(Barcelona, 1939 – 1959)
Nucli escolta. Procedent de l’antiga associació Minyons de Muntanya – Boy Scouts de Catalunya que, després de la guerra civil, es mantingué actiu entorn de l’agrupament “Roland Philipps”.
El 1959, juntament amb la Delegació Diocesana d’Escoltisme i la nova associació Minyons de Muntanya – Boy Scouts de Catalunya, constituí federativament l’Associació Catalana d’Escoltisme.
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1876 – Barcelona, 1959)
Periodista i crític d’art. Amb el pseudònim de Pedro Nimio col·laborà a “La Nación” (1919), “El Diluvio” (1926), etc.
Fou autor de Zapirón y Tejoleta (1923), llibre d’aventures per a joves. Crític d’art a Ràdio Espanya, publicà 14 volums (1940-54) sota el títol general d’El año artístico.
Les seves crítiques, bé que estèticament reaccionàries, són molt útils com a testimoniatge de les manifestacions artístiques de la Barcelona de postguerra.
(Barcelona, 1907 – octubre 1959)
Comediògraf i editor. Fill de Salvador Bonavia i Flores, del qual fou continuador de les seves activitats, després de la seva mort assumí la direcció de “La Escena Catalana”.
Participà en el moviment teatral català els anys 1935-60. Escriví Marieta Cistellera, les peces de teatre infantil La volta al món en patinet (1932), Quimet I, rei de Xauxa, etc, i alguns vodevils (La Te verda).
Sovint feia servir el pseudònim de Jordi Canigó per a les seves obres teatrals.
(la Canonja, Tarragonès, 1892 – Barcelona, 1959)
Poeta i bibliògraf. Començà els estudis eclesiàstics a la Universitat Pontificia de Tarragona i els prosseguí a Roma.
Sense acabar-los, tornà a Catalunya i s’establí a Barcelona; fou redactor de “La Veu de Catalunya”, director d’“El Borinot” i secretari general de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Entre les seves obres: En el llindar de l’art (poesies), Franciscàlies (prosa) i l’assaig Premsa de Catalunya (1931).
Després de la guerra civil, col·laborà a “Solidaridad Nacional”.
(Barcelona, 16 juny 1887 – 21 febrer 1959)
Neuròleg. Continuà els treballs del seu pare, Lluís Barraquer i Roviralta, a l’escola de neurologia de l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
Entre les seves obres cal esmentar: Tratado de enfermedades nerviosas, Neurología clínica i Fisiopatología de los lóbulos frontales.
Fou un dels fundadors de la Sociedad Española de Neurología.
(Valls, Alt Camp, 15 novembre 1885 – Barcelona, 1959)
Escriptor. Féu estudis eclesiàstics, inacabats, a Tarragona. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona, on s’hi establí per dedicar-se a l’ensenyament. Col·laborà a “La Crònica de Valls” i a “Pàtria”.
Sobresortí com a llatinista. És autor de traduccions: Tibul fou feta en col·laboració amb Joan Mínguez i per a la Fundació Bernat Metge, amb extensa introducció escrita per Magrinyà.
Poeta postsimbolista, publicà Esteles de llum (1920) i El meu hort ha florit (1927).
(Peralada, Alt Empordà, 1879 – Barcelona, 1959)
Gramàtic. Professor de català. Llicenciat en filosofia i lletres, treballà de corrector a les oficines de la Generalitat.
Entre el 1932 i el 1936 emeté per ràdio 96 Lliçons de Català (Les converses del Míliu), que tingueren molta acceptació i foren publicades en fascicles.
Escriví algunes obres de teatre, com La Malcasada, representada el 1953.
Després de la guerra civil, continuà exercint de professor de català, tasca que no abandonà fins que morí.
(Barcelona, 24 juny 1886 – 1959)
Astrònom. En unió de Comas i Solà fundà la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica en 1911. En fou secretari des d’aquella data fins al 1944, i president des d’aleshores fins a la seva mort.
Un dels cràters de la lluna rebé el seu nom.
Entre els seus escrits destaquen els llibres Luces del infinito (1946), Las radiaciones (1954), Panorama del Universo (1955) i Astronomía y astronáutica (1958).
(Barcelona, 11 setembre 1871 – Pollença, Mallorca, 7 juliol 1959)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a París, al costat de dos mestres del naturalisme: Laurens i Constant. La seva brillant policromia i el seu sentit decoratiu el situaren entre els representants del modernisme barceloní.
Les seves llargues estades a Mallorca foren l’ocasió d’una sèrie de paisatges que són exaltació de la llum i del color, sovint fosforescent. És característica en la seva obra la temàtica popular espanyola.
Entre les seves obres cal esmentar: València, Gitanes, Ballarines espanyoles, Flors de París, Papallones de nit, Pagesos de Gandia, etc.
(Càlig, Baix Maestrat, 20 maig 1890 – Barcelona, 27 març 1959)
Mestre forjador. Fill del pintor Gerard Alegre i Alemany. S’inspirà en les formes tradicionals de la forja romànica i gòtica catalana. Fou professor de forja artística a l’Escola del Treball de Barcelona.
Entre les seves obres cal citar, a Barcelona, la porta de ferro de l’edifici de l’Institut de la Dona Treballadora i les reixes interiors del palau de la Generalitat.
Està representat al Museu Cau Ferrat, de Sitges.
Dades dels Països Catalans 