(Bétera, Camp de Túria, 5 abril 1825 – València, 4 març 1893)
Polític i marquès de Dosaigües. Ocupà diversos càrrecs municipals i provincials, i per designació de Narváez fou senador vitalici.
Fou l’hereu universal de Gener X Rabassa de Perellós i de Palafox. Restaurà el palau familiar existent a València (palau del marquès de Dosaigües).
Fou el pare de Pasqual Dasí i Puigmoltó.
(València, 13 gener 1833 – Madrid, 17 desembre 1893)
Polític carlí. Comte d’Orgaz, de Castrillo i de Sumacàrcer. Nét de Pere Caro i Sureda, marquès de la Romana. Estudià a França; s’instal·là a Madrid, on el 1868 fundà el diari “La Libertad Cristiana”.
El 1871 fou diputat a corts per Burgos. En acabar la Tercera Guerra Carlina emigrà a França i a Suïssa, però en retornà amb la Restauració (1875), i, desenganyat dels seus correligionaris, s’apartà de la política.
(Sóller, Mallorca, 28 maig 1893 – Olivos, Argentina, 5 febrer 1958)
Etnògraf. Emigrà a l’Argentina (1930), país on desenvolupà la major part de la seva activitat. Fou catedràtic de les universitats de Tucuman, Cuyo i Buenos Aires. La Comisión Nacional de Cultura argentina el distingí amb un premi (1940).
És autor de més d’un centenar de treballs monogràfics, amb obres tan notables com les titulades Prehistoria de América, Etnografía de los huarpes, Tres estudios de etnografía de Cuyo i Las poblaciones indígenas de la Argentina.
(Tuy, Galícia, 1893 – Madrid, 13 juliol 1936)
Polític. Inicià la carrera política al costat d’Antoni Maura, que el nomenà governador civil de València (1921-22).
El seu assassinat per uns guàrdies d’assalt precipità l’alçament militar i la guerra civil (17 juliol).
(Inca, Mallorca, 1893 – Palma de Mallorca, 1978)
Escriptor. Canonge-arxipreste de la seu mallorquina. Participà als Jocs Florals.
És autor del poema In hoc signo vinces (1913), del drama La trobada de la Mare de Déu de Pollença i d’Edificant la ciutat. I. Amor (1935).
En prosa escriví, entre altres, un Himnario litúrgico (1944), així com l’anotació al Blanquerna en l’edició d’“Els Nostres Clàssics” (1954).
(Ceret, Vallespir, 30 agost 1893 – 10 juny 1980)
Escriptor. Secretari de la secció catalana dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or. Deixeble i continuant del corrent de l’escola creada per Josep Sebastià Pons.
És autor del recull de poemes L’ocell de les cireres (1957), de les proses Històries de veïnat (1965), de la peça de teatre La neu (1970) i de la biografia La vie et l’oeuvre de mossèn Esteve Caseponce (1948).
(Meliana, Horta, 5 novembre 1893 – 24 juny 1919)
Escultor. La seva vida, encara que breu, resultà fecunda en obres notables.
Té dedicat un monument a Meliana.
(Barcelona, 1893 – Catalunya, segle XX)
Pintora. Ha excel·lit com a figurista i retratista.
(València, 28 juny 1828 – 9 gener 1893)
Autor dramàtic. Considerat el fundador de la comèdia valenciana de costums.
Escriví comèdies (Al sa i al pla, 1862; Eixarop de llarga vida, 1862; La capa no sempre tapa, 1876; Hostes vindran…, 1886) i “joquines” en un acte (Misèria i companyia, 1872; Les beceroles de l’amor, 1874; Acertar errant, 1883).
En col·laboració amb E. Escalante estrenà Fugint de les bombes.
(Onda, Plana Baixa, 18 març 1815 – Madrid, 15 gener 1893)
Militar i polític liberal. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en la qual ascendí a capità, i en la Segona arribà a coronel i a general de brigada.
Contribuí a apaivagar la insurrecció d’Alcoi, i per la seva victòria sobre les forces carlines manades per Cucala fou ascendit a general de divisió (1875), i, més tard, per les seves campanyes el Principat, a tinent general.
Fou diputat i senador pel partit liberal.
Dades dels Països Catalans 