(Alt Millars, ? – 1960)
Antiga demarcació eclesiàstica, centrada en la vila de Vilafermosa, que constituí fins el 1960 (que fou incorporada a la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana, on forma part de l’arxiprestat de Cirat) un enclavament de l’arxidiòcesi de València entre les de Tortosa, Sogorb, Terol i Saragossa.
Comprenia tota la comarca, excepte Fanzara (que pertanyia a Tortosa) i Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina (que pertanyia a Sogorb).
(València, 1960 – 1964)
Revista mensual bilingüe d’economia, història, literatura i geografia del País Valencià. Fundada per Vicent Badia i Marín, que la dirigí, i Josep Marí i Montanyana, tractà de continuar la tasca de “Sicània”.
Hi col·laboraren diversos escriptors i periodistes valencians. Publicà en forma de fulletó estudis monogràfics sobre pobles del País Valencià.
(País Valencià, 1240 – 1960)
Nom històric del País Valencià. Originat en la fundació del regne cristià de València per Jaume I el 1240 i que ha persistit com a denominació simplement geogràfica fins als nostres dies al costat de la simplificada de València; aquesta, aplicada a la vegada a la ciutat i al país, esdevingué encara més equívoca des de la creació, al segle XIX, de la província de València, cosa que originà, a partir de concepcions unitàries i centralistes, les designacions despersonalitzades de Regió Valenciana (com a conjunt de les tres províncies en què fou dividit l’antic regne) i de Levante (que incloïa no solament les tres províncies esmentades, sinó sovint també les de Múrcia i Albacete, igualment mancades d’una designació comuna diferenciada, o només la de Múrcia).
Després del 1960, i especialment del 1970, ha anat generalitzant-se el nom de País Valencià, esmentat esporàdicament des del segle XVIII, utilitzat amb intencionalitat política pels valencianistes durant la Segona República i popularitzat a partir de l’opuscle de Joan Fuster Qüestió de noms (1962).
A les comarques veïnes del sud del Principat, el Regne és, per antonomàsia, el País Valencià.
(La Unión, Múrcia, 25 gener 1903 – Almoradí, Baix Segura, 29 setembre 1960)
Economista. Llicenciat en dret per la Universitat de València, es doctorà a la de Bolonya, on rebé el mestratge de Luigi Einaudi. Milità a la Dreta Regional Valenciana i a FET y de las JONS. Aviat s’interessà per l’escola d’economia escandinava (Wicksell, Lindahl, Ohlin) i pel keynesianisme (Teoría general del multiplicador, 1944).
Dedicat a la docència, fou professor i catedràtic (1942) de la Universitat de València (d’economia política i finances públiques) i promotor de la facultat de ciències econòmiques, socials i polítiques de Madrid (1944), de la qual fou nomenat catedràtic de teoria econòmica (1945) i degà.
Ocupà diversos càrrecs en institucions públiques i intentà una certa racionalització de la política econòmica de l’Estat espanyol. Participà, per exemple, en els equips que elaboraren la comptabilització nacional i les taules input-output de l’economia espanyola (1954); és autor de Relaciones estructurales y desarrollo económico. Las tablas input-output como instrumento para la programación económica de España (1960).
Atret en una primera època pel nacionalisme econòmic, s’inclinà gradualment cap al neoliberalisme i el neocapitalisme (Juicio de la actual política económica española, 1956; Teoría y práctica de la política económica, 1958). La seva anàlisi de l’estructura econòmica d’Espanya –El problema triguero y otras cuestiones de la economía española (en col·laboració amb Higinio París) (1950), Proyecto de desarrollo de la región mediterránea. España (1959)-, des d’una perspectiva valenciana, el féu mostrar-se partidari de l’expansió agrària.
Col·laborà a “Anales de Economía”, “Revista de Economía Política”, “Agricultura” i “Información Comercial Española”.
(Palma de Mallorca, Mallorca, 1960 – )
Aeroport, al nord-est des Coll d’En Rabassa i al nord de Can Pastilla.
L’aeroport, que avui absorbeix el tràfic aeri de Mallorca, fou obert el 1960, quan l’antic aeroport civil de Son Bonet -avui convertit en aeroclub- esdevingué insuficient. La distància a Palma ha passat de 4,7 km el 1960 (per carretera directa que arribava per l’oest) a 9,5 km per l’autopista, inaugurada el 1967, que volta l’aeroport pel sud i hi accedeix per l’est. L’orientació de les pistes principals és sud-oest – nord-est i arriben a 3,2 km de longitud.
La situació estratègica de Mallorca, la seva transcendència turística i l’eficàcia de les instal·lacions expliquen la vertiginosa creixença del tràfic aeri, que l’ha situat al primer lloc dins els Països Catalans.
De 10.165 avions entrats el 1961 hom ha passat a 34.155 el 1970 i a 75.428 el 1985 dels quals 23.216 procedien d’aeroports de l’estat espanyol i 46.205 d’aeroports estrangers. El nombre de passatgers, aquest mateix any, fou de 8.804.152. El trànsit aeri durant els mesos d’estiu representa el 53,7% del total anual.
(País Valencià, 31 maig 1960 – )
Demarcació de l’església catòlica. Creada el 1960, que té com a capital les ciutats de Sogorb i Castelló de la Plana. Té un total de 4.643,08 km2, amb 228 parròquies, repartides en catorze arxiprestats, els quals són agrupats en quatre vicaris episcopals.
Comprèn l’antic bisbat de Sogorb, llevat dels arxiprestats d’Alpont, Xelva i Ademús, que s’uniren a l’arquebisbat de València, i els antics arxiprestats del bisbat de Tortosa de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser, llevat de la parròquia de Catí. També se li uní Vilafermosa i el seu arxiprestat, antic enclavament de València.
Es troba íntegrament dins la província civil de Castelló de la Plana, i és separada al nord pel bisbat de Tortosa per una línia imaginària que de la Mediterrània va per Alcossebre, travessa la Plana fins a la mola d’Ares i arriba al límit amb Aragó. El nou bisbat té majoria de catalanoparlants, mentre que a l’antic de Sogorb eren tots de parla castellana.
L’intent de creació del nou bisbat consta ja en el concordat del 1851, que preveia el trasllat de Sogorb a Castelló de la Plana. El nou concordat del 1953 insistí en el mateix punt i el 1957 mateix passà a la diòcesi de Sogorb tot l’arxiprestat de Vilafermosa i la parròquia de Gàtova, i, finalment, el 31 de maig de 1960 es creava la nova diòcesi, elevant a la dignitat de cocatedral l’església parroquial de Santa Maria de Castelló de la Plana i fent la definitiva fixació de límits.
Sense que hagi estat abolida cap de les antigues prerrogatives de Sogorb, la major densitat demogràfica de Castelló i el seu caràcter més cèntric dins la diòcesi han fet que gradualment es vagin traslladant a Castelló els centres de la diòcesi, com el seminari major, que fou construït entre el 1962 i el 1966, i la Casa d’Espiritualitat de Betxí, iniciada el 1962.
A Sogorb continua l’antic Arxiu Catedralici, que comença el 1232, però que fou molt devastat el 1936, les biblioteques capitular i diocesana, aquesta creada el 1772, i el Museu de la Catedral, creat el 1924 pel bisbe Lluís d’Amigó, que conserva, entre altres peces, un retaule de l’anomenat mestre de Sogorb, obres de Vicent Macip, Joan de Joanes, etc i un baix relleu atribuït a Donatello.
En els darrers anys, una de les activitats més destacables del bisbat foren les investigacions i documents emesos pel Pontifici Institut Joan Pau II per als Estudis sobre el Matrimoni i la Família.
(Palma de Mallorca, 1877 – 1960)
Historiador. Pertanyent a una família noble mallorquina. Especialitzat en genealogia, la seva obra cabdal, Alistamiento Noble de Mallorca del año 1762 (1911) li valgué l’ingrés com a membre corresponent a l’Academia de la Historia.
Altres obres seves són La Noblesa mallorquina, singularmente en el siglo XVII (1922, 1950), Antigues possessions d’Artà (1923), Memorias medievales de una villa mallorquina (1952) i El estamento prócer de Mallorca en Baja Edad Media y épocas posteriores (1954).
Fou arxiver de la diputació de Balears (1909-29) i president de la comissió de monuments (1923-27, 1951-60).
(Alacant, 13 desembre 1880 – 21 març 1960)
Historiador i erudit. Malgrat que a disset anys perdé la vista del tot, publicà nombrosos treballs sobre arqueologia i història de la ciutat d’Alacant i les comarques veïnes i dirigí excavacions a l’Albufereta, al tossal de Manises i a l’illeta del Campello: Excavaciones en la isla del Campello, Alicante, 1931-33 (1934), La isleta del Campello del litoral de Alicante (1950), La necrópolis ibérico-púnica de Alicante. Los ajuares (1956).
Dirigí el volum de la Provincia de Alicante de la Geografía general del Reino de Valencia (vers el 1914), i treballà sobre temes històrics diversos: El nuevo escudo de la ciudad de Alicante (1944), Alicante bajo los reyes de Castilla (1952), Historia del turrón y prioridad de los de Jijona y Alicante (1955), La imprenta en Alicante en el siglo XVIII (1957), El consulado marítimo y terrestre de Alicante y pueblos del obispado de Orihuela (1957), Compendio histórico de Alicante (1957), Bibliografía arqueológica de la provincia de Alicante (1958), Los antiguos gremios de la ciudad de Alicante (1958), Dos mil años atrás. Las ciudades, el puerto y la necrópolis de la Albufereta (1959), i Resumen histórico de la ciudad de Alicante, per a alumnes de primer ensenyament (1963).
(Xest, Foia de Bunyol, 6 abril 1892 – València, 16 febrer 1960)
Torero còmic, més conegut pel pseudònim de Llapisera, a causa de l’alçada física. Imità, vestit de frac i amb barret de copa, els toreros més famosos.
Formà quadrilla amb Carmel Tusquets Xarlot i amb El Botones.
Escriví el llibre de memòries Aventuras y desventuras de Llapisera.
(Buenos Aires, Argentina, 18 setembre 1886 – Pollença, Mallorca, 12 juliol 1960)
Pintor. Actiu a Mallorca i principalment a Pollença, on és considerat un dels valors més destacats de l’anomenada Escola Pollencina.
Residí a París i el 1913 s’instal·là a Mallorca seguint Anglada i Camarasa, que influí molt en la seva primera època, d’un esteticisme oriental, després tendí cap a una realitat més pregona i més acostada al gust fauve.
Rebé nombrosos premis i exposà (1923) a l’Institut Carniege de Pittsburgh.
Dades dels Països Catalans 