(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1903 – 1985)
Escriptor i traductor. Del 1921 al 1940 visqué a Barcelona, i després anà a Tarragona.
És autor de traduccions diverses i de la novel·la Només ésser (1961), obra finalista del primer premi Sant Jordi (1960).
(Barcelona, 23 abril 1903 – Madrid, 20 febrer 1990)
Crític literari. Es formà al Centro de Estudios Históricos de Madrid, i des del 1931 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura castellanes a Alemanya, Anglaterra i els EUA. Professor a la University of California.
Ha publicat Sentido y forma de las Novelas Ejemplares (1943), Sonido y forma del Quijote (1949), Vida y obra de Galdós (1962), Estudios sobre literatura española (1962), Forma y visión de “El diablo mundo” de Espronceda (1975) i Creación literaria de la Edad Media y el Renacimiento (1977).
(l’Olleria, Vall d’Albaida, 15 abril 1837 – Barcelona, 1 setembre 1903)
Pintor. Fou catedràtic (1888) i acadèmic de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles (1893).
Conreà amb èxit la pintura de costums i els grans quadres d’història, com La dona de Padilla rebent la notícia del fracàs dels comuners (1881, Facultat de Medicina de Barcelona).
Fou el pare de Gabriel i de Vicent Borràs i Abella.
(Barcelona, 1903 – 1977)
Dibuixant i decorador. Féu caricatures i acudits per a diversos periòdics de Barcelona. Del 1939 el 1960 visqué exiliat.
Ha il·lustrat algunes edicions literàries i ha fet exposicions de pintura. Col·labora a “Tele/eXprés” de Barcelona i a “L’Indépendant”, de Perpinyà.
(Barcelona, 1903 – Guadalajara, Castella, 9 octubre 1958)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Ha destacat com a paisatgista i obtingué nombrosos premis.
Morí en un accident d’avioneta.
(Abando, Bilbao, País Basc, 1865 – Pedernales, República Dominicana, 1903)
Polític nacionalista basc. En 1883-88 estudià a Barcelona part de la carrera de dret.
L’elecció de Barcelona (el País Basc no tenia universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d’afinitat amb el moviment catalanista, la influència del qual en el pensament d’Arana no ha estat objecte de prou atenció per part dels historiadors.
(Barcelona, 31 gener 1903 – Palma de Mallorca, 1984)
Humanista i pedagog. Llicenciat en filosofia i lletres (1927). Deixeble de Joaquim Balcells. Ajudant i després encarregat de curs a la Universitat de Barcelona.
Professor d’història de la cultura a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930), catedràtic de llatí (1932) incorporat a l’Institut-Escola de la Generalitat; en fou també el secretari. El 1939 fou traslladat a Manresa, i fins el 1957 no aconseguí de tornar a Barcelona. En jubilar-se (1973), era catedràtic de l’institut Milà i Fontanals.
Era encara estudiant quan preparà, amb el seu company Joan Petit, l’edició i la traducció dels poemes de Catul (Fundació Bernat Metge, 1928).
La seva activitat com a filòleg i humanista restà molt vinculada a la Fundació Bernat Metge: edità i traduí els Discursos d’Iseu (1930-31) i cinc volums dels Discursos de Ciceró (1953-64) i revisà el text llatí dels volums corresponents a l’Epistolari de sant Cebrià, d’un volum de Quint Curci i de tres volums dels Discursos de Ciceró.
Féu cursos a l’escola de traductors de la Fundació, i des del 1959 formà part del seu consell directiu. Dugué també a terme una tasca feixuga i abnegada de revisió i arranjament de nombrosos volums. El seu art de traductor es manifesta especialment en la versió de les Odes d’Horaci (1978-81). També és autor de manuals destinats a l’ensenyament del llatí.
(Barcelona, 12 febrer 1872 – 3 abril 1954)
Actriu. Filla de Josep Agustí Morera i Font (Vinaròs, Baix Maestrat, 1826 – Barcelona, 1886), que fou actor i director teatral.
Debutà als sis anys i al llarg de la seva carrera va treballar en les millors companyies del teatre català i es va especialitzar en papers característics.
Va interpretar obres d’Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Josep Maria de Sagarra, entre altres. Dels seus èxits es destaca La reina vella de Guimerà.
Foren germanes seves:
(Olot, Garrotxa, 23 desembre 1903 – 12 setembre 1988)
Farmacèutic i botànic. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Josep Maria. Llicenciat en farmàcia a Barcelona, se’n doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Ajudà Pompeu Fabra en el lèxic de botànica del Diccionari general de la llengua catalana.
Acabada la guerra civil, marxà exiliat a Colòmbia on va dedicar-se a l’ensenyament i a la investigació (descobrí algunes espècies botàniques que duen el seu nom: Culcitium gargantanum, Oreopanax gargantae i Puya gargantae). Retornà a Olot el 1967, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals.
Entre les seves publicacions destaquen La coca en el occidente colombiano (1942), Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967), L’antic jardí botànic de Barcelona… (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970).
El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983.
El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, desembre 1903 – 23 febrer 1937)
Aviador. Fou professor de l’Escola del Treball i periodista.
Impulsor del vol sense motor i a vela a Catalunya (grup Falziots, 1931), va participar en les Setmanes de Vol sense Motor (Puigcerdà, 1932; Montseny, 1933, i Sabadell, 1934).
Aquest darrer any féu un nou rècord d’Espanya de permanència a l’aire, i el 1936 esdevingué tècnic dels Serveis Aeronàutics de la Generalitat.
Morí a Barcelona, on va ésser traslladat urgentment quan fou ferit de mort a Belchite (Aragó) el 19 d’octubre de 1936).
Va escriure Resum d’aviació (1934), primer llibre sobre aquesta matèria publicat a Catalunya.
Dades dels Països Catalans 