(Prats de Molló, Vallespir, 1809 – Perpinyà, 1873)
Poeta. Rector d’Oms (1840-63). Escriví o traduí 108 faules, moltes d’elles publicades al diari “Le Roussillon” i recollides en un volum l’any 1937.
Fou l’oncle del també poeta Jaume Boixeda.
(Maó, Menorca, 1 març 1873 – 28 febrer 1939)
Diari conservador. El 1904 es decantà cap al maurisme. Durant la Segona República es mantingué dins la línia monàrquica i amb simpaties envers la CEDA.
Per l’agost de 1936 passà a les Agrupacions Socialistes menorquines, es fusionà amb el setmanari socialista “Justicia Social” i desaparegué.
Del 1927 al 1936 publicà “Pàgina menorquina”, bilingüe.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 18 octubre 1801 – Madrid, 17 gener 1873)
Escriptor i polític. De tendència liberal, prengué part a la primera guerra carlina amb el grau de comandant i fou elegit diputat diverses vegades. Ja de jove s’establí a Madrid, un obrí una impremta. Va ser deportat a les Illes Balears el 1840.
Va traduir E. Sue i va escriure ell mateix diverses novel·les fulletonesques: Maria, la hija de un jornalero (1845-46) i la seva continuació La marquesa de Bellaflor o el niño de la inclusa (1846-47), El tigre del Maestrazgo (1849), Pobres y ricos o la bruja de Madrid (1849).
També escriví drames com El primer crimen de Nerón (1830) i llibres didàctics: El panteón universal (1853-54), El palacio de los crímenes o el pueblo y sus opresores (1955), etc.
Edità una “Biblioteca Popular” on aparegueren obres a preus populars.
(Palma de Mallorca, 1862 – 1873)
Associació. Constava de les seccions de ciències morals i polítiques, de ciències naturals, història i literatura i belles arts.
Els seus membres, la majoria de classe benestant, es pronunciaren a favor de l’abolició de la pena de mort, del lliure canvi i de l’ús de les llengües autòctones.
Francesc Artigas i Dernis (Barcelona, 1887 – 1925) Pintor i escultor. Destacà com a aquarel·lista. Des del 1922 era professor de l’Escola de Bells Oficis.
Josep Artigas i Dernis (Barcelona, 1873 – segle XX) Decorador. Estudià a París. Escriví diverses obres de caràcter professional.
(Logronyo, Rioja, 1838 – Palma de Mallorca, 1873)
Arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca. Liberal moderat, es distingí pel seu article Los hombres funestos i, sobretot, per La clave sobre el pronunciamiento de la ciudad de Palma (1869).
En aquesta diatriba dels fets esdevinguts els dos primers dies d’octubre de 1868 acusa enèrgicament la Junta Provisional d’haver consentit els “excessos de la turba”.
(Palma de Mallorca, 1830 – 1873)
Assagista i poeta. Treballà a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a l’Academia de la Historia de Madrid.
Formà part del grup de poetes que figuraren a l’antologia Los trobadors nous (1858). Mantenint-se al marge del tipus de poesia dels jocs florals, la seva obra lírica el destaca com un poeta romàntic.
És autor dels poemes Lo que diu l’oreneta i L’orfanet saboiard. Publicà, en castellà, els estudis Juicio crítico de las obras de Don Antonio de Capmany y de Montpalau (1857) i Algunas observaciones acerca del estado actual de las letras en España (1860). Pòstumament, li foren publicades les Obras críticas (1882) i Obras literarias (1894).
(Barcelona, 1847 – Madrid, 8 abril 1873)
Cantatriu. Es casà amb el compositor Joan Goula.
Assolí bons èxits durant la seva curta carrera.
(Barcelona, 1873 – París ?, França, segle XX)
Escultor. Residí gairebé sempre a París.
El Museu d’Art Modern barceloní té les seves obres titulades Després de la Comunió (1907) i Testa de vell (1923).
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XIX – Barcelona, 1873)
Notari i historiador. Exercí a la seva ciutat natal.
És autor d’una Història de la República d’Andorra, publicada el 1849.
Dades dels Països Catalans 