(Barcelona, 9 desembre 1890 – 25 novembre 1967)
“Tana Lluró” Soprano i professora. Estudià a les acadèmies de Frank Marshall i d’Enric Granados, de Barcelona.
Féu el seu debut l’any 1908 i actuà per primera vegada al Liceu el 1912 amb l’òpera Roméo et Juliette, de Gounod.
Entre les seves interpretacions cal recordar Liliana d’Apel·les Mestres (1912), i Maruxa d’Amadeu Vives (1914), paper que cantà molts cops.
Posteriorment va dedicar-se a l’ensenyament.
(Barcelona, 12 març 1890 – 9 agost 1966)
Músic i pedagog. Es dedicà al clavecí sota la direcció de Wanda Landowska i féu concerts en diferents països europeus.
Fou professor de clavecí del Conservatori Municipal de Barcelona des del 1945, i de piano des del 1947.
(Tossa de Mar, Selva, 1822 – l’Havana, Cuba, 1890)
Escriptor. Residí un quant temps a Buenos Aires, on publicà Escenas de la revolución hispanoamericana (1860).
El 1864 passà a Cuba i treballà al diari “La Prensa” de l’Havana, del qual fou més tard director i propietari. Fundà també el diari “La Constancia”.
Publicà Estudios sobre la América (1864-66), Situación de España y de sus posesiones de ultramar… (1871), Los autonomistas de Cuba… (1879) i Historia de la revolución y guerra de Cuba (1887-89) (que deixà incompleta), obra en què proposava solucions per evitar la independència de les colònies.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 30 octubre 1842 – Barcelona, 31 desembre 1890)
Taquígraf i eclesiàstic. Va doctorar-se en dret i en filosofia i lletres. Es considerava deixeble del filòsof Llorens i Barba.
Escriví i edità diverses obres de filosofia i religió. Però l’obra que li donà nom fou la invenció d’un nou mètode taquigràfic, conegut gràcies a l’edició, l’any 1864, de La taquigrafía sistemática.
Aquest mètode fou, el 1873, consagrat com a mètode oficial a l’Institut de Barcelona.
(Barcelona, 20 maig 1855 – 20 desembre 1890)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Rossend Nobas.
Autor de peces de col·leccionisme i de treballs de terra cuita. Entre les seves obres de caràcter monumental cal citar Lluís de Santàngel, l’al·legoria d’Aragó (en el monument a Colom de Barcelona) i altres escultures a la cascada del Parc de la Ciutadella, també a Barcelona.
(el Vendrell, Baix Penedès, 8 abril 1847 – Reus, Baix Camp, 3 gener 1890)
Escriptor. Era perit agrònom, llicenciat en filosofia i lletres i en dret civil i canònic. Es dedicà a l’ensenyament.
Publicà assaig en castellà i poesia en català, a més d’algunes obres per al teatre. Els seus poemes foren reunits en el volum titulat Poesies sèries, festives, humorístiques i satíriques (1889).
(Barcelona, 30 juny 1890 – 18 octubre 1967)
Soprano. Germana de Francesc. Estudià amb Antoni Nicolau i Lluís Millet a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou professora a partir del 1915.
Destacà en el camp del lied i de l’oratori i fou solista de l’Orfeó Català.
Participà en l’estrena a Barcelona de la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach, el 1921.
(Barcelona, 1838 – 28 desembre 1890)
Actor i autor teatral. A partir del 1862, any en què va ingressar al Teatre Odeon, va destacar en la interpretació de papers còmics amb el pseudònim Fontseca, i va protagonitzar una llarga llista de títols, sobretot de Frederic Soler, amb qui va fundar, junt amb d’altres, la societat teatral La Gata, de la qual fou director i primer actor, i que el 1866 es convertí en la companyia de Teatre Català.
El 1867 passà al Romea, on actuà fins el 1890, en que acusà problemes de salut. Tot i això, actuà uns quants mesos al Teatre Novetats.
Va escriure també algunes peces còmiques, com Un tarit-tarot (1883), Vuits i nous (1884) i La raó del pont de Lleida (1885), i monòlegs, com 505 (1880), La gran diada (1888), etc. Santiago Rusiñol escriví expressament per a ell el monòleg L’home de l’orgue (1880).
Foren fills seus Caterina, Conrad Abelard i Lleó Fontova i Planes.
(Catalunya, 1872 – 1890)
Societat. Obtingué la concessió per a construir i explotar la línia de Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881.
El 1890 es fusionà amb la Companyia de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l’Empresa Sagalés, d’autobusos.
(Barcelona, 22 juny 1822 – 5 maig 1890)
Jurista. Primer marquès de Cornellà (1889).
Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1874), del I Congrés de Jurisconsults Catalans (1881) i de l’Acadèmia de Jurisprudència, i quatre vegades degà del Col·legi d’Advocats (a partir del 1873).
També fou president de la diputació de Barcelona (1875-78) i senador (1881).
Defensà la unificació del dret civil d’Espanya, tot mantenint, però, algunes de les peculiaritats del dret català.
És autor d’Influencia del estado social sobre la legislación (1883).
Dades dels Països Catalans 