(Terrassa, Vallès Occidental, 10 març 1875 – 18 febrer 1964)
Pintor. Col·laborà com a dibuixant a diverses publicacions. Practicà el gravat manual.
Destacà especialment com a aquarel·lista.
Abelló i Roca, Francesc
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1964
Patxot i Jubert, Rafael
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)
Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893) Pianista que assolí èxits notables.
Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).
El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.
Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).
Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.
Mira i López, Emili
(Santiago de Cuba, Cuba, 24 octubre 1896 – Petropòlis, Brasil, 16 febrer 1964)
Psiquiatre. Després de la guerra amb els EUA els seus pares es traslladaren a la península, primer a Galícia i després, i definitivament, a Barcelona. El 1917 es llicencià en medicina a Barcelona, amb premi extraordinari. El 1919 fou nomenat cap del Laboratori Psicomètric de l’Institut d’Orientació Professional de Barcelona. El 1923 es doctorà a Madrid.
Del 1931 al 1939 fou cap de l’Institut Psicotècnic de la Generalitat. Sabé rodejar-se de magnífics col·laboradors, juntament amb els quals aconseguí que la psicologia catalana adquirís relleu internacional.
D’entre les activitats portades a terme per Mira durant el període republicà, cal assenyalar la seva obra com a codirector amb Joaquim Xirau de la revista “Psicologia i Pedagogia” (1933-39), la fundació del primer centre d’Orientació Psicològica Infantil “La Sageta” i la cofundació, amb altres personalitats, de la primera clínica psicosomàtica del país. Durant la guerra civil fou cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit Republicà.
El 1939 s’exilià a Amèrica, on treballà a diversos països, i s’instal·là definitivament al Brasil el 1945, on fundà i dirigí l’Instituto de Seleçâo e Orientaçâo Professional (ISOP).
De la seva extensa bibliografia cal assenyalar La psicoanàlisi (1926), Test psicodiagnòstic miokinètic (PMK) (1939), Psychyatry in War (1943), Doctrinas psicológicas (1963) i Cap a una vellesa jove. Psicologia i psicoteràpia de l’envelliment (1961).
Font i Quer, Pius
(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)
Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.
Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.
Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).
El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.
Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.
Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.
Cervera i Astor, Leandre
(Gràcia, Barcelona, 13 agost 1891 – Barcelona, 22 juliol 1964)
Metge i veterinari. Col·laborador de la Mancomunitat de Catalunya i ponent del II Congrés de Metges de Llengua Catalana (1919). Director del Laboratori de Patologia dels Serveis Tècnics de Catalunya fins al 1924 i president de la Societat Catalana de Biologia fins al 1963.
Participà en diverses activitats polítiques, entre elles la fundació d’Acció Catalana Republicana el 1931, i en revistes (“Revista de Catalunya”, “La Medicina Catalana”, etc). Autor de Fisiologia i patologia de les glàndules endocrines (1925), traduí al català La disciplina mental del Dr. Ramon Turró, del qual escriví una biografia.
Canyameres i Casamada, Ferran
(Terrassa, Vallès Occidental, 22 gener 1898 – Barcelona, 28 setembre 1964)
Escriptor i traductor. Exiliat a París el 1939, hi fundà l’editorial Albor, que publicà llibres catalans de bibliòfil. Tornà el 1950, i fou empresonat per haver ajudat Joan Comorera, que vivia clandestinament a Barcelona.
Poeta noucentista: Mig temps (1950), Com el Vallès no hi ha res (1951) i Poesia secreta (1955), fou temptat per altres gèneres, com el teatre: El cercle de la por, estrenada a Tolosa de Llenguadoc el 1948; narració: Claror de nit (1945), El gos que udolà a la mort (1958), Món, dimoni i carn (1962); biografia: Josep Oller i la seva època (1959), Clavé, un solitari (1963); monografia comarcal: El Vallès (1961), i d’altres.
Els llibres de memòries, estilitzats i lírics, són potser, els més significatius del conjunt de la seva obra: Quan els sentits s’afinen (1960), De París, el fel i la mel (1965) i Diari íntim (1970). També traduí al català obres de Baudelaire, Coolen, Maurette, etc, i, al castellà, nombroses novel·les de Simenon. Autor d’El gran sapastre (1977), obra sobre Joan Puig i Ferreter, escrita cap al 1941, després d’enemistar-s’hi.
Calvet i Pascual, Agustí
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 7 octubre 1887 – Barcelona, 12 abril 1964)
“Gaziel” Periodista i escriptor. Germà d’Enric. Estudià dret i filosofia a Barcelona, on es llicencià l’any 1908; passà després a Madrid, on va doctorar-se el 1911 amb la tesi Fray Anselmo Turmeda, publicada el mateix any. D’aquesta època d’estudiant és Sentiment, novel·la romàntico-costumista.
Fou col·laborador de “La Veu de Catalunya” (1910-11) i secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-14). L’any 1914 se n’anà a París, on va assistir a les classes de Bergson i Picavet, període interromput per la Primera Guerra Mundial i que el féu tornar a Barcelona.
Fruit d’aquesta època són els articles que publicà a “La Vanguardia” com Diario de un estudiante en París (1915) i els recollits en volum sobre la guerra europea: Narraciones en tierras heroicas (1916), En las líneas del fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El ensueño de Europa (1922). Els èxits obtinguts en el periodisme el portaren a acceptar la direcció de “La Vanguardia” a la mort de Miquel dels Sants Oliver (1920), funció que va exercir fins al 1936, any que es va exiliar a França.
De l’any 1926 és l’obra Hores viatgeres, la primera en català. La seva obra més important s’inicià el 1953 amb la publicació del llibre Una vila del Vuitcents, amb el qual trencà el silenci literari mantingut des del 1939. La producció d’aquests anys és representada per Tots els camins duen a Roma (1958), subtitulada Història d’un destí (1893-1914), llibre de memòries en què descriu la vida de fi de segle a Barcelona.
Tot seguit començà la publicació de la sèrie Viatges i somnis, que comprèn els llibres: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La Península inacabada (1961), que formen l’anomenada Trilogia ibèrica, en què exposa la seva preocupació per les realitats d’Espanya i de Catalunya. De la mateixa sèrie són els llibres de viatges Seny, treball i llibertat (1961) i L’home és el tot (1962). Altres obres: Sant Feliu de la Costa Brava (1963), Un estudiant a París (1963), París 1914. Diari d’un estudiant (1964), Història de “La Vanguardia” (París, 1971) i Meditacions en el desert (París, 1974).
Dades dels Països Catalans 