publicat teatre juvenil, de costums o d’humor, com Un vailet entre dos reis (1951), Aquesta petita cosa (1954) i Dues hores (1958), entre altres, i la biografia paterna, Bon dia, pare (1968). També té una gran obra com a traductor, la qual ultrapassa els cent seixanta títols.

Ha guanyat diversos premis literaris. Fins al 1986 treballà a Ginebra com a traductor de l’Organització de les Nacions Unides.

Cusachs i Xivillé, Manuel

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 18 agost 1933 – 14 febrer 2019)

Escultor. Estudià dibuix i pintura (1941-50) i, al mateix temps, s’inicià en l’escultura pel seu compte, gènere cap al qual s’ha decantat. El 1962 féu la primera exposició individual. Impulsà el cicle d’exposicions Volta a Catalunya d’un escultor (1976-83).

Destaquen els nombrosos retrats i monuments dedicats a personatges il·lustres. Realitzà també la Nova verge de Meritxell, de Canillo (1980), i les sèries d’escultures que il·lustren poemes d’El caminant i el mar, de Salvador Espriu (1979-89) i Dotze senyes de Catalunya (1983), amb texts de Joan Fuster.

Esculpí també els retrats que decoren vuit dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell (1987), les peces monumentals Mataró (1991), L’abat Oliba (1993, a Montserrat), el Monument a l’11 de setembre de 1714 (1995, a Granollers) i el conjunt de petit format L’interludi dels bibelots (1993).

Ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma, entre altres ciutats, i ha conreat també el dibuix i la pintura.