Arxiu d'etiquetes: 1913

Tapiró i Baró, Josep

(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)

Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.

Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.

Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.

Solé i Barberà, Josep

(Llívia, Baixa Cerdanya, 15 juny 1913 – Barcelona, 4 gener 1988)

Polític i advocat. Procedent del BOC (1931-34), el 1936 fou un dels fundadors del PSUC. Durant la guerra civil fou nomenat jutge de primera instància de Reus. Empresonat i condemnat a mort (1941), restà presoner fins al 1944.

En retornar a Barcelona, reprengué l’exercici de la seva professió (1950) i s’especialitzà en la defensa de processos polítics; així, actuà com a advocat defensor en el consell de guerra de Burgos (1970), seguit contra diversos membres d’ETA.

Principal representant del PSUC en els organismes unitaris de l’oposició catalana (Consell de Forces Polítiques i Assemblea de Catalunya) els darrers anys del règim franquista, després fou elegit diputat per Tarragona (1977 i 1979) i fou membre de la comissió redactora de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979.

Espriu i Castelló, Salvador

(Santa Coloma de Farners, Selva, 10 juliol 1913 – Barcelona, 22 febrer 1985)

Escriptor. L’any 1915 passà a Barcelona amb la seva família. El seu primer llibre Israel (1929), escrit a setze anys, és un recull de proses, en castellà, d’estil acurat, amb influències de Gabriel Miró. En els anys d’estudi a la universitat, on cursà lleis i filosofia, fou company del poeta mallorquí Rosselló i Porcel.

Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. (Salvador Espriu)

L’any 1931 publicà la seva primera novel·la El Dr. Rip (reescrita i reeditada el 1979), seguida de Laia (1932, reescrita i reeditada el 1968) i altres reculls narratius: Aspectes (1934 i 1981), Miratge a Citerea (1935 i 1968) i Ariadna al laberint grotesc (1935 i 1975), que li donaren crèdit com un dels primers prosadors del post-noucentisme. Uns quants anys després, fora ja de la vida universitària, en el període de la guerra civil, escriví Letízia i altres proses narratives (1937), conjunt narratiu en què apareix per primera vegada el mite de Sinera, nom fictici del poble d’Arenys de Mar, que havia d’esdevenir l’escenari de moltes de les seves obres.

Veiem resplendir la casa, que miràvem de guardar quan desgovernaven lladres. (Salvador Espriu)

En la seva prosa hi ha un clar predomini de la sàtira, la realitat passada i present de la seva terra li forneix un material que ell tracta de manera simbòlica servint-se de la deformació crítica. Sovint la riquesa idiomàtica fa que l’estil domini sobre el relat, com en el cas de Fedra (1937 i 1968). Ja abans del 1939, assaja la lírica, amb una sèrie de poemes en prosa, Petites proses blanques (1935-37) i La pluja (1938), però el seu primer llibre de poemes, Les hores, anunciat per al 1937, aparegué l’any 1952. Constava de dues parts, l’una aplegada en el recull Obra lírica i l’altra a Final del laberin (1955).

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser / si no som lliures. (“La pell de brau -XXVIII-” (1960), de Salvador Espriu i Castelló)

En els seus poemes en prosa, d’estil segur, assoleix una gran maduresa com a prosista, alhora que ja insinua predisposicions per a la poesia, gènere que adoptà amb la mateixa originalitat i força que posseeixen les proses. Després d’una etapa de silenci, immediata a la guerra civil, publicà el llibre de poemes Cementiri de Sinera (1946), i Primera història d’Esther (1948), obra teatral, monument definitiu a les possibilitats literàries de la llengua catalana, escrita en moments difícils. L’obra poètica és una desolada meditació sobre la mort, amb mites com el de pàtria-cementiri, poeta-caminant, etc. Les cançons d’Ariadna (1949) destaquen pel to sarcàstic i esperpèntic.

Espriu prova així mateix de traduir en termes mitico-poètics les seves ambicions o propostes d’una tradició de cultura. La cultura transcendeix en la seva obra en termes i tècniques d’existencialisme, com en El caminant i el mur (1954), o bé dels clàssics catalans, entre ells Jaume Roig, alhora que conté elements de les cultures grega i judaica, procedents de la seva formació històrica.

La seva obra promou, dins la poesia catalana de postguerra, una revolució formal: la substitució d’una poesia simbolista pura per una de meditativa i concisa, arrelada a la terra, fet assenyalat a Cementiri de Sinera (1946), que marca l’intent de renovació. El tema central de la seva poesia, la meditació sobre la mort, es fa evident en els tres llibres, Les hores, Mrs. Death (1952) i Final del laberint (1955), cicle dins el qual també es pot incloure El caminant i el mur, bé que aquest llibre aporta com a nova dimensió una presa de consciència històrica.

Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. (“Assaig de càntic en el temple” (1954), de Salvador Espriu) 

L’any 1955 aparegué un volum seu amb dues obres de teatre: Fedra i Antígona. La preocupació civil, palesa en obres anteriors, és més precisa a La pell de brau (1960), llibre que ha tingut una gran ressonància en tota la poesia posterior en llengua catalana. És un model de poesia cívica i alhora representa una síntesi serena de tots els mites espriuans. en el volum Obra poètica (1963), fou publicat un nou recull de poemes, Llibre de Sinera; després publicà Setmana Santa (1971) i Formes i paraules (1975), en homenatge a Apel·les Fenosa.

L’escenificació de poesies i proses espriuanes ha originat obres teatrals, com La pell de brau (1960), Gent de Sinera (1963) i Ronda de mort a Sinera (1966), la tercera de les quals es basa en elements de la segona, representades sota la direcció de Ricard Salvat. L’any 1965 foren reeditades algunes narracions, i el 1968 aparegué un volum, Obres completes (Poesia, vol. I), en què, a més de tota l’obra del volum del 1963, hi ha publicats poemes nous, i el 1981, el darrer volum de prosa Les roques i el mar, el blau (premi de la Crítica Serra d’Or i premi Ciutat de Barcelona, 1982).

Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), premi Ignasi Iglésias de la Generalitat (1978) i medalla d’Or de la Generalitat (1980).

Escola del Treball de Barcelona

(Barcelona, 1913 – )

Institució. Fundada amb el nom d’Escola Elemental del Treball, era, de fet, una continuació de l’Escola Lliure Provincial d’Arts i Oficis fundada el 1871. El 1922 prengué el nom d’Escola Elemental del Treball. Comprenia vuit especialitats lligades a la indústria catalana. Arran de l’Escola es creà, el 1918, l’Institut d’Alumnes i Exalumnes per estudiar les possibilitats d’accés dels obrers als estudis superiors.

Aquest Institut publicà una revista “Cultura i Treball” (1920), que oferia alguns treballs teòrics sobre la problemàtica laboral. En instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera, foren destituïts molts professors de l’Escola Industrial, entre els quals figurava Rafael Campalans, director de l’Escola del Treball. Més endavant s’hi incorporaren estudis de branques auxiliars. El 1953 l’Escola fou designada centre oficial de formació professional.

Enllaç web: Escola del Treball de Barcelona

Coderch i de Sentmenat, Josep Antoni

(Barcelona, 25 novembre 1913 – Espolla, Alt Empordà, 6 novembre 1984)

Arquitecte. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1940. Membre del Grup R, incorporà a l’arquitectura popular les noves formes de l’arquitectura contemporània, especialment l’organicisme.

Realitzà, sovint en col·laboració amb Manuel Valls, cases unifamiliars (Garriga Nogués, a Sitges, 1947; Ugalde, a Caldetes, 1951; Tàpies, a Barcelona, 1954), conjunts d’habitatges (la Barceloneta, 1954; carrer J.S. Bach, de Barcelona, 1962), complexos comercials i d’oficines (edificis Trade, a Barcelona, 1969), centre culturals (Institut Francès de Barcelona, 1975) i l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura d’aquesta ciutat, executada pòstumament.

Els seus edificis estan realitzats amb honestedat i coherència de mètode i són d’una exquisida elegància de disseny. Rebé diversos premis, com la medalla d’or de la IX Triennal de Milà (1951), l’obelisc Domus (1963) i el premi Nacional de Disseny Industrial (Argentina, 1964). Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Clavé i Sanmartí, Antoni

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.

Casas i Sicart, Creu

(Barcelona, 26 abril 1913 – 20 maig 2007)

Farmacèutica i briòloga. Doctora en farmàcia, ha estat catedràtica de Botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, professora adjunta a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

Considerada internacionalment una autoritat en el camp de la briologia (estudi de les plantes briòfiles). Ha dirigit tesis sobre aquesta especialitat.

És autora d’un gran nombre de treballs, entre els quals es destaquen Datos para la flora briológica española, Algunos musgos y hepáticas del sureste de España, Referències bibliogràfiques sobre la flora briològica hispànica, Contribution à la flore bryologique de la Vall d’Aran i Algunes espècies d’esfagne que es troben a la vall Ferrera i a la vall de Cardós.

Caixa d’Estalvis del Penedès

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 6 abril 1913 – 2013)

Entitat financera. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 18.312 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 308.181 milions, que la converteixen en la tercera caixa d’estalvis de Catalunya per aquest concepte.

L’estructura dels recursos crediticis és similar a la mitjana de les caixes catalanes, amb un pes menor de les cessions temporals de deute públic i una major importància dels dipòsits a termini, amb un cert pes del capital d’emprèstits.

Presenta una bona activitat creditícia i disposa d’una xarxa d’unes 260 oficines, amb una forta expansió els darrers anys.

L’any 2013 va ser integrada al Banc de Sabadell.

Bonet i Castellana, Antoni

(Barcelona, 20 octubre 1913 – 12 setembre 1989)

Arquitecte i urbanista. Els seus primers treballs professionals, especialment dirigits a l’estudi de l’habitatge obrer, els féu al taller de Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé.

El 1935 col·laborà en l’estudi i la fabricació de mobles estàndard, que obtingueren el primer premi del Saló de Decoració de Barcelona. Com a membre de l’entitat GATCPAC, el 1935 col·laborà en el pla d’urbanització de la ciutat de Barcelona.

L’any 1937 treballà amb Le Corbusier, i des del 1938 visqué a l’Argentina: a Buenos Aires fundà el Grupo Austral i la revista del mateix nom i projectà la remodelació d’una vasta zona de la ciutat (1956-57), urbanitzà també Punta Ballena (Uruguai) i Solana del Mar (Argentina).

De retorn a Catalunya (1953) realitzà l’obra considerada més important dins la seva producció: la Ricarda (1959-63), al Prat de Llobregat, és tracta de la creació d’espais interiors mitjançant solucions amb daus de volta aplanada que reposen sobre peus metàl·lics de només 10 cm de gruix. El 1960 fou celebrada una exposició d’obres seves al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Posteriorment va construir l’Edifici Mediterrani, el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963), el Pla Montjuïc (amb Oriol Bohigas i Josep M. Martorell), a més d’altres obres a la Costa Brava, Tarragona, Puigcerdà, Madrid i Múrcia.

La seva arquitectura resol de manera racional la tradició i l’ordre mediterrani.