(Montcada de l’Horta, Horta, 26 novembre 1899 – València, 15 març 1990)
Industrial i polític. Empresari seder, presidí (1932) el Col·legi de l’Art Major de la Seda de València.
Fou secretari (1930) de la Dreta Regional Valenciana i diputat a les corts per la CEDA de la circumscripció de València (1936).
Formà part de la segona comissió gestora de l’ajuntament de València (1939) en acabar la guerra civil, però cessà en aquest càrrec a petició pròpia.
(Montpeller, França, 4 febrer 1811 – París, França, 13 octubre 1899)
Orguener. Fill de Domènec Cavaillé i Coll. El 1833 féu un viatge a París, on hi construí diversos orgues.
El 1890 construí de nou la part instrumental de l’orgue de la catedral de Perpinyà. Fabricà també orgues per a diferents països europeus i americans.
Inventà un instrument semblant a l’harmònium i perfeccionà el mecanisme de l’orgue.
(València, 4 novembre 1834 – Madrid, 1899)
Gravador. Treballà especialment al boix. Guanyà premis d’importància.
Es dedicà molt a la il·lustració de llibres.
(Tamarit de Llitera, Llitera, 15 setembre 1828 – Saragossa, 1 desembre 1899)
Poetessa i novel·lista. Publicà llibres de poesia Las violetas (1850), la novel·la Quien bien ama nunca olvida i un recull de llegendes de la comarca.
(Alacant, 12 maig 1822 – Madrid, 27 novembre 1899)
Enginyer de mines i geòleg. Estudià a l’École de Mines de París, on fou deixeble d’Elie de Beaumont. Membre del cos d’Enginyers de Mines de València, en fou inspector general l’any 1877, i fou també president honorari de la Sociedad Geográfica de Madrid, de la qual era fundador.
Entre les seves obres: Ojeada sobre la geología del antiguo reino de Valencia, amb un mapa geològic del País Valencià (1854), Descripción geológico-minera de las provincias de Murcia y Albacete (1886), España y sus antiguos mares, Mapa geológico de España y Portugal (1879), Monografía de las aguas minerales y termales de España (1892) i Geografía morfológica y etiológica de la Península Ibérica (1886).
(Prada, Conflent, 1899 – Perpinyà, 1981)
Pintor. Decorador de cases particulars (residència de Carles Trenet, a Provença) i d’hotels (Hôtel Concorde, a Tolosa).
A la fi de la Segona Guerra Mundial fundà l’obrador de ceràmica de Sant Vicenç, a Perpinyà.
(Barcelona, 1899 – 1920)
Pintor. Destacà com a paisatgista.
(Canet de Mar, Maresme, 29 juny 1840 – Vilassar de Mar, Maresme, 28 abril 1899)
Notari i publicista. Fou notari de l’Espluga de Francolí (1870-78) i de Vilassar de Mar.
Formà part de la junta permanent de la Unió Catalanista (1897-99).
Col·laborador actiu de la premsa catalana del seu temps.
(València, 1840 – abans 1899)
Militar. Ascendí a capità en la guerra d’Àfrica a les ordres d’O’Donnell. D’idees liberals, combaté a favor de la Revolució del 1868 i el 1873 contra els carlins. La seva actuació al setge d’Ateija li valgué l’ascens a coronel.
El 1884, traslladat a Filipines, combaté els insurrectes i guanyà el grau de general de brigada. Més tard, a Cuba, amb el capità general Valerià Weyler, fou ascendit a general de divisió.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1899 – desembre 1976)
Escriptor. Gran admirador del seu paisà Josep Martínez i Ruiz “Azorín”, li ha dedicat diversos articles i els llibres Azorín (De su vida y de su obra) (1931), Azorín íntimo (1949) i Azorín. En torno a su vida y a su obra (1959).
Dades dels Països Catalans 