(Figueres, Alt Empordà, 1860 – 1924)
Polític. Fou regidor de Figueres del 1892 al 1895. En aquest càrrec promogué una campanya a favor de la jornada de treball de vuit hores per als obrers municipals.
Més tard fou alcalde de la ciutat. Hi féu notables millores, Destacà al partit republicà i com a afavoridor de la Solidaritat Catalana.
(Tarragona, 1846 – Barcelona, 1924)
Franciscà observant. Arran del canvi polític del 1868 es traslladà al Perú (on acabà els estudis i inicià els treballs de missioner popular) i a Terra Santa (1878), d’on fou procurador general. Anà també a Xipre i a Turquia.
Nomenat definidor general de l’orde, no ocupà aquest càrrec per motius de salut.
(Vinaixa, Garrigues, 1841 – 1924)
Guitarrista. Estudià a Barcelona amb Josep Brocà.
Professor de l’Escola Municipal de Cecs de Barcelona (1860-1922) i del Conservatori del Liceu.
També conreà la pintura.
(Catalunya, 1924 – 1928)
Col·lecció de novel·la rosa. De periodicitat mensual, creada per Josep M. Folch i Torres, de la qual fou l’únic autor durant els quatre anys. Obtingué un èxit extraordinari de públic, especialment femení.
Una segona època, els primers anys del decenni del 1930, i amb diversos autors, no fou tan popular.
(Barcelona, 1924 – 1985)
Pedagog i jesuïta. Doctor en pedagogia.
Són notables els seus escrits sobre aquesta especialitat. En destaca, entre altres, el llibre Pares, pensament per a educar, aparegut en 1963.
(Barcelona, 11 novembre 1848 – 1924)
Militar. Participà en les campanyes de Catalunya de la tercera guerra carlina, en la primera guerra cubana i en la de Filipines.
Fou capità general de Catalunya (1917-18).
(Girona, 25 gener 1848 – Barcelona, 15 març 1924)
Polític i escriptor. Membre del partit federal, fou alcalde de Girona i diputat a corts. Presidí la Unió Catalanista i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.
Col·laborà a la premsa de la Renaixença, especialment a “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Tomasa”. Fou proclamat mestre en gai saber (1904).
Escriptor prolífic, es decantà sobretot vers el teatre, de caire romàntic o festiu: Caritat (1871), Robinson petit (1872), Bernat Pescaire (1875), De mort a vida (1879), Gent de mar (1888), Lo testament de l’oncle (1896), etc.
Poeta sentimental o didàctic, publicà, entre altres, Cançons del temps (1874), Mel i fel (1877), Cent faules (1880), Llibre de sonets (1888) i Faules velles (1920).
A més, escriví Escenes de la vida pagesa (1878) i El catolicismo y la república federal (1873).
(Maó, Menorca, 1924 – Barcelona, 1 maig 1999)
Tenor. A sis anys ingressà a la capella de música de Sant Agustí, de Maó.
Passà a Barcelona, on cantà al cor del Gran Teatre del Liceu (1945-48); des del 1948 hi feu papers de tenor còmic o de caràcter amb el nom artístic de Diego Monjo.
Actuà en l’estrena de Canigó, d’Antoni Massana (1953).
Ha actuat també a Maó i a València, entre altres llocs, i ha exercit de director escènic molt sovint.
(la Jonquera, Alt Empordà, 1873 – Santa Coloma de Farners, Selva, 10 gener 1924)
Compositor. Fou director de la cobla de Santa Coloma de Farners.
És autor de sardanes com les titulades L’escut emporità, La cançó enfadosa, Cercant donzella, Himne a l’Empordà i La triomfadora.
(Barcelona, 1924 – 26 maig 2009)
Arquitecte i interiorista. Titulat a Barcelona (1952). Fill de Josep Maria Milà i Camps i germà de Miquel.
Des del 1979 fou professor a l’ETSAB, posseïdor de nombrosos premis (FAD els anys 1959, 1971 i 1974), treballà associat amb Frederic de Correa, amb el qual, entre moltes altres obres, ha realitzat el remodelatge de la plaça Reial (1985), la nova seu de la Diputació de Barcelona (1985-87) i un dels projectes guanyadors de l’Anell Olímpic de Montjuïc (1984).
En interiorisme ha exercit un indiscutible mestratge a Catalunya, amb l’aportació d’una extraordinària concepció de l’espai interior com a element primordial.
Dades dels Països Catalans 