(Esparreguera, Baix Llobregat, 30 octubre 1842 – Barcelona, 31 desembre 1890)
Taquígraf i eclesiàstic. Va doctorar-se en dret i en filosofia i lletres. Es considerava deixeble del filòsof Llorens i Barba.
Escriví i edità diverses obres de filosofia i religió. Però l’obra que li donà nom fou la invenció d’un nou mètode taquigràfic, conegut gràcies a l’edició, l’any 1864, de La taquigrafía sistemática.
Aquest mètode fou, el 1873, consagrat com a mètode oficial a l’Institut de Barcelona.
(Barcelona, 20 maig 1855 – 20 desembre 1890)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Rossend Nobas.
Autor de peces de col·leccionisme i de treballs de terra cuita. Entre les seves obres de caràcter monumental cal citar Lluís de Santàngel, l’al·legoria d’Aragó (en el monument a Colom de Barcelona) i altres escultures a la cascada del Parc de la Ciutadella, també a Barcelona.
(el Vendrell, Baix Penedès, 8 abril 1847 – Reus, Baix Camp, 3 gener 1890)
Escriptor. Era perit agrònom, llicenciat en filosofia i lletres i en dret civil i canònic. Es dedicà a l’ensenyament.
Publicà assaig en castellà i poesia en català, a més d’algunes obres per al teatre. Els seus poemes foren reunits en el volum titulat Poesies sèries, festives, humorístiques i satíriques (1889).
(Barcelona, 30 juny 1890 – 18 octubre 1967)
Soprano. Germana de Francesc. Estudià amb Antoni Nicolau i Lluís Millet a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou professora a partir del 1915.
Destacà en el camp del lied i de l’oratori i fou solista de l’Orfeó Català.
Participà en l’estrena a Barcelona de la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach, el 1921.
(Barcelona, 1838 – 28 desembre 1890)
Actor i autor teatral. A partir del 1862, any en què va ingressar al Teatre Odeon, va destacar en la interpretació de papers còmics amb el pseudònim Fontseca, i va protagonitzar una llarga llista de títols, sobretot de Frederic Soler, amb qui va fundar, junt amb d’altres, la societat teatral La Gata, de la qual fou director i primer actor, i que el 1866 es convertí en la companyia de Teatre Català.
El 1867 passà al Romea, on actuà fins el 1890, en que acusà problemes de salut. Tot i això, actuà uns quants mesos al Teatre Novetats.
Va escriure també algunes peces còmiques, com Un tarit-tarot (1883), Vuits i nous (1884) i La raó del pont de Lleida (1885), i monòlegs, com 505 (1880), La gran diada (1888), etc. Santiago Rusiñol escriví expressament per a ell el monòleg L’home de l’orgue (1880).
Foren fills seus Caterina, Conrad Abelard i Lleó Fontova i Planes.
(Catalunya, 1872 – 1890)
Societat. Obtingué la concessió per a construir i explotar la línia de Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881.
El 1890 es fusionà amb la Companyia de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l’Empresa Sagalés, d’autobusos.
(Barcelona, 22 juny 1822 – 5 maig 1890)
Jurista. Primer marquès de Cornellà (1889).
Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1874), del I Congrés de Jurisconsults Catalans (1881) i de l’Acadèmia de Jurisprudència, i quatre vegades degà del Col·legi d’Advocats (a partir del 1873).
També fou president de la diputació de Barcelona (1875-78) i senador (1881).
Defensà la unificació del dret civil d’Espanya, tot mantenint, però, algunes de les peculiaritats del dret català.
És autor d’Influencia del estado social sobre la legislación (1883).
(Catalunya, 1890 – 1893)
Novel·la de Narcís Oller. Planteja les conseqüències morals del precipitat enriquiment que produí l’alça borsària, durant la Febre d’Or, en una família menestral de Barcelona.
La primera part de l’obra (La pujada) narra l’escalada econòmica, social i política del protagonista -Gil Foix- fins a la direcció d’un ambiciós projecte ferroviari, entre l’adulació interessada dels uns, la desconfiança menestral dels seus i l’atordiment eufòric d’ell mateix, que amaga la contradicció entre la amoralitat dels negocis i la moral tradicional familiar.
La segona (L’estimbada) analitza l’esperada fallida del protagonista i les seves causes i conseqüències morals, de les quals romanen al marge -amb moralitzant esquematisme- tots els que no es deixaren enlluernar per l’opulència i no abandonaren llurs ideals artístics.
L’autor reconeix, tanmateix, al món dels negocis una contribució cega però positiva al progrés.
L’obra -narrada en tercera persona i situada, amb notables inexactituds, entre el 1880 i el 1882- vol tipificar, constantment, la improvisada burgesia de la Restauració (utilitza deliberadament abundants castellanismes), com una part del retaule de la Catalunya contemporània que inicià amb La papallona i Vilaniu, alguns dels personatges de la qual reapareixen a La febre d’or.
(Barcelona, 1890 – 1974)
Pintor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Llotja i a Itàlia, on anà pensionat (1920-21).
Excel·lí com a retratista i com a pintor de temes religiosos amb obres acadèmiques d’una gran pulcritud formal.
També intervingué en treballs d’ornamentació (Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, en qualitat de col·laborador d’Enric Monserdà) i treballà com a dissenyador gràfic tot realitzant nombrosos cartells, ex-libris, etc. Així mateix, es dedicà a l’ensenyament de l’art.
Es conserven obres seves a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, al Museu Marítim de Barcelona i en diverses col·leccions particulars.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 7 octubre 1890 – Barcelona, 1951)
Ebenista i orfebre. Residí a Girona.
S’especialitzà en la fabricació de cofrets i capses artístiques, a les quals donava títols decadentistes, i les decorava amb un barroquisme personal, amb aplicacions de pedres, ferros i metalls.
Assolí grans èxits en les exposicions que realitzà a Barcelona, Tarragona, Bilbao, París i Buenos Aires.
Dades dels Països Catalans 