(Alaior, Menorca, 25 novembre 1892 – Exeter, Anglaterra, 28 agost 1973)
Biòloga i pedagoga. Professora de la Universitat de Barcelona fins al 1936, any en què es traslladà a Bilbao, i el 1937, a la Gran Bretanya.
Obres seves són: Las escuelas nuevas inglesas (1930), El método MacKinder (1930), La coeducación de los sexos (1931) i El método de proyectos en las escuelas urbanas (1931).
(Catalunya, segle XIX – Sitges, Garraf, 1892)
Gravador i pintor. Fou company de Santiago Rusiñol i d’Enric Clarasó als anys bohemis de París.
(Barcelona, segle XIX – 1892)
Advocat. Com a degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1881-85) es preocupà de la defensa del dret català.
Presidí el Congrés de Jurisconsults de 1881.
(Barcelona, 1892 – 1975)
Metge especialitzat en oftalmologia.
Són notables els seus treballs demostrant la naturalesa física i no química de la visió, i els experiments per transmetre la imatge de la retina al cervell mitjançant un corrent elèctric, com a substitució de les funcions del nervi òptic.
(Barcelona, 18 gener 1892 – 25 març 1968)
Pedagog, polític i escriptor. Exercí la carrera de mestre i publicà Cartipàs català (1918) i Sil·labari català (1922).
Fou un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya (1931), i en va ésser el seu únic diputat al Parlament català (1932).
Durant la guerra civil mantingué una actitud crítica contra el govern català, però mantenint-se sempre al costat de la legalitat republicana i catalana. S’exilià del 1939 al 1942.
Havia escrit a “El Matí”, “La Paraula Cristiana” i “La Nova Revista” i fou un excel·lent traductor de Chesterton al català. Publicà una Història de la indústria catalana (1952).
(Barcelona, 24 juny 1892 – 17 desembre 1962)
Musicòleg i violinista. Promogué nombroses iniciatives en el món musical. A Barcelona professà cursos de musicologia a diversos centres. També en donà al conservatori de Terrassa. Era catedràtic d’història de la música al Conservatori del Liceu de Barcelona.
És autor de bons assaigs sobre temes musicals, com els titulats La música del Renaixement (1917), Schubertiana (1918), Bach i Haendel (1921), Grieg (1922), Sonates primitives italianes, franceses i alemanyes, Els violinistes italians siscentistes, Cant de tardor, sobre música moderna anglesa (1925), Cançons de trobadors (1926), Les valors de la música contemporània (1928), Remarques sobre la interpretació d’obres clàssiques per a violí (1928) i La polifonia clàssica religiosa, entre d’altres.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 4 febrer 1892 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 2 maig 1976)
Soprano. Gairebé especialitzada en el lied, debutà en aquest gènere el 1913, a Barcelona.
Fins al moment de les seves actuacions amb l’Orquestra Pau Casals, participà en tots els actes musicals més importants celebrats a Catalunya, tant al si de l’Associació Wagneriana com al Gran Teatre de Liceu.
Col·laborà amb directors com Lamote de Grignon, Manuel de Falla i l’esmentat Pau Casals. També cantà per a l’Associació Obrera de Concerts.
Actuà en molts indrets de l’estranger, especialment a París, i fou professora del Conservatori del Liceu de Barcelona.
(Villanueva de la Serena, Extremadura, 2 abril 1892 – Barcelona, 12 juliol 1957)
Escriptor i traductor. De jove residí a Catalunya -el seu pare fou governador civil de Girona– i fou amic de Josep Carner i de Josep M. de Sagarra -de qui féu la traducció de La corona d’espines i de L’estudiant de Vic, entre altres-. Traduí obres de Joan Maragall.
Fou redactor de “La Publicidad”, corresponsal d'”El Sol” de Madrid i secretari general de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).
Publicà poesia postsimbolista: Meditaciones líricas, Elegía a Roma, Misisipí, obres de teatre i novel·les.
Artur Sedó li comprà un important fons de teatre que ell mateix catalogà.
(Tarragona, 1892 – Barcelona, segle XX)
Arquitecte. Fill de Pau Monguió i Segura. Obtingué el títol el 1919. Residí a Barcelona, on ha estat catedràtic de l’Escola d’Arquitectura.
Fou arquitecte municipal de Tortosa i d’Esplugues de Llobregat. Ha publicat articles sobre temes arquitectònics.
El seu germà fou el pintor Josep Monguió i Fonts (Tortosa, Baix Ebre, 1907 – Catalunya, segle XX) Ha obtingut diversos premis, conreant un estil més aviat academicista.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1892 – Barcelona, 1979)
Advocat. Es llicencià en filosofia i lletres i dret a Barcelona i es doctorà (1916) en dret i ciències socials.
Juntament amb Guillem M. de Brocà i F. Maspons i Anglasell, emprengué la codificació del dret català.
Publicà Heredaments prelatius (1916), El heredamiento universal… (1917), Legislación de accidentes de trabajo (1957), La nueva legislación de procedimiento laboral (1958), La vida y la muerte del bandolero Serrallonga (1974) i un gran nombre d’opuscles sobre qüestions laborals i socials.
