(Alberic, Ribera Alta, 16 juliol 1865 – 30 desembre 1934)
Escriptor. Fou periodista i polític d’adscripció liberal.
De la seva producció, escrita en castellà, destaca pel seu interès històric la novel·la El roder Micalet Mar o El honrado sin honra (1930).
(Sevilla, Andalusia, 20 març 1810 – Palma de Mallorca, 1 abril 1865)
Polígraf, escriptor i erudit. Fill del jurista Joan Bover i Terrassa. Col·leccionà tota mena de documents, d’antiguitats i de notícies. Des del 1833 fou cronista general del regne de Mallorca.
Fundador de l’Acadèmia Mallorquina de Literatura, Antiguitats i Belles Lletres (1837), i el 1840 fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia. Ocupà càrrecs importants a la Biblioteca Nacional (1851). Representa amb la seva obra un precedent de la Renaixença a les Balears.
Escriví obres sobre els temes més diversos, encara que excel·lí sobretot com a historiador; és autor de: Memoria biográfica de los mallorquines que se han distinguido en la antigua literatura (1842), d’un Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862) i d’una Biblioteca de escritores baleares (1868).
Entre els seus escrits inèdits hi ha Diccionario manual mallorquín-castellano i diverses poesies en català antic, literari i dialectal.
(Dorres, Alta Cerdanya, 1788 – 1865)
Poeta, prevere i professor. Dirigí el col·legi de Prada (d’ençà del 1815) i el de Ceret (d’ençà del 1829).
És considerat el precursor de la Renaixença literària de la Catalunya Nord per la seva obra Nova col·lecció de càntics espirituals sobre les principals veritats catòliques (Avinyó, 1841), escrit en una llengua relativament neta de gal·licismes.
(Russafa, València, 1 novembre 1865 – València, 30 maig 1897)
Torero. Havia treballat d’obrer en una empresa anomenada La Fabril, i per això fou conegut pel sobrenom de Fabrilo. Prengué l’alternativa a València el 1888, i la confirmà a Madrid l’any següent.
Practicà una lidia audaç i vistosa, tot i que no era home de grans condicions físiques, i aconseguí una notable popularitat, sobretot al País Valencià. Morí a conseqüència d’una cornada, quan un públic accidentalment hostil li exigia d’executar una suerte difícil.
Un germà seu, Francesc, morí també a la plaça de València, el 1899.
(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1865 a Clementina de Roncali y Díaz de Reguero, filla del comte d’Alcoi.
A la seva mort passà a la família Bertodano.
(Perpinyà, 1812 – França ?, 1865)
Metge. Professor de cirurgia a la facultat de medicina de Montpeller, autor de diverses obres mèdiques.
Amb el nom d’operació d’Alquié, hom ha descrit una tècnica de fixació de la matriu mitjançant escurçament dels lligaments rodons.
(Sant Martí Sesgueioles, Anoia, 1833 – Calaf, Anoia, 1865)
Farmacèutic i químic. Fou catedràtic a la facultat de Santiago de Compostela.
Publicà bons treballs científics.
(Barcelona, 12 octubre 1780 – Teià, Maresme, 12 octubre 1865)
Metge. Llicenciat per la Universitat de Barcelona (1807), participà a la Guerra del Francès com a facultatiu i a partir del 1820 s’incorporà a la Universitat de Barcelona, fins el 1863.
Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i president de la comissió de mineria de la Societat Econòmica d’Amics del País.
Entre les seves obres cal destacar Instruccions generals sobre’l modo de preservarse del còlera morbo epidèmich ab indicacions acerca de son mètodo curatiu (1834), Arte de recetar y formulario práctico conformes a las lecciones públicas dadas en el Real Colegio de Medicina y Cirugía de Barcelona (1835), Breve reseila del origen, progresos y estado actual de la materia médica (1846) i Apuntes sobre la terapéutica general (1858).
Benet Escarrà i Feliu (Girona, segle XVIII – segle XIX) Metge. Estudià a Montpeller. Hi publicà, en francès, un estudi sobre la pleuresia (1810).
Francesc Escarrà i Feliu (Girona, 1781 – 1866) Escriptor i advocat. Escriví estudis polítics, literaris i històrics, així com drames i comèdies. Aquestes obres restaren inèdites.
Ramon Escarrà i Feliu (Girona, 1793 – 1865) Metge i escriptor. Fou deixeble de l’escola de Montpeller, on publicà en francès, un estudi sobre la gastritis aguda. És autor d’altres escrits en castellà, de caràcter professional o bé històrico-polític.
(Ceret, Vallespir, 1865 – Perpinyà, 1924)
Poeta. Fundà la revista “Muntanyes Regalades”, de la qual fou també director, i col·laborà amb mossèn Antoni Maria Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear.
Exponent de la Renaixença en terres del Rosselló, reuní uns poemes que exalçaven la germanor dels Països Catalans a Les terres de llengua catalana (1905). És autor de les antologies Flors rosselloneses (1902) i Refilets (1904).
Dades dels Països Catalans 