(Múrcia, 1864 – Madrid, 1938)
Polític conservador. Ministre de governació al govern Maura.
La seva intervenció en la repressió dels fets de la Setmana Tràgica (juliol 1909) fou durament criticada i el govern Maura caigué immediatament.
(Barcelona, 1864 – 1888)
Metge. Fill de Lluís Carreras i Aragó. Tot i haver mort jove, assolí un bon prestigi.
Publicà treballs professionals. Destacà pels seus estudis microbiològics del còlera.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1864 – Barcelona, 20 setembre 1928)
Arquitecte. Fou titular municipal de la seva ciutat, on projectà diverses urbanitzacions i molts edificis, com la Casa de la Ciutat i el teatre Euterpe.
(Tarragona, 1810 – Catalunya, 1864)
Metge. Fou metge de cambra de la reina Isabel II de Borbó.
Milità activament al partit moderat. Fou diputat a Corts.
(Barcelona, 1864 – 1866)
Agrupació teatral. Dirigida a un públic obrer i menestral, la seva finalitat era fer una representació diària d’obres de caràcter popular.
L’acceptació que tingueren aquestes representacions afavorí el naixement del teatre català modern, principalment arran de l’èxit obtingut per L’esquella de la torratxa de Frederic Soler.
Va oferir les seves representacions al Teatre Odeon de Barcelona i després es traslladà al Teatre Romea, on prengué el nom de Teatre Català.
Fundada, entre altres, per l’empresari Joaquim Dimas, el dibuixant Tomàs Padró i el primer actor còmic Lleó Fontova, hi va tenir una significativa participació Frederic Soler (Pitarra), que hi va estrenar bona part de les seves primeres produccions.
(Cadaqués, Alt Empordà, 1864 – Barcelona, 1941)
Escriptor. Doctor en filosofia i lletres (1888), fou catedràtic als instituts de Reus, Còrdova, Oviedo i Barcelona. Col·laborà a la premsa de Madrid i Barcelona.
És autor d’un llibre de Poesies catalanes (1919) i de diversos treballs sobre literatura castellana: Estudio acerca de la novela picaresca española (1891), Menéndez Pelayo como crítico literario (1912), etc.
També traduí al castellà obres catalanes, entre les quals Solitud, de Víctor Català.
(Barcelona, 1821 – 26 març 1880)
Actor, director i autor de teatre. Abandonà la carrera militar per causes polítiques, i es dedicà al teatre. Debutà al Teatre Principal de Barcelona (1849-50), en sainets de Josep Robrenyo, de Francesc Renart, etc, i al Liceu, amb La Passió… (1852). Del 1858 al 1862 actuà sovint al Teatre Principal de València.
En 1869-79 actuà al Romea de Barcelona, on estrenà La dida (1872), El rector de Vallfogona (1871), El ferrer de tall (1874) i d’altres de Frederic Soler, i Pau Claris (1879), de Conrad Roure; també dirigí un gran nombre d’obres.
Traduí algunes peces de l’italià i del francès i n’escriví en castellà, com Los percances de un viaje (1850) i El halconero (1874).
Fou el pare del també actor Frederic Garcia-Parreño i Alegria (València, 1864 – Barcelona, 1922).
(Barcelona, 17 abril 1864 – 10 febrer 1931)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, treballà a Olot amb Joaquim Vayreda, de qui rebé una gran influència.
Exposà a Barcelona des de 1885, així com a Madrid, Berlín, Düsseldorf, París, Londres, Venècia i Buenos Aires.
El desenvolupament posterior de la seva obra l’emancipà de la influència de l’escola d’Olot i el va dur a crear un estil personal de paisatge, caracteritzat per la sobrietat de colorit, l’emoció lírica i el traç lliure que, en certs aspectes, s’acosta a l’impressionisme (Una pedrera a Montjuïc).
El 1915 obtingué primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per un Paisatge. Fou també membre cofundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya. En el Museu d’Art Modern de Barcelona hi ha algunes de les seves obres.
Recollí, en el breu volum El que he vist a can Parés (1934), anècdotes i testimoniatges relatius a l’art i als artistes de la seva època.
(Valls, Alt Camp, 13 juliol 1864 – Barcelona, 8 gener 1942)
Pintor. Format a l’Acadèmia Borrell i a Llotja -amb Antoni Caba-, a Barcelona, i a l’Academia de San Fernando de Madrid. Exposà des del 1888.
Pintor d’història i d’anècdota de gènere, les seves obres més destacades són el famós oli Bòria avall (1892, dipositat al Museu de Valls), escena d’una condemna pública, habitual a la Barcelona antiga, i el quadre representant la recepció de Colom pels Reis Catòlics, a la plaça del Rei; també són obres seves Alfons XIII a Montserrat, La glorificació de la Mare de Déu i La pau universal.
Entre les seves pintures murals figuren tres plafons del Saló de Sant Jordi. És autor d’una bona part dels retrats de la galeria de vallencs il·lustres.
Fou un dels fundadors de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, que presidí. Col·laborà com a crític al diari “Las Noticias”.
Treballà amb el seu fill Francesc Galofre i Surís.
(Barcelona, 31 gener 1864 – novembre 1935)
Escriptor. Comptable de professió, residí a París (1886) i a Madrid per motius de feina i mantingué una gran amistat amb Joan Maragall i Emili Vilanova.
Publicà el seu primer treball literari a “La Il·lustració Catalana” l’any 1882 i va prendre part en els jocs florals del 1896.
Dins la narrativa conreà el retrat amb descripcions de psicologia femenina, com a La forastera. En la novel·la es manté en el corrent del darrer modernisme, amb un colorit sentimental, i descriu l’ambient de la Barcelona de final del segle XIX; n’és la més representativa Romàntics d’ara (1906).
Altres obres seves són Prosa (1897), Estudis (1899), Alec (1902), Amors i amoretes (1903), Tristors (1904), Il·lusions (1905), Fulls escampats (1908), Nuvolada (1917) i Amor (1924).
Dades dels Països Catalans 