Adolf de Gironella (Barcelona, 1823 – 1864) Cantant. Fou baríton notable.
Ignasi Gironella (Barcelona, segle XIX) Compositor. És autor de les sardanes L’empordanesa, Goig de vida i La font dels enamorats, escrites en l’estil primitiu de les sardanes de l’època.
Simó de Gironella (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Fou un dels acompanyants més sovinters de l’infant Pere, el futur Pere II el Gran.
(Tolosa, Llenguadoc, 1864 – París, França, 1929)
Hispanista. Fundà i dirigí la “Revue Hispanique” (1894-1933), on publicà la majoria dels seus treballs d’investigació, com la reedició de la versió francesa de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (1911) i d’Els mestres de València, de Gaspar Guerau de Montmajor (1915). També és autor d’un Abrégé de grammaire catalane (1902).
Estudià les antigues traduccions catalanes de la Bíblia i en projectà l’edició, que restà limitada a alguns fragments.
(Vic, Osona, 1864 – Catalunya, segle XX)
Arquitecte i religiós del Cor de Maria.
Entre les seves obres figura la restauració del santuari de Berga i la construcció de l’església del Cor de Maria, a Buenos Aires.
(Hostalric, Selva, 1864 – Saragossa, 1893)
Jesuïta i llatinista. És autor de diversos comentaris i versions castellanes d’obres de Ciceró, Virgili, Catul, Anacreont, Marcial i Sèneca.
(Múrcia, 1864 – Madrid, 1938)
Polític conservador. Ministre de governació al govern Maura.
La seva intervenció en la repressió dels fets de la Setmana Tràgica (juliol 1909) fou durament criticada i el govern Maura caigué immediatament.
(Barcelona, 1864 – 1888)
Metge. Fill de Lluís Carreras i Aragó. Tot i haver mort jove, assolí un bon prestigi.
Publicà treballs professionals. Destacà pels seus estudis microbiològics del còlera.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1864 – Barcelona, 20 setembre 1928)
Arquitecte. Fou titular municipal de la seva ciutat, on projectà diverses urbanitzacions i molts edificis, com la Casa de la Ciutat i el teatre Euterpe.
(Tarragona, 1810 – Catalunya, 1864)
Metge. Fou metge de cambra de la reina Isabel II de Borbó.
Milità activament al partit moderat. Fou diputat a Corts.
(Vallcebre, Berguedà, 1864 – Madrid, 24 febrer 1929)
Filòleg i eclesiàstic. El seu nom real era Marià Grandia i Soler.
Fou catedràtic del seminari de Solsona i director del col·legi de Sant Carles. Estudià, posteriorment, filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i filologia a Alemanya.
El 1906 obtingué una càtedra de llatí a l’Institut de Còrdova, any en què fou nomenat vicepresident de la secció filologico-històrica del I Congrés de la Llengua Catalana.
Col·laborador de “Lo Pensament Català”, “La Renaixensa”, etc, és autor de la Gramàtica etimològica catalana (1901), de la Fonètica semític-catalana (1903), de la Gramàtica preceptiva catalana (1905) i de Formació de la paraula catalana (1906).
(Bilbao, País Basc, 11 maig 1864 – Barcelona, 20 setembre 1931)
Industrial i polític. Fou diputat per Igualada (1864-1905).
Fundà la Paperera Godó per a subministrar paper al diari “La Vanguardia”, creat pel seu pare, Carles Godó i Pié, el 1881. Donà un gran impuls empresarial al periòdic, que es convertí en el primer diari de Barcelona i en un dels primers de l’estat espanyol.
Fou nomenat comte de Godó el 1916.
Fou el pare de Carles de Godó i Valls.
Dades dels Països Catalans 