(Linyola, Pla d’Urgell, 15 abril 1941 – Barcelona, 20 abril 2023)
Futbolista. Jugador del Futbol Club Barcelona, amb el qual fou campió de copa (1968 i 1971) i de la Copa de Fires (1966).
Nou vegades internacional, va conquerir el campionat d’Europa d’equips nacionals el 1964.
Actuava de centrecampista, fou molts anys el motor del Barça.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1945 – )
(FBC) Entitat. Patrocinada per la Caixa d’Estalvis de Sabadell i el gremi de fabricants sabadellencs.
És dedicada a l’estudi dels problemes de la ciutat i dels comarcals. Entre les seves publicacions destaca els “Quaderns d’Arxiu” i monografies vàries.
El precedent de la fundació fou l’Institució Bosc i Cardellac, fundada el 1941.
Enllaç web: Fundació Bosch i Cardellach
(Barcelona, 21 setembre 1941 – 22 juliol 2022)
Actriu i cantant. És va iniciar a l’Orfeó Canigó, on també va actuar com a actriu.
Després passà a treballar amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i amb el Teatre Experimental Català, però a partir del 1964 es va dedicar principalment a la cançó, en que debutà acompanyada pel conjunt Els Quatre Gats.
Des d’aleshores ha actuat amb continuïtat i ha realitzat nombrosos enregistraments discogràfics.
Intèrpret dotada d’una gran ductilitat i professionalitat, a més del jazz ha conreat els boleros i els cuplets, així com també cançons populars catalanes i peces de cinema, on ha treballat en alguna ocasió.
(Budapest, Hongria, 17 setembre 1941 – )
Catalanòfil. Llicenciat en filologia hispànica i italiana el 1965 a la universitat Eötvos Lorand de Budapest, hi exercí la docència.
Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha estat l’introductor dels estudis de català a Hongria (1971).
Ha publicat estudis de gramàtica històrica i ha promogut la traducció d’obres literàries entre el català i l’hongarès. És autor, juntament amb Károly Morvay, d’un diccionari català-hongarès (1990).
El 1993 rebé el premi Ramon Llull.
(Courbevoie, França, 17 setembre 1941 – Cadaqués, Alt Empordà, 1 juliol 1982)
Poeta i narrador. Publicà poesia en castellà i en català: Per a duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar (1971, premi Carles Riba), Ideari a la recerca de la fruita tendra (1976) i Davant del fat com si no hi fos (1982), així com narració: La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980).
(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)
Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.
Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.
Fou germà seu Carles Delhom i de Mena (Barcelona, 1872 – 1941) Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 gener 1863 – València, 6 març 1941)
Advocat i polític. Es llicencià en dret a València, i fou diputat del partit conservador a les corts (1908).
El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou nomenat governador civil de Barcelona. Emprengué una repressió arbitrària, amb un desconeixement total de la situació, i clausurà, entre moltes altres entitats, el Centre Excursionista de Catalunya.
La seva actuació motivà protestes de Francesc Cambó i d’Amadeu Hurtado prop del ministre Juan de la Cierva, sense resultat. El 1910 fou destituït del càrrec.
(Barcelona, 11 març 1881 – 28 agost 1941)
Dramaturg i comediògraf. Es féu conèixer amb La morta (1904), obra dramàtica de tendències simbolistes que obtingué un èxit extraordinari. Durant molts anys l’escena catalana en representà l’obra, que, dins el tipus d’alta comèdia o comèdia ciutadana, descriuen, sense relleus marcats ni estudis psicològics profunds, la classe mitjana.
L’any 1927, el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per la seva obra Bromes i veres (1926.
Cal esmentar-ne a més: Boca d’infern (1905), Comèdia d’amor (1905), Claror de posta (1905), L’encís dels divuit anys (1907), La família Rocamora (1909), Flors i violes (1909), Palmes i llorers (1922), El Pare Pedaç (1924) i La vall de Josafat (1927), entre altres.
Dirigí les revistes “De Tots Colors” i “Revista Catalana”.
(Palafrugell, Baix Empordà, 1867 – Roma, Itàlia, 1941)
Jesuïta. Ensenyà humanitats a Veruela (Aragó), fins que l’any 1914 s’incorporà a l’equip dedicat a l’edició documental de fonts jesuítiques (Monumenta historica Societatis Iesu), el qual dirigí (1920-22).
La seva aportació científica inclou la primera edició dels Ejercicios espirituales de sant Ignasi (Madrid 1919) i també l’edició crítica de les constitucions de la companyia (Roma 1934-38).
(Barcelona, 31 juliol 1941 – )
Arquitecte i dissenyador. Membre de l’Estudi Per, ha format equip amb Òscar Tusquets.
Autor d’una arquitectura racionalista amb tocs imaginatius, entre les seves obres destaquen la botiga Sonor de Barcelona (1965), el xalet de G. Rognoni a Sant Cugat del Vallès, el restaurant La Balsa de Barcelona (1975), totes premis FAD, i la remodelació del Palau de la Música Catalana (1982).
Associat des del 1983 amb I. Paricio, ha realitzat la seu del Banc d’Espanya a Girona (1981-89) i un conjunt d’habitatges a la Vila Olímpica de Barcelona (1989-92).
S’ha dedicat igualment a la creació d’objectes de disseny.
Dades dels Països Catalans 