Arxiu d'etiquetes: 1863

Viada i Lluch, Lluís Carles

1 Resposta

(Barcelona, 11 juliol 1863 – 2 febrer 1938)

Escriptor i periodista. Col·laborà en nombroses publicacions, com “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català”, “Almanac de lo Teatre Catòlic”, etc.

Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impresores barceloneses).

És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados (1927).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1921).

Massó i Torrents, Jaume

17 Respostes

(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)

Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.

Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).

En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).

Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Maristany i Oliver, Pere Guerau

1 Resposta

(el Masnou, Maresme, 12 gener 1863 – Barcelona, 23 juliol 1927)

Industrial i mecenes. Es doctorà en ciències exactes i físico-químiques. Dedicat a l’exportació de vi, obrí un gran mercat per als vins catalans a l’Amèrica del Sud. Contribuí a la fundació de les escoles municipals i del Casino del Masnou.

Patrocinà l’edició de Las estatuas de Barcelona (1903), de B. Bassegoda i Amigó, la fundació de la càtedra Pere Grau, dels Estudis Universitaris Catalans, i el monument del segon misteri del rosari, de Montserrat (1903). Alfons XIII el creà comte de Lavern (1911).

Recollí una bona col·lecció d’autògrafs de Verdaguer i col·laborà a l’adquisició de l’anomenat Cançoner de Saragossa, que cedí a la Biblioteca de Catalunya.

Borràs i Oriol, Enric

18 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 9 setembre 1863 – Barcelona, 4 novembre 1957)

Actor. Fill d’un traginer, ajudà el seu pare en el negoci, i germà de Jaume. Malgrat una certa oposició paterna, inicià la carrera professional, cridat per l’empresari i director Antoni Tutau, amb el qual actuà dos anys.

Estigué també en la companyia d’Antonio Vico i va encadenar èxit rere èxit, això motivà que el 1850 pogués estrenar Rei i monjo al costat del primer actor Teodor Bonaplata, però va ser sobretot a partir del 1897, amb la seva cèlebre creació del Manelic de Terra Baixa al Teatre Romea, que li va suposà una consagració sorollosa i definitiva.

Considerat l’actor català més representatiu de l’època, del 1901 al 1904 estigué al Romea en qualitat de primer actor i codirector i va protagonitzar obres com El místic, que Santiago Rusiñol escriví per a ell, Els vells d’Ignasi Iglésias, etc. El 1904 es traslladà amb tota la companyia del Romea a Madrid, on va alternar el seu repertori de teatre català, traduït, amb els clàssics castellans.

Temptat per les condicions que li oferien, decidí de quedar-s’hi. Amb tot, mai no va abandonar el públic que l’havia consagrat i, en el transcurs de la seva llarga carrera, que a partir del 1907 el va portar fins a l’Amèrica Llatina, va tornar sovint a Barcelona, alternant les seves actuacions en català i en castellà.

De l’agost de 1936 a l’inici del 1939 actuà contínuament al Poliorama de Barcelona, gairebé exclusivament en català i, pel desembre de 1938, la Institució del Teatre de la Generalitat el féu objecte d’una sessió d’honor.

El 1939 reaparegué estrenant La santa hermandad d’Eduard Marquina i La santa virreina de José M. Pemán. Alternant les estades a Madrid i a Barcelona, i fent alguna temporada en català, bé que sense renovar el repertori tradicional, i no es va retirar de l’escena fins ben ultrapassats els vuitanta anys, després d’haver rebut tota mena d’honors.

Agulló i Vidal, Ferran

Deixa un comentari

(Girona, 11 setembre 1863 – Santa Coloma de Farners, Selva, 2 juliol 1933)

Escriptor. Va dedicar-se intensament a l’activitat periodística. Fundà a Montevideo els diaris “El Exportador Español” i “La Voz de España”. Col·laborà abundosament en la premsa catalana i especialment a “La Veu de Catalunya”, on va popularitzar el pseudònim de Pol.

Des del 1898, dirigí la revista “L’Atlàntida”, i, des del 1900, el “Diario del Comercio”. Fou proclamat mestre de gai saber el 1893. Agulló encunyà el nom de la Costa Brava. Fou secretari general de la Lliga Regionalista d’ençà de la seva fundació (1901).

Publicà un recull de proses, Marines, i l’obra poètica: Llibre de Versos (1905), De tot temps (1918), Corrandes (1924) i Ponentines (1925). Actor d’ocasió, publicà dues obres de teatre poc importants: El Somatent de Girona (1895) i La farola (1925).