(Manresa, Bages, 1842 – Lleida, 11 novembre 1901)
Doctor en farmàcia. Catedràtic de la facultat de farmàcia de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1884).
S’especialitzà en anàlisis farmacològiques i bromatològiques.
(Bastia, França, 22 març 1842 – Vinh, Vietnam, 24 juliol 1901)
Anarquista. Participà a la Comuna de Marsella (1871).
Fallida aquesta, es refugià a Barcelona, on, amb Paul Brousse i Camille Camet, creà el Comité de Propagande Révolutionnaire Socialiste de la France Méridionale (1873) i publicà el periòdic “La Solidarité Révolutionnaire”.
Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista i representà la Federació Regional Espanyola de l’AIT al congrés de l’Haia (1872) i al de Ginebra organitzat pels anarquistes (1873).
(Lisboa, Portugal, 1842 – Barcelona, 16/oct/1908)
Promotor de circ. Fundador del famòs Circ Alegria (o Circo Ecuestre), inaugurat el 21 de maig de 1879 i instal·lat a la plaça de Catalunya, de Barcelona.
Hi actuaren les millors atraccions de l’època fins que, per exigències d’urbanització, fou enderrocat el 29 d’octubre de 1895.
(Palma de Mallorca, 5 octubre 1842 – Barcelona, 1910)
Bibliògraf. Germà de Marià Aguiló. Fou bibliotecari i segon director de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
Era un bon investigador, per bé que deixà inèdita la major part dels seus estudis.
(Barcelona, 13 gener 1842 – 26 febrer 1901)
Editor i impressor. Féu l’aprenentatge d’impressor a la casa de Magriñà i Subirana, i passà després a l’impremta de Jaume Jespús.
El 1869 participà en la creació de l’empresa Espasa Hermanos y Salvat, convertida el 1881 en Espasa y Compañía, formada per ell i el seu cunyat Josep Espasa.
L’any 1897 se separà de la societat per fundar-ne una altra, amb la denominació de Salvat e Hijo, que en un temps relativament curt es convertí en una de les editorials més importants de l’estat espanyol, gràcies a la modernització dels procediments tipogràfics.
Fou soci fundador de l’Institut de les Arts del Llibre.
A la seva mort, l’editorial fou continuada pels seus fills Pau i Santiago Salvat i Espasa.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 30 octubre 1842 – Barcelona, 31 desembre 1890)
Taquígraf i eclesiàstic. Va doctorar-se en dret i en filosofia i lletres. Es considerava deixeble del filòsof Llorens i Barba.
Escriví i edità diverses obres de filosofia i religió. Però l’obra que li donà nom fou la invenció d’un nou mètode taquigràfic, conegut gràcies a l’edició, l’any 1864, de La taquigrafía sistemática.
Aquest mètode fou, el 1873, consagrat com a mètode oficial a l’Institut de Barcelona.
(Cuba, 1842 – Barcelona, 20 gener 1895)
Historiador de l’art. Establert a Barcelona. Col·laborà al “Diario de Barcelona”. Fou membre de la Comissió de Monuments i de l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona.
Estudià (1869) la conservació dels monuments durant les revolucions franceses del 1789 i el 1848. Col·laborà en la realització de la Historia General del Arte, de Lluís Domènech i Montaner.
És autor d’un treball molt seriós sobre la vida i l’obra d’un pintor català del segle XVIII, Antonio Viladomat, el artista olvidado y maestro de la pintura catalana (1877), reprès més tard per Santiago Alcolea en la seva tesi doctoral (1969).
Sobresortí també com a crític d’art.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1774 – Barcelona, 1842)
Escultor. Després d’estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, vers el 1804 obrí taller en aquesta ciutat. L’any 1809, fugint de l’ocupació francesa, s’instal·là a Palma de Mallorca.
En principi es dedicà exclusivament a la imatgeria, però més endavant construí també mobiliari d’una gran qualitat.
Malgrat el prestigi que assolí a les Illes, el 1822 era novament a Barcelona, on arribà arruïnat i portà una existència precària fins que va morir foll a l’hospital.
Entre les moltes obres que realitzà per a les esglésies mallorquines sobresurten una Pietat, un joc de canelobres de set braços per a Sant Jaume i un Sant Bru per a la cartoixa de Valldemossa i que ara figura a la catedral de Mallorca, també féu un llit de gran parada per al palau del marquès de Solleric.
A Barcelona esculpí imatges per al convent de Santa Caterina i un Neptú per a una font pública.
Tingué un fill que, en principi, l’ajudava al taller i que possiblement fou August Ferran i Andrés.
(Olot, Garrotxa, 27 abril 1815 – Barcelona, 1842)
Compositor. Després d’haver-se graduat d’advocat a Barcelona el 1837, fundà la Societat Filharmònica Olotense (1845).
Concilià la carrera de dret amb la composició musical, de la qual destacà l’òpera còmica La mejor la paga (1837), a més de cinc simfonies, himnes, danses, nombroses composicions religioses i d’una òpera inacabada, Giuseppe Ricardo.
Dades dels Països Catalans 