(Barcelona, 23 setembre 1895 – 25 desembre 1959)
Contralt. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on més tard fou professora de cant. Debutà a 16 anys.
Excel·lí en les interpretacions de les òperes de Richard Wagner, a Barcelona, València, Madrid i Lisboa. Cantà lieder i col·laborà en concerts simfònics i oratoris.
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 1895)
Argenter i orfebre. Obrí a Barcelona un establiment de joieria (1843).
Va dedicar-se a les joies tradicionals catalanes i especialment a la creació d’objectes religiosos (corona de la Mare de Déu de Montserrat -1881-, calze d’or de Pius IX, pectoral del bisbe Urquinaona, etc).
El seu establiment fou continuat pels seus fills Francesc Cabot i Rovira (Mataró, Maresme, 1848 – Barcelona, 1918), Emili i Joaquim.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1895 – París, França, 1962)
Pintor. Residí a Cuba i a París, on vers el 1947 començà a pintar i esdevingué veritablement apreciat com a pintor naif.
(Barcelona, 26 maig 1826 – París, França, 3 març 1895)
Guitarrista i compositor. Actuà a París, com a guitarrista i professor de guitarra i hi publicà 10 Mélodies pour guitarre et chant i un Méthode de guitarre (1890), així com l’òpera Roger de Flor.
(Tortosa, Baix Ebre, 1895 – 14 desembre 1970)
Historiador. És autor de valuosos estudis: Compendio de historia de Tortosa (1928) i la monografia històrica que dedicà a la Vall de Cardó (1948).
Ha estat un dels impulsors de la revista literària “La Zuda”.
(Barcelona, 28 juny 1895 – 29 octubre 1981)
Metge i polític. Digestòleg, deixeble de Francesc Gallart i d’August Pi i Sunyer, fou un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya (1920), redactor en cap dels “Annals de Ciències Mèdiques” i director de la revista en català “Ars Medica”.
Pertangué a Acció Catalana, a Acció Republicana i a Esquerra Republicana, partit pel qual fou diputat al Parlament de Catalunya (1932).
S’exilià el 1939 i exercí a Montpeller. Tornà a Barcelona el 1947.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1895 – Barcelona, 1972)
Militar, advocat i inventor. Actuà com a defensor del general Manuel Goded en el judici que el condemnà a mort.
Després de la guerra civil fou jutjat, empresonat i expulsat de l’exèrcit, que el rehabilità, amb el grau de coronel, l’any 1961.
Inventà un sistema de direcció automàtica de tir i realitzà importants estudis de cartografia lunar.
(Saragossa, 1895 – Barcelona, 1972)
Capità de la marina mercant (1926). A partir dels anys trenta residí a Barcelona.
El 1936 fundà el Museu Marítim de Catalunya, del qual fou director, així com de l’Escola de Marina Mercant de la Mediterrània. El mateix any, la Generalitat el nomenà comandant del vaixell-escola “President Macià”.
Després de la guerra civil es dedicà a l’ensenyament privat.
(Catalunya, segle XIX)
Títol senyorial, creat el 1895 i concedit a Rafael Ferraz y Canicia di Franchi, sots-secretari d’Estat, en memòria dels mèrits del seu pare, el general Francisco Javier Ferraz y Cornel, a l’acció d’Amposta durant la Tercera Guerra Carlina.
(Tarragona, 1895 – Barcelona, 1968)
Periodista, escriptor i oficial de marina mercant. El 1918 fundà la revista “Navegación”.
A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme; s’especialitzà en temes marítims. Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim. El 1955 fundà el periòdic barceloní “El Vigía”.
A més de nombrosos articles, ha escrit: Naves de antaño (1947), Historia del puerto de Barcelona (1956), Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo (1956), Mascarones de proa y ex-votos marineros, etc.
Ultra totes aquestes activitats, Amich és també conegut com a constructor de vaixells en miniatura.
Dades dels Països Catalans 