(Barcelona, 1877 – 9 gener 1951)
Advocat i historiador. Estudià les relacions de Napoleó i Catalunya i aplegà una important col·lecció bibliogràfica sobre aquest tema.
Publicà Historia jurídica de la Guerra de la Independencia (1918-23), Introducció a l’estudi de la guerra napoleònica a Catalunya (1927), La invasión napoleónica (1943) i Relaciones entre la invasión napoleónica y los movimentos revolucionarios de Cataluña (1941).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1941).
(Barcelona, 5 març 1877 – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 març 1972)
Pintor. Deixeble de Josep Sugrañes i Florit, es formà a l’escola paisatgística catalana i fou influït essencialment per Joaquim Sorolla.
Residí a Madrid, París i Munic. Freqüentà el cercle modernista Els Quatre Gats, a Barcelona.
Conreà especialment les platges i els boscs propers a Vilanova i la Geltrú. Els tons de la seva paleta són sempre clars i lluminosos.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 15 juliol 1877 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 22 octubre 1954)
Teòleg jesuïta (1895). Després d’haver-se doctorat en filosofia a la Universitat Gregoriana de Roma, on fou professor de teologia bíblica (1919 i 1921), ensenyà a la facultat teològica dels jesuïtes, a Tortosa, a Barcelona i a Sant Cugat del Vallès, des del 1912.
Membre de la Comissió Bíblica Pontifícia i de l’Obra del Sant Evangeli i un dels fundadors de l’Asociación para el Fomento de los Estudios Bíblicos en España i de la Sociedad Mariológica Española.
Entre les seves obres destaquen: Las epístolas de San Pablo (1940), San Pablo, maestro de la vida espiritual (1941), La Asunción de María (1947) i, especialment, de l’edició de la Bíblia (La Sagrada Biblia, 1949), en col·laboració amb F. Cantera.
Estigué especialitzat en la crítica textual del Nou Testament pel fet d’haver-ne preparat una edició crítica: Novi Testamenti Biblia Graeca et Latina (1942).
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1877 – Badalona, Barcelonès, 25 desembre 1951)
Historiador de la filosofia. Especialitzat en el Pròxim Orient. Estudià lletres i fou secretari redactor de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i secretari de la Societat Catalana de Filosofia (1923).
Després de la guerra civil, ja vidu, fou ordenat sacerdot i fou professor del seminari conciliar de Barcelona.
Col·laborà a “Estudis Franciscans”, “Criterion” i “La Paraula Cristiana” amb estudis sobre el pensament franciscà, com Les escoles dominicana i franciscana en “Lo somni de Bernat Metge“ (1926). Sobre temes orientals publicà Aplec d’estudis bíblics i orientals (1901) i Els Pobles d’Orient (1919).
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1877)
Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i en teologia.
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres i a d’altres corporacions doctes. A l’esmentada llegí algunes memòries sobre història del dret.
El 1854 fou nomenat prior de l’Hospital i Casa de Convalescència, càrrec que ocupà fins a la seva mort. Publicà (1869) una història d’aquell establiment assistencial.
(Barcelona, 13 juliol 1837 – 17 març 1877)
Pianista i compositor. Fundador del setmanari “La España Musical”, hi publicà articles crítics.
Va compondre música religiosa i profana; la seva melodía Teresa, amb lletra catalana, obtingué un notable èxit.
Publicà Colección de estudios para piano (1862), i deixà sense acabar una Historia científica del arte musical.
(Barcelona, 13 octubre 1797 – Madrid, 12 febrer 1877)
Militar liberal. Prengué part en totes les lluites civils del segle XIX a Catalunya i ascendí a general per mèrits de guerra.
Tingué una actuació destacada en la tercera guerra carlina i arribà a ésser mariscal de camp. Participà en el pronunciament a favor d’Espartero.
Havia estat governador militar de Barcelona i Menorca, capità general de les Balears, d’Aragó i de Castella la Nova i, el 1871, ministre de la Guerra.
(Barcelona, 27 desembre 1877 – 20 juny 1950)
Metge uròleg. Es llicencià en medicina a Barcelona el 1900. Es doctorà a Madrid amb la tesi Exploración renal (1901).
Practicà a l’hospital Necker de París i ingressà a l’Acadèmia Francesa d’Urologia. El 1911 esdevingué catedràtic de patologia quirúrgica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, col·laborà en diverses revistes i publicà, entre altres obres, Cáncer de próstata i Tratado de urología clínica y quirúrgica (1954).
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 13 desembre 1796 – Barcelona, 20 novembre 1877)
Enginyer militar, mariscal de camp i general el 1870.
Publicà algunes obres de física i de matemàtiques, el més important de les quals és Demostración elemental de la fórmula barométrica y explicación de su uso para medir alturas (1847), publicat al “Memorial de Ingenieros”.
(Vic, Osona, 11 desembre 1877 – Borredà, Berguedà, 17 desembre 1956)
Narradora, poeta i traductora. De formació autodidàctica, col·laborà a publicacions periòdiques com “Gazeta Montanyesa” de Vic, en què aparegueren els seus primers treballs en vers, i “Feminal” de Barcelona, on publicà alguns poemes i traduccions d’autors anglesos. Cultivà preferentment la prosa.
Publicà un recull de narracions sobre la psicologia femenina, Siluetes femenines (1913), a la “Biblioteca d’Autors Vigatans”, una tria de les quals aparegué en un volum de la col·lecció “Lectura Popular”, i el 1918, la traducció de la novel·la de M.E. Ruffin, El defensor del silenci.
Realitzà estudis astronòmics meritoris.
Dades dels Països Catalans 