(Tortosa, Baix Ebre, 1895 – 14 desembre 1970)
Historiador. És autor de valuosos estudis: Compendio de historia de Tortosa (1928) i la monografia històrica que dedicà a la Vall de Cardó (1948).
Ha estat un dels impulsors de la revista literària “La Zuda”.
(Barcelona, 28 juny 1895 – 29 octubre 1981)
Metge i polític. Digestòleg, deixeble de Francesc Gallart i d’August Pi i Sunyer, fou un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya (1920), redactor en cap dels “Annals de Ciències Mèdiques” i director de la revista en català “Ars Medica”.
Pertangué a Acció Catalana, a Acció Republicana i a Esquerra Republicana, partit pel qual fou diputat al Parlament de Catalunya (1932).
S’exilià el 1939 i exercí a Montpeller. Tornà a Barcelona el 1947.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1895 – Barcelona, 1972)
Militar, advocat i inventor. Actuà com a defensor del general Manuel Goded en el judici que el condemnà a mort.
Després de la guerra civil fou jutjat, empresonat i expulsat de l’exèrcit, que el rehabilità, amb el grau de coronel, l’any 1961.
Inventà un sistema de direcció automàtica de tir i realitzà importants estudis de cartografia lunar.
(Saragossa, 1895 – Barcelona, 1972)
Capità de la marina mercant (1926). A partir dels anys trenta residí a Barcelona.
El 1936 fundà el Museu Marítim de Catalunya, del qual fou director, així com de l’Escola de Marina Mercant de la Mediterrània. El mateix any, la Generalitat el nomenà comandant del vaixell-escola “President Macià”.
Després de la guerra civil es dedicà a l’ensenyament privat.
(Catalunya, segle XIX)
Títol senyorial, creat el 1895 i concedit a Rafael Ferraz y Canicia di Franchi, sots-secretari d’Estat, en memòria dels mèrits del seu pare, el general Francisco Javier Ferraz y Cornel, a l’acció d’Amposta durant la Tercera Guerra Carlina.
(Tarragona, 1895 – Barcelona, 1968)
Periodista, escriptor i oficial de marina mercant. El 1918 fundà la revista “Navegación”.
A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme; s’especialitzà en temes marítims. Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim. El 1955 fundà el periòdic barceloní “El Vigía”.
A més de nombrosos articles, ha escrit: Naves de antaño (1947), Historia del puerto de Barcelona (1956), Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo (1956), Mascarones de proa y ex-votos marineros, etc.
Ultra totes aquestes activitats, Amich és també conegut com a constructor de vaixells en miniatura.
(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)
Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.
És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.
Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.
Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.
Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.
Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.
(Barcelona, 3 desembre 1895 – Londres, Anglaterra, 30 març 1936)
Mezzo-soprano, també coneguda per Conxita Supervia. Estudià al Conservatori del Liceu i es presentà l’any 1912 al Gran Teatre del Liceu. Realitzà una carrera internacional en el camp de l’òpera i del lied.
La seva veu extraordinària i el seu domini tècnic la convertiren un una de les millors cantants de la seva època. El seu repertori operístic comprenia, entre altres, obres de Rossini, Ravel, Bizat, Saint-Saëns.
Visqué els darrers anys de la seva vida a Londres.
(Barcelona, 9 octubre 1839 – 4 juliol 1895)
“Serafí Pitarra” Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Dedicat des de jove a la rellotgeria, va regentar un establiment del ram fins al 1880, a la rebotiga del qual fundà una tertúlia literària. Atret pel teatre, participà en funcions d’aficionats.
La guerra d’Àfrica (1859-60) va inspirar-li la comèdia bufa La botifarra de la llibertat (1860). Fou estrenada amb gran èxit en una societat familiar. L’estrena del drama La campana de l’Almudaina, a l’antic teatre de l’Odeon, va moure’l a escriure la sarsuela L’esquella de la Torratxa (1864), amb música del mestre Joan Sariols, representada amb gran èxit.
Aquell temps (1864), Frederic Soler i el mestre Sariols fundaren una societat anomenada La Gata i amb el nom de gatades foren designades les peces de Soler que s’hi representaren: Lo contador, Lo castell dels tres dragons, Lo punt de les dones, La vaquera de la piga rossa, Les carbasses de Mont-roig i d’altres, signades amb el pseudònim de Serafí Pitarra.
La celebritat de Pitarra s’afermà amb l’edició popular de les seves produccions en uns fascicles il·lustrats pel dibuixant Josep Lluís Pellicer i intitulats Singlots poètics. Frederic Soler, amb els pseudònims de Simó Oller i Jaume Giralt, col·laborà en tots els setmanaris i revistes catalanes publicats a Catalunya i a l’estranger.
L’any 1886 marcà una evolució en el seu estil, que passà a integrar-se dins el vessant culte, o jocfloralista, de la Renaixença. Soler estrenà amb gran èxit Les joies de la Roser, sobre la guerra del Francès.
L’any 1867 la societat La Gata es traslladà al Romea, on Pitarra fou gairebé l’autor i empresari exclusiu durant 25 anys.
Les obres teatrals de Soler són més d’un centenar, i les més remarcables, després de Les joies de la Roser, són: Lo Rector de Vallfogona, La dida, Lo ferrer de tall, Lo dir de la gent, La rondalla de l’infern i Sota terra. El premi de la reina regent Maria Cristina al millor drama estrenat a Espanya el 1887 fou atorgat a la seva obra Batalla de reines. Cal esmentar també, entre les més populars, Les Eures del mas, Lo plor de la madrastra, Lo Pubill, Lo Contramestre, Senyora i majora, L’apotecari d’Olot.
Mestre en Gai Saber, entre les composicions líriques són notables: Nits de lluna i Poesies catalanes, il·lustrades per Tomàs Padró (1875). Entre les poesies humorístiques: Gra i palla, Dotzena de frare, Qüentos de la vora del foc. És autor també d’Un viatge a l’Orient, Un barret blanc, Visites i de la novel·la L’any 35.
Entre les nombroses obres dramàtiques cal esmentar encara La creu de la masia, en col·laboració amb Manuel de Lasarte; Las francesillas, Lo timbal del Bruch, Los Segadors, Lo bressol de Jesús, Lo forn del rey, Cèrcol de foc, La banda de Bastardia, La ratlla dreta, Lo lliri d’aigua, La filla del marxant, amb la col·laboració de Josep Feliu i Codina; La falç o el cap de colla, en col·laboració amb Francesc Pelagi Briz; Lo monjo negre, Judas de Kerioth, Lo dring de l’or, Cent mil duros, Jesús, Lo Comte l’Arnau, Cafè i copa, Los cantis de Vilafranca, Cura de moro, Lo Jardí del general, La vivor de l’estornell, Un barret de rialles, Lo teatre per dins, Palots i ganxos, Un ciri trencat, Les píldores d’Holloway, Los estudiants de Cervera i La rambla de les Flors. Va publicar L’últim trencalòs, llegenda fantàstica i burlesca, i Poema en quatre plats a la mort de la Paloma.
Algunes de les seves obres foren traduïdes al castellà i ell hi va escriure directament els drames El Canceller y el Monarca i El cercado ajeno, i la novel·la històrica La batalla de la vida.
La seva prolífica producció representa l’èxit dins les capes populars d’un teatre costumista, satíric, històric o sentimental.
(Torà, Solsonès, 1895 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1977)
Polític i advocat. Estudià lleis a Barcelona i posteriorment fou nomenat secretari de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1918). Fou secretari de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Elegit regidor per Barcelona, poc després participà en la fundació d’Acció Catalana i en fou membre del comitè executiu. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou director de “La Publicitat” i el 1930 es reintegrà a l’ajuntament barceloní.
Fou diputat de la Generalitat i membre de la ponència encarregada de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Posteriorment, com a diputat a les Corts Constituents de la República, participà en la defensa de l’Estatut. Més tard fou conseller de Finances del govern de la Generalitat. Empresonat després dels fets d’octubre de 1934, amb el triomf del Front Popular (1936), retornà a la Conselleria de Finances fins a l’octubre de 1936. Acabada la guerra civil, s’exilià a Cuba, i el 1961 passà a Mèxic.
És autor d’una biografia de Prat de la Riba (1917) i d’El règim jurídic català (1919).
Dades dels Països Catalans 