(Girona, 15 setembre 1907 – 31 octubre 1990)
Músic. Des del 1940 i fins poc abans de morir, residí a Mèxic, on reorganitzà l’Orfeó Català, que dirigí durant cinc anys.
També ha estrenat en aquest país diverses composicions. D’entre les seves obres destaca una Sonata en mi menor.
(Vall d’Aran, 13 juliol 1990 – )
(aranès: Conselh Generau d’Aran) Òrgan de govern. Rep el nom de l’antiga institució de govern de la Vall d’Aran vigent entre el 1313 i el 1834, any en què fou suprimida per Pascual Madoz, i de la qual és la continuació, bé que amb les corresponents modificacions adaptades a la realitat actual.
La seva restitució fou aprovada per llei del Parlament de Catalunya i entrà en vigor el 1 de gener de 1991.
El Consell té competències en els àmbits d’ensenyament, cultura, sanitat, serveis socials, turisme, ordenació del territori, medi ambient, transports i comunicacions, entre d’altres.
Hom estableix també un règim de finançament, segons el qual el Consell disposa de contribucions específiques i, a més, acorda amb la Generalitat les assignacions del pressupost.
És format per una cambra de 13 consellers generals, un dels quals és elegit síndic (cap de govern) en la sessió constitutiva del Consell.
Els consellers són escollits cada quatre anys pel cens de les sis circumscripcions.
Enllaç web: Conselh Generau d’Aran
(Montserrat, Bages, del 25 al 29 juny 1990)
Congrés convocat per l’episcopat català i l’abat de Montserrat, amb la finalitat de commemorar el 75è aniversari del primer Congrés i el 25è del segon.
Estigué centrat en els temes: La litúrgia al cor de la vida cristiana i Balanç i perspectives de la reforma litúrgica a Catalunya.
Hi assistiren uns 600 congressistes i comptà amb la presència de gairebé tots els bisbes catalans, com també del nunci i del cardenal prefecte de la congregació del culte diví.
Hi hagué una obra prèvia de sensibilització a través d’enquestes i qüestionaris, i les tasques del congrés se centraren en les conferències generals i en les ponències i els debats de les seccions d’estudi.
Foren aprovades unes conclusions, que no han tingut gaire repercussió. El 1992 hom n’edità les actes.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 12 març 1895 – Girona, 29 novembre 1990)
Compositor. Germà de Josep i d’Aleix Ildefons. Format al monestir de Montserrat, amplià els seus coneixements amb Vincent d’Indy, a París.
Actuà com a organista (1913-17) a Saint-Gilles, a Étampes (França) i a la catedral de Girona (des del 1924).
Ha escrit nombrosa música religiosa, obres de cambra, peces per a orgue i per a piano, lieder i diverses sardanes, i ha publicat El fet musical a les comarques gironines en el lapse de temps 1800-1936 (1970).
(Barcelona, 1843 – 1990)
Companyia dedicada principalment a la fabricació i a la distribució de gas. Fou fundada amb el nom de Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas. Adoptà el nom actual el 1912 en absorbir la Central Catalana d’Electricitat.
El 1923 esdevingué l’única fornidora de la zona, després d’absorbir Gas Lebon. El 1956 començà la nova instal·lació de producció basada en el cracking catalític de naftes lleugeres, completada el 1963, que fou abandonat l’antic sistema de producció que emprava l’hulla com a primera matèria.
El 1965 participà en la creació de Gas Natural SA, introductor d’aquesta energia a la península Ibèrica, però el 1976 fou traspassada la seva participació a l’INI, mantenint-ne només la comercialització.
Disposava de fàbriques a Barcelona (Barceloneta i Sant Martí de Provençals), Sevilla, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Reus, mentre que, a través de la seva filial Compañía Española de Gas, tenia igualment fàbriques i distribució a València i altres ciutats de l’estat.
El 1990, després que Catalana de Gas absorbís Gas Madrid i els actius de Repsol Butano, hom creà una nova societat anomenada Gas Natural SDG.
(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 21 febrer 1904 – Barcelona, 3 novembre 1990)
Industrial i advocat. Fundador de l’empresa d’indústries alimentàries Gallina Blanca i de Gallina Blanca Purina SA (per a la producció de pinsos compostos i de productes de farmàcia veterinària).
Creà, el 1973, la Fundació Carulla-Font, (des del 1978 Fundació Jaume I), i el Casal de l’Espluga de Francolí (1963).
L’any 1983 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 19 juny 1901 – 28 novembre 1990)
Realitzador cinematogràfic. Nebot de Josep de Caralt i Sala.
Capdavanter del cinema amateur català, és autor de cintes notables, com Reporter mecánico (1933), Memmortigo (1934).
Col·laborador de les revistes “Cinema Amateur” i “Otro cine”. Des del Centre Excursionista de Catalunya impulsà la creació de la Unió Internacional de Cinema Amateur (UNICA).
Reuní una important biblioteca del cinema.
(Barcelona, 1844 – 1990)
Institució creditícia. Creada a proposta de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País en la sessió celebrada el 1835, però que a causa dels esdeveniments polítics, en fou ajornada la fundació.
El 1839, l’Ajuntament de Barcelona va nomenar una comissió per gestionar la seva creació, però l’obertura definitiva no tingué lloc fins al 1844, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona, que fou la primera entitat del seu gènere que es fundà a Catalunya.
El seu caràcter burgès liberal fou substituït, ja al segle XIX, pel de la noblesa catalana, que ocupà, durant anys, la majoria de places del consell.
A partir de l’any 1977 modificà la seva orientació, bàsicament immobiliària, i incrementà la seva presència en el conjunt de l’activitat econòmica amb la creació el 1980 del Grup de Serveis. El 1983 disposava d’una xarxa de 432 oficines.
L’any 1990 es fusionà amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i es creà la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
(Barcelona, 1904 – 1990)
Institució creditícia. Fou fundada per diverses organitzacions patronals amb la finalitat d’assegurar el retir dels obrers, davant les conseqüències de la vaga general del 1902.
Enric Prat de la Riba va ésser l’assessor del primer director, Francesc Moragas (1904-35), i, gràcies a una activitat política d’interès social, com els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915), les institucions culturals i sanitàries, aviat adquirí un gran prestigi que féu que s’hi fusionessin (entre el 1915 i el 1939) 29 caixes menors.
D’ençà del 1931 va col·laborar en operacions creditícies realitzades pel govern de la Generalitat. Acabada la guerra civil el seu director fou destituït i depurat, i fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Són anys de pèrdua relativa, tot i mantenir el primer lloc entre les caixes catalanes.
Amb una nova direcció el 1976 reprèn el seu esperit d’iniciativa, sota el model d’entitat financera. L’any 1979 absorbí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
(Barcelona, 1917 – 15 agost 1990)
Arquitecte. La seva obra principal és l’edifici del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1958-62), a Barcelona, d’estil internacional, on incorporà esgrafiats dissenyats per Picasso; quinze arquitectes més participaren en l’agençament interior de l’edifici.
Dades dels Països Catalans 