(Olot, Garrotxa, 1890 – Madrid, febrer 1937)
Diplomàtic i polític. Ocupà diversos consolats a Europa i Amèrica.
Participà a moltes conferències internacionals sobre qüestions de comerç. Ha publicat treballs de caràcter econòmic i de dret internacional.
Ocupà la Direcció General de Comerç i la sots-secretaria d’Hisenda del govern espanyol.
Fou diputat a Corts per Girona.
(Barcelona, juliol 1890 – segle XX)
Campanya iniciada amb una sèrie d’articles d’Eudald Canivell (La rutina del català escrit) i de Joaquim Casas i Carbó (Estudis de llengua catalana), publicats a la revista “L’Avenç”, campanya encarrilada “a millorar d’ortografia i a posar el llenguatge escrit d’acord amb el llenguatge parlat“.
Tant la campanya de la revista com l’aparició de l’Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) foren rebudes més aviat amb fredor: gairebé no hi hagué controvèrsia.
Tot i això, la majoria de les reformes proposades foren adoptades després per l’Institut d’Estudis Catalans i incorporades, l’any 1913, a les seves Normes ortogràfiques.
(Barcelona, 1876 – 1890)
Entitat excursionista. L’objectiu principal era l’estudi de la terra catalana per mitjà d’excursions, també organitzà cursets d’arqueologia, geologia, literatura, etc; i salvà de la destrucció una bona part del patrimoni arqueològic del Principat.
El 1878 se n’escindí l’Associació Catalana d’Excursions i el 1890 totes dues es fongueren en el Centre Excursionista de Catalunya.
(Barcelona, 1878 – 1890)
Entitat. Sorgida d’una escissió en l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. En fou primer president Ramon Arabia i Solanas, el qual s’esforçà a agermanar l’excursionisme català amb les entitats alpinistes estrangeres.
Edità un butlletí on iniciaren llur obra literària diversos escriptors. Publicà l’estudi hidrogràfic de Montserrat degut a Ursul, el de toponomàstica catalana de Sanpere i Miquel, la flora de Núria d’Estanislau Vayreda, i alguns altres treballs importants.
Sota la presidència de Francesc Maspons i Labrós, el 1883, foren publicats set volums de la Biblioteca Folklòrica i diversos de “Memòries”, així com les guies itineràries d’Artur Osona.
Inicià la subscripció per a la reconstrucció del monestir de Ripoll i vetllà infatigablement per la defensa del patrimoni arqueològic.
Es fusionà de nou amb l’entitat de la qual s’havia separat, i ambdues constituïren (1890) el Centre Excursionista de Catalunya.
(Barcelona, 21 març 1820 – 2 desembre 1890)
Financer i banquer. Germà de Manuel. D’origen humil, fou funcionari d’hisenda de l’Ajuntament de Barcelona des del 1840 fins al 1843.
Entrà a la Borsa, i el 1852 inaugurà la seva casa de banca, que es convertí en una de les més fortes de la ciutat.
Fou el primer promotor del Casino Mercantil Barcelonès (1860). Fundà el Teatre Líric de Barcelona (1881), i fou president de la Casa de Caritat de Barcelona. Fou un dels promotors de l’Exposició Universal del 1888.
D’ideologia liberal i moderadament lliurecanvista, fou amic i col·laborador de Sagasta, del qual rebé el nomenament de senador vitalici, i del grup liberal barceloní de Comas i Masferrer.
El seu nét Gonçal Arnús i Pallós fundà el 1910 la Banca Arnús.
(Arenys de Mar, Maresme, 1832 – Barcelona, 1890)
Frare caputxí.
Edità una Flora oratoria seráfica catalana o sea sermones predicados por diversos oradores de la antigua provincia de Cataluña, antologia en quatre volums (1889), i algunes obres escrites del pare J. A. Catà de Calella.
(Torí, Itàlia, 30 maig 1845 – 18 gener 1890)
(o Amadeu de Savoia) Rei d’Espanya (1871-73). Fill segon de Víctor Manuel II d’Itàlia.
Atacat per carlins, alfonsins, republicans i organitzacions obreres, només comptà amb el suport del partit progressista.
El 1872, els problemes encara s’agreujaren més (insurrecció carlina, sollevaments republicans a Catalunya, escissió del partit progressista, atemptat contra el monarca), degut als quals arribà al convenciment que era impossible de governar, presentà la dimissió (11 febrer 1873) i tornà a Itàlia.
(Càlig, Baix Maestrat, 20 maig 1890 – Barcelona, 27 març 1959)
Mestre forjador. Fill del pintor Gerard Alegre i Alemany. S’inspirà en les formes tradicionals de la forja romànica i gòtica catalana. Fou professor de forja artística a l’Escola del Treball de Barcelona.
Entre les seves obres cal citar, a Barcelona, la porta de ferro de l’edifici de l’Institut de la Dona Treballadora i les reixes interiors del palau de la Generalitat.
Està representat al Museu Cau Ferrat, de Sitges.
(Barcelona, 16 abril 1890 – 3 març 1944)
Dibuixant i pintora. Filla d’Isaac Albéniz. Exposà a Faianç Català (1911), juntament amb Marià Andreu, Nèstor i Ismael Smith, i a la Galeria Dalmau (1944), de Barcelona.
Dins el modernisme reflecteix les orientacions de Xavier Gosé.
(Barcelona, 12 agost 1844 – 14 agost 1890)
Dirigent obrer. Tipògraf de professió i parent de Josep Lluís Pellicer i d’Antoni Pellicer i Peraire. Membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera -en fou secretari el 1869-, fou un dels primers militants de l’internacionalisme hispànic i, després d’ésser un dels fundadors de la Direcció Central de Societat Obreres de Barcelona (octubre 1868), promogué la transformació del Centre Federal de les Societats Obreres en federació local de l’AIT (1870).
Assistí a les reunions que celebrà Fanelli a Barcelona el gener de 1869, i el mateix any anà al congrés de Basilea de l’AIT. Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril 1870). També fou un dels organitzadors del I Congrés Obrer Espanyol, el juny de 1870, i un important dirigent de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, on figurà en la majoria de les comissions federals clandestines.
Encapçalà el 1881 el grup anarco-col·lectivista català que decidí fugir de la clandestinitat per organitzar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Fou el principal animador de “La Federación” (1869-74) i promogué la creació de diverses revistes i periòdics anarquistes, en especial “Acracia” (1886-88) i “El Productor” (1887).
Fou un dels autors del fullet Cuestión de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).
Dades dels Països Catalans 