(Terrassa, Vallès Occidental, 18 febrer 1845 – 21 maig 1904)
Músic i advocat. Exercí l’advocacia a Barcelona. Abandonà la professió per seguir la seva vocació musical.
Destacà com a director d’orquestra. El 1882 actuà a València i ho féu repetidament a Barcelona.
(Barcelona, 25 abril 1845 – Madrid, 1 novembre 1925)
Periodista i escriptor. Visqué gairebé mig segle a Nova York, on fundà una de les primeres revistes en català d’Amèrica “La Llumanera de Nova York” (1874-81).
Seguí l’esperit de la Renaixença i fou corresponsal de diversos periòdics de Madrid.
El seu Diccionario español-inglés e inglés-eapañol (1876) ha esdevingut clàssic, i és reeditat constantment.
Entrà en contacte amb Baden-Powell i l’escoltisme. Un cop instal·lat a Madrid, fou elegit comissari general dels Exploradors d’Espanya.
(Barcelona, 12 novembre 1845 – Montemayor, Extremadura, 25 setembre 1916)
Almirall i polític.
Intervingué en el combat naval de Santiago de Cuba (1898) com a comandant de la Infanta María Teresa i com a cap de l’estat major de l’esquadra de Cervera.
Afiliat al partit liberal, fou ministre de Marina amb Segismundo Moret, el 1905 i el 1909. Posteriorment, fou senador vitalici (1912).
(Barcelona, 28 gener 1845 – 22 agost 1915)
Metge. Germà de Joan. Catedràtic de fisiologia a la Universitat de Barcelona.
Inicià, amb Lluís Carreras i Aragó, l’estadística demogràfica sanitària, que, establerta per ell a Barcelona, s’estengué per tot l’estat espanyol.
Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres corporacions.
(Tarragona, 1763 – 1845)
Noble i financer. Patrocinà la construcció del port de Tarragona (1802), en part finançat per ell, amb utilització de ferro de les seves mines d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà.
El 1809 presidí la comissió de finances del congrés celebrat a Tarragona, i el 1810 fou elegit diputat a les corts de Cadis. El 1822 fou alcalde primer de Tarragona.
Féu construir a la seva ciutat, al carrer de Cavallers, la casa Castellarnau, decorada per Josep Flaugier, i convertida en museu el 1969.
Fou el pare de Josep Antoni de Castellarnau i de Camps.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 1845 – Barcelona, segle XX)
Militar. Ingressà a l’exèrcit als 15 anys i fou traslladat a Cuba (1863), on destacà en diverses accions de les dues guerres d’independència (1868-78 i 1895-98).
El 1872 ingressà al cos de la guàrdia civil i arribà al grau de tinent coronel.
Retornat a Catalunya, intervingué amb tacte i moderació en diversos conflictes, com la vaga general de febrer 1902 a Barcelona.
(Mataró, Maresme, 1782 – Barcelona, 1845)
Teòleg. Doctor en teologia i catedràtic del seminari de Barcelona.
Publicà tres opuscles polèmics sobre les pastorals del bisbe Fèlix Torres i Amat, entre els quals Algunas serias reflexiones sobre Jesucristo y sobre la carta pastoral del Ilmo. Sr. Don Félix Torres Amat, obispo de Astorga (1842).
(Barcelona, 11 febrer 1845 – 13 febrer 1902)
Industrial. Treballà amb excel·lents resultats en la producció de pedra artificial, mosaics i conglomerats.
Introduí notables perfeccionaments, que posaren en bon lloc la indústria catalana d’aquestes matèries.
(Barcelona, 1845 – 1915)
Tapisser decorador. Succeí el seu germà Josep en la direcció de l’obrador barceloní d’ebenisteria, que, fundat el 1840, assolí un prestigi elevat el darrer quart de segle.
Fundador del Foment de les Arts Decoratives, n’exercí el càrrec de vice-president del 1903 al 1907.
(Figueres, Alt Empordà, 1845 – 29 maig 1914)
Polític. Membre del federalisme republicà. Participà en l’alçament contra les lleves militars (Barcelona, 1869) i el 1873 fou secretari del president de la República, Estanislau Figueras. El 1903 fou elegit diputat.
Abandonà la política en caure la República i exercí com a catedràtic de ciències fisicoquímiques a l’institut de Figueres (1880-1914).
Dades dels Països Catalans 