(Girona, 1851 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 15 setembre 1907)
Poeta. Fou redactor de la revista gironina “La Vetllada” i col·laborador de la “Revista de Gerona”.
Guanyà el 1894 i 1904 la Flor Natural dels Jocs Florals de València.
(Vic, Osona, 1851 – Barcelona, 1890)
Arqueòleg i numismàtic. Escriví treballs sobre les seves especialitats.
(Vic, Osona, 1851 – 1890)
Escriptor i numismàtic. Escriví una monografia sobre les monedes encunyades a la seva ciutat natal.
(Muro del Comtat, Comtat, 1796 – Madrid, 1851)
Gravador i cartògraf. Nebot i deixeble de Francesc Jordan. Acadèmic de Sant Carles. Durant l’ocupació francesa es refugià a Mallorca (1808) i més tard partí cap a l’Havana, on féu un mapa de l’illa de Cuba.
De retorn s’establí a Barcelona. Gravà un bon nombre d’estampes religioses i un retrat eqüestre d’Álvarez de Castro, que li donà fama. També il·lustrà una Historia de Grecia antigua.
Més tard visqué a Madrid, on excel·lí en l’execució de cartes geogràfiques. Fou pare dels també gravadors Albert i Joan Estruch.
Eren fills de Martí Castells i Melcior.
Frederic Castells i Ballespí (Lleida, 1 gener 1851 – Tona, Osona, 1897) Metge. Exercí a Lleida i a Barcelona. Es dedicà principalment a l’estudi social i mèdic de la prostitució. El 1889 fundà i dirigí la “Revista de Higiene y Policía Sanitaria”, i, a partir del 1893, dirigí també el “Boletín de la Academia de Higiene”. Morí arran de l’epidèmia de febre groga de Tona, que havia anat a estudiar.
Martina Castells i Ballespí (Lleida, 23 juliol 1852 – Reus, Baix Camp, 21 gener 1884) Metgessa. Fou una de les primeres dones llicenciades (1882) i la primera que va assolir el doctorat (4 octubre 1882) a la Península Ibèrica. En la seva curta vida professional publicà notables treballs sobre higiene i educació.
Camil Castells i Ballespí (Camarasa, Noguera, 1854 – 1912) Metge. Es doctorà el 1185 amb la tesi La tenia y su tratamiento, i també publicà Historia de la legislación sanitaria española (1897).
Rossend Castells i Ballespí (Lleida, 21 octubre 1868 – Barcelona, 1942) Metge. Com a metge de Sanitat militar fou destinar a la guerra de Cuba, on va caure ferit i restà invàlid. Es dedicà, a més, a la hidrologia.
(Barcelona, 1851 – 1937)
Escriptor. Dedicat preferentment al gènere líric, arranjà al castellà un gran nombre d’operetes, algunes de Johann Strauss.
Escriví sarsueles i obres teatrals en castellà i en català, com Plouen desgràcies (1876), Qui no s’arrisca… (1876) i Amo i criat (1884).
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1851 – )
Entitat diocesana. Fundada per Joan Planas, al servei de la predicació i atesa pel Col·legi de Missioners del bisbat de Girona, comunitat de clergues (uns 15, el 1971).
Des del 1863 resideix a l’antic monestir de Sant Esteve de Banyoles.
(Barcelona, 1851 – Ponapé, Filipines, 4 juliol 1887)
Metge. Destacà pels seus treballs d’investigació. Exercí a la marina de guerra espanyola.
Morí a mans dels nadius, quan aquests es revoltaren contra els colonitzadors.
(Barcelona, 1793 – Sitges, Garraf, 1851)
Frare caputxí. És autor d’escrits filosòfics en llatí i d’una antologia de sermons, en castellà, editada el 1814 i 1816.
El sermonari fou també recollit al llibre Flora oratoria, publicat pel pare Tomàs d’Arenys de Mar el 1889.
(Barcelona, 11 agost 1851 – Cruz Quebrada, Portugal, 17 febrer 1934)
Escriptor. Germà de Josep Maria. Era llicenciat en filosofia i lletres.
Fou un dels radactors de l’obra Celebridades musicales (Barcelona 1887).
Dades dels Països Catalans 