(Girona, 15 maig 1942 – Madrid, 19 juny 2024)
Dramaturg, narrador i assagista. D’infant la seva família es traslladà a Madrid.
El 1986 guanyà el premi Castilla-La Mancha per la seva obra D.J.. El 1987 estrenà Como reses, escrita el 1970 en col·laboració amb Luis Matilla.
El 1992, a les envistes de la celebració del 5è centenari del descobriment d’Amèrica, publicà Yo, maldita india, una lúcida reflexió sobre l’arribada dels espanyols a aquell continent.
(Barcelona, 1942 – 18 setembre 1998)
Arqueòleg i polític. Conservador del Museu d’Arqueologia de Barcelona.
Ha publicat treballs sobre prehistòria i arqueologia catalanes, com La cultura neolítica de los sepulcros de fosa de Cataluña (1963), en col·laboració amb Eduard Ripoll.
(Barcelona, 1942 – )
Artista plàstic. Els seus inicis (1962-64) es caracteritzen per un treball pictòric, però a partir del 1965 començà la seva etapa conceptual, amb pintures amb pólvores de talc, treballs amb ombres, catifes i escultures de paper, escultures dissecades, etc, fins l’any 1969.
Al final dels anys 1970 descobrí el paper d’embalar, que estripava i enganxava, i que articulava en composicions progressivament més complexes, a partir del treball amb papers.
A mitjan anys 1980 augmentà les zones foradades i introduí dos elements nous: el paper vegetal i la pintura, primer daurada i després de colors.
Ha exposat diverses vegades a la Galeria Joan Prats de Barcelona. L’any 1997 presentà els seus darrers treballs a Edicions T Galeria d’Art de Barcelona.
(Sant Esteve Sesrovires, Baix Llobregat, 9 maig 1942 – )
Historiador i erudit de la literatura catalana. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans.
Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1969 i doctor en filologia catalana.
Redactor de la revista “Els Marges”, ha publicat diferents treballs d’història de la llengua i de la literatura catalanes, dels quals sobresurt Manuel Milà i Fontanals i la seva època (1984).
(Barcelona, 19 novembre 1880 – 1942)
Advocat i escriptor. Estudià a Anglaterra i a Bèlgica, on publicà assaigs a “L’Art Public” sobre el modernisme català (1909).
A la “Revista Jurídica de Catalunya” estudià el dret català, especialment el fideïcomís.
Intervingué en la fundació del diari “El Matí”, pertangué a la Penya de l’Ateneu i, influït per Xènius, publicà Les doctrines de Georges Sorel (1917).
Fou el pare d’Enric Jardí i Casany.
(Lleida, 25 març 1942 – )
(IEI) Institució creada per la diputació provincial i adscrita al CSIC. Promou la cultura i la investigació sobre temes lleidatans. Gestiona un museu d’arqueologia i un arxiu bibliogràfic de caire local.
El 1967 fou creada la càtedra de cultura catalana Samuel Gili i Gaya. Des del 1943 edita la revista “Ilerda”.
Enllaç web: Institut d’Estudis Ilerdencs
(Barcelona, 11 octubre 1942 – València, 2012)
Arqueòleg i prehistoriador. Deixeble de Lluís Pericot, Joan Maluquer de Motes i Eduard Ripoll.
Ha estat director del Museu Arqueològic Luis Siret d’Almeria (1971-72) i del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la diputació de Castelló des de la seva fundació (1975).
Fundador (1974) i director de la revista “Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló” i de les Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques.
Ha excavat nombrosos jaciments prehistòrics i protohistòrics, entre els quals cal destacar el poblat calcolític de Terrera Ventura (Tabernas, Almeria), l’assentament de l’edat del bronze d’Orpesa la Vella (Plana Alta) i el poblat ibèric del puig de la Nau (Benicarló, Baix Maestrat).
Entre les seves publicacions cal destacar Castellón en la Prehistoria (1981, 1984, en col·laboració amb Carme Olària), Arquitectura del mundo ibérico (1984), El poblado neoneolítico de Terrera Ventura (1991) i El Puig de la Nau, Benicarló, Castellón. Un poblado fortificado ibérico en el ámbito mediterráneo peninsular (1995).
(Barcelona, 1942 – )
Orfebre. Format a les escoles Massana i de Belles Arts de Sant Jordi.
Fou considerat un dels capdavanters del concepte de joia-disseny.
Sovint incorporà el metracrilat a les seves creacions, que es caracteritzen per llurs formes geometritzants.
(Manresa, Bages, 20 gener 1942 – )
Assagista, poeta i editor. Estudià lletres a la Universitat de Barcelona i començà conreant la poesia. Publicà composicions en nombroses antologies i reculls, sobretot cap a la fi dels anys 1960.
Dedicat a tasques editorials, fou director de les edicions La Magrana i secretari de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.
El 1980 publicà el volum Per la llengua. Llengua i cultura las Països Catalans (1939-1977), on aplegà la documentació més important referent a la llengua durant el franquisme, i el 1996 Ofici d’editor, on explica la tasca editorial.
Dedicat a l’estudi de Carles Riba, va publicar Carles Riba: cartes d’Alemanya i Grècia (1987), Carles & Clementina (1993), Súnion. Antologia comentada de Carles Riba (1995, juntament amb J. Malé) i el seu epistolari Cartes de Carles Riba I: 1910-1938 (1990, premi Crítica Serra d’Or), Cartes de Carles Riba II: 1939-1952 (1991) i Cartes de Carles Riba III (1993).
(Barcelona, 21 setembre 1876 – Arcueil, París, França, 27 març 1942)
Escultor. Fill de Concordi González i Puig, i germà de Pilar, Dolors i Joan. Format en el treball dels metalls en el taller d’orfebreria familiar.
S’instal·là a París a partir del 1900, on esculpí una sèrie de màscares en les quals explotava al màxim les possibilitats plàstiques del ferro, com en la Petita màscara de Don Quixot (1930) o La Montserrat (1932).
La seva obra, transposició molt lliure d’una gran fantasia i, sovint, plena d’humor, de la figura humana, de la qual la Dona pentinant-se (1931-33) o l’Home gòtic (1937) són solament dos exemples, està escampada pels museus i les col·leccions més importants del món.
Dades dels Països Catalans 