(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 30 gener 1924 – 4 desembre 2009)
Pintor i gravador. Fou deixeble de Joaquim Mir.
Féu la primera exposició individual a Barcelona el 1940.
Ha practicat especialment el paisatge.
El seu mestratge sobre els pintors més joves de Vilanova ha resultat molt positiva.
(Portbou, Alt Empordà, 19 agost 1924 – Barcelona, 27 maig 1998)
Filòleg. Fou president de la Sociedad Española de Lingüística i acadèmic corresponent de la Real Academia Española per Catalunya.
És autor de diversos manuals i obres de consulta sobre llengua espanyola: Ortografía (1967), Gramática y redacción (1970), Nuevos modelos para el ejercicio lingüístico (1985), Cuestiones de sintaxis española (1989) i Diccionario normativo y guía práctica de la lengua española (1990).
En català publicà Onomàstica barcelonina del segle XIV (1977).
(Cervera, Segarra, 1924 – Lleida, 18 maig 1999)
Professor, polític i activista cultural. L’any 1939 s’exilià a Montpeller. En tornar dirigí, sota el mestratge de Pierre Deffontaines, una secció de l’Institut Francès de Barcelona a Cervera.
Des del 1955 fins al 1980 dirigí l’Alliance Française de Lleida. Interessat per l’art contemporani, creà la Petite Galerie (1968-76).
Intervingué en la majoria d’iniciatives a favor de la llengua i la cultura catalanes.
Fou regidor de cultura de l’ajuntament de Lleida durant els anys 1979-91, pel PSC.
(Barcelona, desembre 1923 – gener 1924)
Diari sindicalista i comunista. Sostingut pels sindicats de la metal·lúrgia i dels transports.
Hi col·laboraren, entre d’altres, Felipe Alaiz, Antoni Amador, Joaquim Maurín i Josep Viadiu.
(Barcelona, 4 març 1924 – 6 abril 2004)
Director cinematogràfic i guionista. Fou estudis de magisteri i filosofia i lletres i dirigí el Teatro Español Universitario (TEU).
Entre els seus films cal destacar Golpe de mano (1968), Razzia (1972), Perros callejeros (1977), Jugando con la muerte (1982), Yo, el Vaquilla (1985), Passió d’home (1988) i Lolita al desnudo (1991).
(Barcelona, 20 maig 1924 – 11 setembre 1999)
Escriptor i religiós caputxí. Va obtenir la llicència en teologia a Roma (1959).
La seva línia eclesial progressista es reflecteix a L’església i l’Estat (1963), Sempre nòmades (1970), Fe sense fronteres (1973), Humans, tanmateix (1973), Els nostres àngels (1981), Per una mort més humana (1991), L’hora dels pobles (1993), Temes de cada dia (1994), Viure (1996) i La tolerància (1997).
També ha publicat La noia de Cadaqués i altres històries (1970), un recull de narracions.
(Barcelona, 23 desembre 1861 – 17 juny 1924)
Compositor. Deixeble d’Anselm Barba i de Josep Rodoreda.
Autor d’obres simfòniques, com La fada de Roses (1892), i líriques, com Colometa, la gitana, Hydromel (1892).
Fundà, amb Joan Gay, la Institució Catalana de Música (1896).
Escriví cançons catalanes, com La filadora, Primavera, etc, i harmonitzà cançons i ballets populars.
(Barcelona, 4 abril 1852 – 29 desembre 1924)
Il·lustrador, pintor, dibuixant i figurinista. Pare de Francesc Labarta i Planas.
Estudià a l’Escola de Llotja, institució on, després, fou professor. També tingué el mestratge d’Eusebi Planas.
Féu litografies, decorà el Teatre Principal, juntament amb Antoni Fabrés, i el teatre Espanyol, de Barcelona.
Es dedicà també al figurisme de teatre i fou professor d’indumentària a l’Institut del Teatre.
(Barcelona, 19 novembre 1924 – 20 octubre 1998)
Assagista i historiador. Fill d’Enric Jardí i Miquel. Es llicencià en dret i fou fundador de la revista “Ariel”.
Dedicat a l’assaig, sobretot a l’artístic, la seva bibliografia comprèn títols com La responsabilitat civil derivada de l’acte il·lícit (1958), Nonell i altres assaigs (1958), Antoni Puigblanch. Els precedents de la Renaixença (1960), Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (1963), Eugeni d’Ors (1963), El doctor Robert i la seva època (1969), Història d’Els Quatre Gats (1972); les monografies d’art Tres diguem-ne desarrelats (1966), Nonell (1969), Torres García (1973), Joaquim Mir (1975) i Pau Klee (1990).
Altres títols de la seva extensa producció són Prat de la Riba, home de govern (1973), en col·laboració amb Josep M. Ainaud, Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l’art (1975), Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (1976), Mil famílies catalanes (1977), El Noucentisme (1980), Els moviments d’avantguarda a Barcelona (1983), Nou converses amb Jordi Mercade (1985), tres estudis sobre Macià –Francesc Macià, el camí de la llibertat (1977), Francesc Macià, president de la Generalitat (1980) i Francesc Macià, president de Catalunya (1982)- i dos sobre Companys –Lluís Companys, president de la Generalitat (1991) i Companys i el sis d’octubre (1997).
Dades dels Països Catalans 