Arxiu d'etiquetes: 1887

Duran i Sanpere, Agustí

8 Respostes

(Cervera, Segarra, 5 juny 1887 – Barcelona, 29 abril 1975)

Historiador, arxiver i arqueòleg. Cursà els estudis de lleis i de filosofia i lletres a Barcelona. L’any 1917 fou nomenat director de l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i, gràcies a l’esforç i a la dedicació, aconseguí de convertir-lo aviat en Museu d’Història de la Ciutat, del qual fou nomenat director l’any 1919.

Col·laborador, promotor i organitzador d’institucions, arxius, excavacions i museus, tingué una actuació definitiva en el salvament dels arxius catalans durant la guerra civil.

Aportà contribucions de gran transcendència a la història de Barcelona, que aplegà en els tres volums de Barcelona i la seva història (1970, 1973 i 1975). Autor d’abundants treballs sobre història, art i arqueologia, entre els quals destaquen Els retaules de pedra a Catalunya (1930), Per a la història de l’art a Barcelona (1960), Tornant-hi a pensar (memòries, 1961) i Felip V i la ciutat de Cervera (1963).

Castell dels Tres Dragons, el

3 Respostes

(Barcelona, 1887)

Nom amb què és conegut el restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, al parc de la Ciutadella, obra de Lluís Domènech i Montaner. El nom prové d’una obra còmica de Pitarra estrenada el 1865, paròdia de la vida cavalleresca medieval.

És un edifici prismàtic de maó vist amb decoració ceràmica. A l’interior bona part de l’estructura metàl·lica és vista. És una obra primerenca de l’arquitectura modernista internacional.

Després de l’Exposició, ha tingut diverses finalitats: taller de realitzacions d’arts aplicades -portat pel mateix Domènech i per Antoni M. Gallissà-, seu del Museu d’Història, del Conservatori de Música i, actualment, del Museu d’Història Natural.

Campalans i Puig, Rafael

4 Respostes

(Barcelona, 24 octubre 1887 – Torredembarra, Tarragonès, 9 setembre 1933)

Polític i enginyer industrial (1911). Redactor d’“El Poble Català” des del 1904. Fou cridat per Prat de la Riba per organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat (1914), director de l’Escola del Treball (1917) i secretari d’ensenyament tècnic i professional (1922). El 1923 se separà del PSOE i, juntament amb Gabriel Alomar i M. Serra i Moret, fundà la Unió Socialista de Catalunya, i dirigí el setmanari socialista “Justícia Social” (1923).

Amb la República fou nomenat director de les escoles obreres de l’Ateneu Politècnic i reposat com a director de l’Escola del Treball. Després fou conseller d’Instrucció Pública del govern provisional de Catalunya, corredactor de l’Estatut de Núria i diputat per Barcelona.

Escriví, entre d’altres, Influència dels escolars en el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933), Manual pràctic de socialisme català (1933) i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), que constitueix un compendi del seu ideari polític.

Calvet i Pascual, Agustí

6 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 7 octubre 1887 – Barcelona, 12 abril 1964)

“Gaziel”  Periodista i escriptor. Germà d’Enric. Estudià dret i filosofia a Barcelona, on es llicencià l’any 1908; passà després a Madrid, on va doctorar-se el 1911 amb la tesi Fray Anselmo Turmeda, publicada el mateix any. D’aquesta època d’estudiant és Sentiment, novel·la romàntico-costumista.

Fou col·laborador de “La Veu de Catalunya” (1910-11) i secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-14). L’any 1914 se n’anà a París, on va assistir a les classes de Bergson i Picavet, període interromput per la Primera Guerra Mundial i que el féu tornar a Barcelona.

Fruit d’aquesta època són els articles que publicà a “La Vanguardia” com Diario de un estudiante en París (1915) i els recollits en volum sobre la guerra europea: Narraciones en tierras heroicas (1916), En las líneas del fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El ensueño de Europa (1922). Els èxits obtinguts en el periodisme el portaren a acceptar la direcció de “La Vanguardia” a la mort de Miquel dels Sants Oliver (1920), funció que va exercir fins al 1936, any que es va exiliar a França.

De l’any 1926 és l’obra Hores viatgeres, la primera en català. La seva obra més important s’inicià el 1953 amb la publicació del llibre Una vila del Vuitcents, amb el qual trencà el silenci literari mantingut des del 1939. La producció d’aquests anys és representada per Tots els camins duen a Roma (1958), subtitulada Història d’un destí (1893-1914), llibre de memòries en què descriu la vida de fi de segle a Barcelona.

Tot seguit començà la publicació de la sèrie Viatges i somnis, que comprèn els llibres: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La Península inacabada (1961), que formen l’anomenada Trilogia ibèrica, en què exposa la seva preocupació per les realitats d’Espanya i de Catalunya. De la mateixa sèrie són els llibres de viatges Seny, treball i llibertat (1961) i L’home és el tot (1962). Altres obres: Sant Feliu de la Costa Brava (1963), Un estudiant a París (1963), París 1914. Diari d’un estudiant (1964), Història de “La Vanguardia” (París, 1971) i Meditacions en el desert (París, 1974).

Boix i Raspall, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 27 febrer 1887 – 9 abril 1973)

Jurista. Catedràtic de dret mercantil (1920) a la facultat de dret de Barcelona, de la qual fou degà del 1933 al 1936. El 1914 professà un curs de legislació social a la Universitat de Barcelona.

Fou un dels fundadors del Comitè de Dret Marítim de Barcelona, del qual fou vicepresident el 1954. Col·laborà amb Francesc Moragas, i el succeí en el càrrec de director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

Després del 1939 fou empresonat, exclòs de la direcció de la Caixa i també, temporalment (1940-52), de la seva càtedra. La Caixa acordà, l’any 1979, després de la seva mort, la seva total i plena rehabilitació.

La intensa labor feta en el camp universitari i de l’estalvi popular al Principat és completada per una continuada preocupació social mantinguda des de la seva joventut. Ha estat secretari de la comissió organitzadora de la Setmana Social celebrada el 1910, secretari de l’Acció Social Popular el 1916 i director de “Revista Social”.

Publicà Régimen legal de las asociaciones en España (1915), Ahorro social (1947), Derecho Mercantil (1950), Cajas de Ahorro (1951) i Moción para la reforma del Derecho Marítimo positivo español (1957).

Fou el pare de Josep Maria, d’Emili Maria i de Maur Maria Boix i Selva.

Blanch i Cortada, Adolf

1 Resposta

(Alacant, 11 gener 1832 – Barcelona, 7 febrer 1887)

Poeta, gramàtic, historiador i periodista. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes, com “La Renaixença”, de la qual fou redactor de matèries econòmiques.

El 1854 publicà, en castellà, el llibre de poemes Fuegos fatuos, en el qual inclogué, en català, Cants del Laletà. Des del 1859 participà en els jocs florals (el 1868 fou mestre en gai saber) i en fou president el 1869.

Membre de diverses entitats econòmiques, fou secretari del Foment de la Producció. El 1861 entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari.

El mateix any publicà la novel·la Los pobres o la esclavitud de Europa i els dos volums, força documentats, d’Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. El 1867, en col·laboració amb Antoni de Bofarull, publicà Gramàtica catalana, i el 1888 hom li edità, amb pròleg de Joan Sardà, les Poesies, que, influïdes per Manzoni i Espronceda, són fidels al romanticisme conservador de l’època.