(Barcelona, 1907 – octubre 1959)
Comediògraf i editor. Fill de Salvador Bonavia i Flores, del qual fou continuador de les seves activitats, després de la seva mort assumí la direcció de “La Escena Catalana”.
Participà en el moviment teatral català els anys 1935-60. Escriví Marieta Cistellera, les peces de teatre infantil La volta al món en patinet (1932), Quimet I, rei de Xauxa, etc, i alguns vodevils (La Te verda).
Sovint feia servir el pseudònim de Jordi Canigó per a les seves obres teatrals.
(la Canonja, Tarragonès, 1892 – Barcelona, 1959)
Poeta i bibliògraf. Començà els estudis eclesiàstics a la Universitat Pontificia de Tarragona i els prosseguí a Roma.
Sense acabar-los, tornà a Catalunya i s’establí a Barcelona; fou redactor de “La Veu de Catalunya”, director d’“El Borinot” i secretari general de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Entre les seves obres: En el llindar de l’art (poesies), Franciscàlies (prosa) i l’assaig Premsa de Catalunya (1931).
Després de la guerra civil, col·laborà a “Solidaridad Nacional”.
(Barcelona, 16 juny 1887 – 21 febrer 1959)
Neuròleg. Continuà els treballs del seu pare, Lluís Barraquer i Roviralta, a l’escola de neurologia de l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
Entre les seves obres cal esmentar: Tratado de enfermedades nerviosas, Neurología clínica i Fisiopatología de los lóbulos frontales.
Fou un dels fundadors de la Sociedad Española de Neurología.
(Peralada, Alt Empordà, 1879 – Barcelona, 1959)
Gramàtic. Professor de català. Llicenciat en filosofia i lletres, treballà de corrector a les oficines de la Generalitat.
Entre el 1932 i el 1936 emeté per ràdio 96 Lliçons de Català (Les converses del Míliu), que tingueren molta acceptació i foren publicades en fascicles.
Escriví algunes obres de teatre, com La Malcasada, representada el 1953.
Després de la guerra civil, continuà exercint de professor de català, tasca que no abandonà fins que morí.
(Barcelona, 24 juny 1886 – 1959)
Astrònom. En unió de Comas i Solà fundà la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica en 1911. En fou secretari des d’aquella data fins al 1944, i president des d’aleshores fins a la seva mort.
Un dels cràters de la lluna rebé el seu nom.
Entre els seus escrits destaquen els llibres Luces del infinito (1946), Las radiaciones (1954), Panorama del Universo (1955) i Astronomía y astronáutica (1958).
(Barcelona, 11 setembre 1871 – Pollença, Mallorca, 7 juliol 1959)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a París, al costat de dos mestres del naturalisme: Laurens i Constant. La seva brillant policromia i el seu sentit decoratiu el situaren entre els representants del modernisme barceloní.
Les seves llargues estades a Mallorca foren l’ocasió d’una sèrie de paisatges que són exaltació de la llum i del color, sovint fosforescent. És característica en la seva obra la temàtica popular espanyola.
Entre les seves obres cal esmentar: València, Gitanes, Ballarines espanyoles, Flors de París, Papallones de nit, Pagesos de Gandia, etc.
(Càlig, Baix Maestrat, 20 maig 1890 – Barcelona, 27 març 1959)
Mestre forjador. Fill del pintor Gerard Alegre i Alemany. S’inspirà en les formes tradicionals de la forja romànica i gòtica catalana. Fou professor de forja artística a l’Escola del Treball de Barcelona.
Entre les seves obres cal citar, a Barcelona, la porta de ferro de l’edifici de l’Institut de la Dona Treballadora i les reixes interiors del palau de la Generalitat.
Està representat al Museu Cau Ferrat, de Sitges.
(Guissona, Segarra, 1959 – )
Empresa. Agrupa més de 13.000 socis i ha desenvolupat una important tasca agro-industrial. Les seves instal·lacions principals són a Guissona (pinsos, escorxador frigorífic, escorxador d’aus, selecció d’ous, etc) i té centres menors a les Pallargues (Segarra), Lleida i Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) així com diversos centres de distribució.
El 1980 era la quarta empresa alimentària de l’estat espanyol. Ha entrat en el camp de la distribució minorista amb la creació de les botigues Àrea de Guissona i Bon Àrea, en explotació directa i en règim de franquícia.
L’any 1999 participà en la creació de la nova societat mercantil Corporació Alimentària Guissona SA.
Enllaç web: Bon Àrea
(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)
Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).
Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.
Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.
Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).
A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.
Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.
A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).
Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.
El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.
Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.
En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).
Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).
A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.
Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.
(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)
Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.
La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.
Dades dels Països Catalans 