(Bou, Rosselló, 10 febrer 1924 – Perpinyà, 7 abril 2012)
Prevere i historiador. Ordenat de sacerdot el 1948, fou rector de la parròquia de Vilafranca de Conflent fins al 2006, i remodelà l’església de Sant Jaume.
Especialista en heràldica rossellonesa. Ha publicat estudis a les revistes “CERCA”, “Conflent”, etc.
Fou autor de diverses monografies sobre pobles i esglésies del Conflent.
(València, 12 febrer 1843 – 1924)
Metge i naturalista. Tingué el càrrec de jardiner major del jardí botànic de València. Hi fou també catedràtic d’història natural a la Universitat de València, on aplegà un museu amb més de 43.000 peces i publicà Memoria sobre los hongos comestibles y venenosos de la provincia de Valencia (1873).
També fou, pràcticament, l’iniciador a la península ibèrica dels estudis d’herpetologia, especialitat sobre la qual publicà Catalogue des reptiles et des amphibiens de la Péninsule Ibérique et des iles Baléares (1878, publicat en castellà el 1879 i corregit i ampliat el 1881).
(Oms, Rosselló, 1924 – 1977)
Pintor. Estudià a les acadèmies d’André Lhote i de Fernand Léger i, al Brasil, amb Portinari (1948-50).
Després del viatge a Amèrica abandonà la pintura figurativa i es dedicà a la pintura abstracta, de factura lineal i evocadora de moviment.
Obtingué el premi Joan Miró els anys 1964, 1965 i 1966.
(Barcelona, 1924 – )
Escola creada per la Mútua Escolar Blanquerna.
(País Valencià, segle XVIII – segle XX)
Família d’escultors, iniciada pels germans:
Pere Bellver i Llop (Vila-real, Plana Baixa, 1768 – València, 1826) Escultor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, rebé alguns premis i, en fer-se frare (1810), deixà l’art.
Francesc Bellver i Llop (València, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII) Obscur imaginaire. Iniciador de la família d’escultors. Treballà preferentment a Madrid juntament amb els seus fills:
(Alaquàs, Horta, 20 desembre 1850 – València, 5 gener 1924)
Metge, erudit i polític. Com a metge destacà pels seus estudis sobre otorinolaringologia (La fisiología del lenguaje, La intubación laríngea, etc). Introduí a Espanya els nous mètodes d’ensenyament per als sordmuts (De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro, 1894). Edità, també, manuscrits mèdics valencians del segle XV.
Fou l’organitzador del Congrès Mèdic Regional de València (1891). Vicepresident de la societat Lo Rat Penat, contribuí a fundar l’entitat València Nova (1904), de la qual aviat fou president.
Publicà una interessant obra doctrinal, De regionalisme i valentinicultura (1910), que representava l’abandó del provincionalisme romàntic i la formulació d’un programa d’actuació política regionalista a València.
(Palma de Mallorca, 1917 – 1924)
Setmanari en castellà. És interessant pel seu valor gràfic.
Mantingué una línia independent i apolítica, i inserí sovint produccions poètiques en català de Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Llorenç Riber i altres.
(Marquixanes, Conflent, 1924 – 19 juny 2000)
Metge i llicenciat en lletres. Es doctorà en medicina a la universitat de Montpeller el 1952, amb un estudi sobre les al·lucinacions visuals. S’ha especialitzat en oftalmologia a Marsella, Niça i Barcelona.
És autor de treballs sobre les paràlisis oculars i les complicacions ocasionades per la utilització de lents de contacte. Ha estat president de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals (1965-80).
És autor també d’estudis sobre l’arquitectura religiosa, en particular els campanars romànics del Rosselló.
(Burjassot, Horta, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993)
Poeta i periodista. De família humil, féu diversos oficis fins que entrà, becat, a l’Escola Oficial de Periodisme. Redactor i posteriorment director del diari “Las Provincias”. Cal considerar-lo com el primer poeta valencià modern.
Adscrit en part al realisme, va conrear també un tipus de lírica clàssica i metafísica. La presència de la mort, l’amor físic, els temes més humans de la quotidianitat, de vegades amarga, són constants en el seu vast món, on la forma pren sovint un rigorisme precís i contundent.
“Perquè arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”
Va publicar Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), L’amant de tota la vida (1966), Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), Llibre de les meravelles (1971), L’inventari clement (1971), La clau que obrí tots els panys (1971), L’ofici de demà (1972), Recomane tenebres (1973, recull de poesia completa), L’hotel París (1973), Les pedres de l’àmfora (1974 poesia), Hamburbg (1974), Tancat a l’Alter (1975), Antibes, 1960-1971 (1976), Manual de conformitats (1977, poesia), Balanç de mar (1978, poesia), Lletra al pintor valencià Josep Renau (1978), Festes llunyanes (1978), El procés (1978), El corb (1979), Xàtiva (1980), Cant temporal (1980, poesia) La Marina (1981), Les homílies d’Organyà (1981, poesia), Versos per a Jackelei (1983, poesia), Vaixell de vidre (1984, poesia), Ram diürn (1986, poesia).
També ha publicat la novel·la eròtica El coixinet (1988), i amb La parra boja (1988), ha continuat la redacció d’uns volums de memòries encetats a Tractat de les maduixes (1985) i Quadern de Bonaire (1985). Ha continuat la publicació de l’obra poètica completa amb els volums IX i X, respectivament, La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990). La producció de la seva obra poètica s’ha vist enriquida amb els llibres Odes temporals. La casa de música vora el mar (1989), Puig Antich (1989), Mare de terra (1992) i Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) que ha estat enregistrada en disc.
Guanyà els premis Diputació de València 1958, Ausiàs March 1966, la Lletra d’Or i Crítica Serra d’Or 1974, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1978 i de la Comunitat Valenciana 1984. El 1993 rebé, a títol pòstum, la medalla d’or de belles arts del ministeri de cultura.
(Palma de Mallorca, 1860 – Manacor, Mallorca, 1924)
Eclesiàstic i escriptor. Fou estimable la seva activitat com a arqueòleg.
És autor d’un recull de poesies d’inspiració religiosa titulat L’àngel de Natzaret (1910) i d’un Llibre de la vida de N.S. Jesucrist (1914).
Dades dels Països Catalans 