(Palma de Mallorca, 17 febrer 1845 – 19 gener 1911)
Pintor. Patriarca del paisatgisme mallorquí, pintà especialment a Deià i als voltants de Palma.
Expositor destacat a la Societat Foment de la Pintura i l’Escultura, conreà un realisme vuitcentista.
El seu fill fou el també pintor Antoni Ribas i Prats.
(Sant Julià de Lòria, Andorra, 5 desembre 1911 – 2 gener 1996)
Industrial i polític. Conseller general de les valls d’Andorra del 1948 al 1959.
Elegit síndic general el 1960, ho fou fins al 1978, any en que abandonà la política per dedicar-se als negocis familiars: la indústria de tabac Hijos de Julià Reig i la Banca Reig, de la qual fou fundador i president.
(València, 7 gener 1836 – 2 juliol 1911)
Poeta, periodista i polític. Germà de Felicíssim. Procedent de família d’advocats i regidors de València, estudià dret en aquesta ciutat, on es llicencià l’any 1858, moment en que ja s’havia donat a conèixer com a literat.
D’entre les seves primeres obres, escrites en llengua castellana, sobresurt el drama Delirios de amor, compost a disset anys. En la seva joventut mantingué relacions amb escriptors madrilenys, com Alarcón, el qual l’impulsà a editar les traduccions de Víctor Hugo amb el pròleg d’Emilio Castelar.
Traduïdes també en castellà, contribuí a donar a conèixer obres de lord Byron, Goethe i d’altres, alhora que apareixien les seves primeres poesies en el llibre Versos de Juventud (1907). Les primeres composicions poètiques d’aquest autor en català foren publicades a “El Conciliador” i premiades dos anys més tard als Jocs Florals de València.
Decidit en aquesta època a dedicar-se totalment a les lletres, ingressà de ple en el periodisme. Assumí la direcció del diari “La Opinión”, que en un principi adquirí el marquès de Campo i que passà el 1865 a Llorente, el qual li canvià el nom pel de “Las Provincias” (1866).
Participà com a col·laborador en el “Calendari Català” (1865-74), “L’Atlàntida” (1896-1900), “La Ilustració Llevantina” (1900-01), “Occitània” (1905) i “Terra Valenciana” (1908-09).
El fet d’exercir, el 1866, de mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el posà en contacte amb els escriptors de la Renaixença de Catalunya i li brindà l’ocasió de prendre part en les jornades de germanor celebrades a Montserrat, on conegué Frederic Mistral.
L’obra literària en llengua catalana consistí en col·laboracions als periòdics i altres activitats. En el seu Llibret de versos (1885), dedicat a Marià Aguiló, recollia la seva producció poètica catalana.
Nomenat cronista de la ciutat de València el 1890, el mateix any era elegit diputat a les corts espanyoles per Sueca. Milità en el partit conservador seguint Silvela, que arribà a dirigir el País Valencià, i fou més tard diputat per Llíria i per València. El 1896 fou designat senador.
El 1902 aparegué el Nou llibret de versos, alhora que “L’Avenç” li publicava l’antologia Poesies triades (1906). Pòstumament, l’any 1936, sota el títol de Poesies valencianes, fou reunit tot el material d’aquest autor en llengua catalana.
Com a poeta oficial de València, poetitzà diferents activitats de la vida civil amb peces de to senzill i familiar. En són exemples La barraca, Vora el barranc dels Algadins i La cançó dels Teuladins.
Fou membre fundador, i president, de Lo Rat Penat. Promotor de la Renaixença valenciana, fou contrari a la politització catalanista, però defensà la vinculació cultural de les terres de parla catalana.
Fou el pare del periodista i escriptor Teodor Llorente i Falcó.
(Énguera, Canal de Navarrés, 16 maig 1830 – Montilla, Andalusia, 1 abril 1911)
Metge, literat i pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
Com a pintor conreà sobretot el gènere costumista (La mort de Lucano, Llauradores valencianes), el retrat i la natura morta; preparava ell mateix teles i pintures.
Entre els seus escrits cal esmentar El hombre ante la estética (1885) i un nombre de poesies en castellà, aparegudes als diaris i les revistes de l’època. Publicà articles i dibuixos a “El Museo Universal” (1860-67).
Fou el pare dels pintors Josep Garnelo i Alda i Eloísa Garnelo i Aparicio.
(es Mercadal, Menorca, 20 desembre 1911 – Ciutadella, Menorca, 27 agost 1997)
Músic. Director de l’Escola Municipal de Música de Ciutadella.
Autor de cançons originals i harmonitzador de melodies catalanes.
Ha escrit obres simfòniques, per a l’escena i per a piano, i ha col·leccionat nombroses cançons tradicionals menorquines.
(Alcoi, Alcoià, 1911 – València, 3 novembre 1975)
Metge. Cursà estudis de medicina a la Universitat de València, on es doctorà. Del 1941 al 1960 fou cap del laboratori de patologia mèdica de la facultat de medicina de València.
Fou també director i fundador i diverses institucions mèdiques, com ara el laboratori de citogenètica del CSIC i l’Institut d’Investigacions Citològiques de la Caixa d’Estalvis de València.
Obtingué diversos premis, entre els quals el premi Cerdà Roig, de la diputació de València.
Publicà un Atlas of Blood Citology (1964) i també un gran nombre de treballs sobre la seva especialitat.
(València, 18 març 1911 – juliol 1936)
Diari en castellà. Primerament fou òrgan carlí i després defensà la ideologia de la Dreta Regional Valenciana (1930-36). Aconseguí gran difusió a tot el País Valencià.
L’any 1916 va promoure una campanya a favor de l’autonomia regional i durant la República publicà nombroses informacions en català.
(Cullera, Ribera Baixa, 19 setembre 1911)
Disturbis socials. Les protestes contra la guerra del Marroc i la repressió contra les vagues portaren a la CNT a decretar una vaga general, que tingué un gran ressò al País Valencià.
El dia 19 foren morts a Cullera el jutge, l’actuari i l’agutzil de Sueca.
Després de la suspensió de garanties constitucionals decretada pel govern Canalejas (dia 20), foren empresonats un cert nombre d’obrers, i sis d’ells condemnats a mort (entre ells Joan Jover) en un consell de guerra celebrat del 7 al 9 de desembre de 1912, i indultats posteriorment, gràcies a una violenta campanya general contra el govern pels mals tractes donats als presos.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 15 març 1911 – Palma de Mallorca, 24 març 1984)
Escriptor. Impressor d’ofici. Deixeble, a Eivissa, d’Isidor Macabich, a partir del 1932 s’instal·là a Palma de Mallorca.
Va publicar treballs diversos sobre Eivissa: Bon profit! (1967), receptari de cuina eivissenca, en castellà; guies d’Eivissa i de Formentera i, sobretot, ha recollt les rondalles a Rondaies eivisenques (1953), Rondaies d’Eivissa (1955) i Rondaies i contes d’Eivissa (1961), les seves obres principals, i a Supersticions ibicencas (1952), Es Berruguet (1956), Lo promès sia atès (1957) i Rondalles de Formentera (1976).
Des del 1945 fins al 1979, publicà l’almanac bilingüe (català i castellà) “El Pitiuso”.
(València, 1843 – 1911)
Advocat i periodista. Fou director d’“El Mercantil Valenciano”.
Escriví en castellà diversos treballs de caràcter jurídic, històric i econòmic: El concepto del derecho según las modernas escuelas alemanas (1878), La influencia de la Iglesia en la edad media en el desarrollo del derecho público de Europa (1876), Los regímenes penitenciarios (1880), Colección de documentos inéditos del Archivo General del Reino de Valencia (1894).
Dades dels Països Catalans 