Arxiu d'etiquetes: 1960

Arnal i Orozco, Miquel

(Barcelona, 1960 – )

Fotògraf. A setze anys començà essent tècnic de laboratori i després assistent de fotògraf i realització, i el 1981 s’establí com a independent.

Ha treballat en les millors agències de publicitat espanyoles i per a diverses empreses de la indústria tèxtil catalana. Les seves fotografies es publiquen regularment en importants revistes internacionals.

Des del 1979 ha realitzat diverses exposicions individuals i ha participat també en mostres col·lectives.

Agrupació Astronòmica de Sabadell

(Sabadell, Vallès Occidental, 14 abril 1960 – )

Entitat amateur. Dedicada a l’estudi dels diferents astres i fenòmens de l’univers, amb diverses delegacions a l’estat espanyol.

Facilita instruccions i efemèrides dels diferents fenòmens als associats, en recull les observacions, analitza els resultats i els fa arribar als organismes corresponents.

Entre les diferents publicacions que edita (circulars tècniques, monografies), cal esmentar la revista bimensual “Astrum”.

Enllaç web:  Agrupació Astronòmica de Sabadell

Vives i Borrell, Joan

(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 28 abril 1884 – 7 maig 1960)

Escriptor. Residí a Barcelona, on col·laborà a “Catalunya Artística”, “Joventut”, “La Renaixença”, “El Poble Català” i altres publicacions.

Publicà reculls de narracions, com Siluetes rusticanes (1914), Evocacions, i de poemes (Preludis lírics) i estrenà diverses peces teatrals: Pallassos de tot l’any, Camí de l’amor, camí de la glòria, etc.

Durant la Primera Guerra Mundial es distingí per les seves campanyes aliadòfiles, especialment al periòdic “Justícia”. Diverses composicions poètiques seves foren recollides a “Lectura Popular”.

Vicens i Vives, Jaume

(Girona, 6 juny 1910 – Lió, França, 28 juny 1960)

Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37).

Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari “Destino” (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona.

El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels “Annales”, que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques.

Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant.

Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys –Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)-, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens.

Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila.

És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) -que, amb una col·laboració de Montserrat Llorens, integraria industrials i polítics del segle XIX- i Notícia de Catalunya (1960).

Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.

Ubach i Medir, Bonaventura

(Barcelona, 2 abril 1879 – Montserrat, Bages, 19 febrer 1960)

Biblista i orientalista. Seguí la carrera eclesiàstica i el 1894 va ingressar al monestir de Montserrat. El 1902 va ésser ordenat sacerdot.

Coneixedor de les llengües orientals, anà a Palestina, on seguí els cursos de l’Escola Bíblica de Sant Esteve a Jerusalem; viatjà per Palestina, Egipte, Síria, etc, i va arribar a ésser un dels més bons coneixedors de la topografia i dels costums dels països bíblics. Fou professor de llengües orientals al Col·legi Pontifici de Sant Anselm de Roma (1913-23) i de siríac a l’Institut Pontifici Oriental (1918-20).

De retorn a Montserrat, inicià la traducció i el comentari al català de la Sagrada Escriptura i va crear el Museu Bíblic. El 1940 va ésser nomenat Consultor de la Comissió Bíblica Pontifícia.

Va publicar: La Bíblia a Montserrat, la versió catalana de la missa siríaca Litúrgia Siríaca, Anàfora dels dotze apòstols (1958), El Sinat i la gramàtica hebraica en dos volums.

Folguera i Grassi, Francesc

(Barcelona, 23 març 1891 – 26 juliol 1960)

Arquitecte. Constructor del Teatre Circ Olímpia de Barcelona (1919-23), actualment desaparegut. A partir del 1926, juntament amb Ramon Reventós, dirigí la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Dins els cànons racionalistes, construí el casal de Sant Jordi, al carrer de Casp (1929) i la casa del Llorà, a Collsacabra (1935), el mateix any en que es féu càrrec de les obres d’urbanització de s’Agaró, iniciades per Rafael Masó.

El 1940 començà la restauració de diverses esglésies de localitats catalanes i després realitzà la façana exterior i la torre de l’Abat, al monestir de Montserrat.

Com a tractadista d’arquitectura publicà diversos estudis sobre resistència de materials i de tècnica arquitectònica, com Les condicions essencials de l’estructura de l’habitació. Home d’una gran cultura i típicament noucentista, publicà una de les primeres aportacions sòlides a l’estudi de Gaudí (1928) i Urbanismo para todos (1959). Deixà inacabat un llibre antològic dels principals texts urbanístics mundials.

Díaz i Sandino, Felip

(Caldes d’Estrac, Maresme, 25 setembre 1891 – Colòmbia, 1960)

Militar d’aviació. Participà en el desembarcament d’Alhucemas el 1925 i conspirà contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment entre els anys 1920-30. Durant la II República fou un dels organitzadors de la Unió Militar Republicana Antifeixista.

Pel juliol de 1936 comandava l’aeròdrom militar del Prat, i, al costat dels republicans, intervingué decisivament en l’assalt al quarter de les Drassanes de Barcelona. Ascendit a tinent coronel el 1936, fou nomenat conseller de Defensa de la Generalitat (juliol-desembre 1936) i comandant en cap de l’aviació a Catalunya.

El 1938 passà a dirigir aquest cos a tota la IV Regió Militar. En acabar la guerra s’exilià a França; posteriorment passà a Colòmbia.

Casablancas i Planell, Ferran

(Sabadell, Vallès Occidental, 28 octubre 1874 – Barcelona, 21 octubre 1960)

Industrial i inventor. El 1913 construí el mecanisme que porta el seu nom i que permeté de simplificar i afinar en gran manera l’operació d’estiratge a la filatura. Presentat oficialment a l’Escola Industrial de Sabadell, fou patentat en nombrosos països i adoptat, aviat, per les principals fàbriques de tot el món.

La seva teoria, veritablement original, i la corresponent realització mecànica foren una autèntica innovació en el camp de la tècnica i de la maquinària tèxtil.

Milità a la Lliga Regionalista, fou president del Banc de Sabadell (1926-60), impulsà la fundació de l’Associació de Filadors i de la Mútua Sabadellenca d’Accidents i Malalties i promogué la portada d’aigua a Sabadell (1920 i 1949-51). Fomentà i protegí la creació del Museu de Sabadell, una sala del qual porta el seu nom.