(Catalunya, segle XVIII – Tarragona, 1827)
Capitost absolutista. Després d’intervenir en la revolta reialista contra el Trienni Constitucional (1821-23), dirigí una de les partides dels Malcontents a la primavera del 1827, i encara, pel setembre, ocupà Mataró.
Fou afusellat pels governamentals.
(Girona, 1827 – 1874)
Periodista i historiador. Estudià dret a Barcelona.
Col·laborà en diversos diaris de caire tradicionalista, i publicà Gerona histórico-monumental (1853), Fueros de Cataluña (1870), etc.
Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i cronista honorari de Girona.
(Sant Boi de Lluçanès, Osona, segle XVIII – Catalunya, 1827)
Teòleg i eclesiàstic. Era catedràtic a Vic, on ocupà càrrecs a la seu i al seminari.
El 1796 publicà en llatí una obra religiosa.
(Campanet, Mallorca, 1753 – Palma de Mallorca, 1827)
Militar. Passà a l’armada el 1777. Actuà de corsari; participà en l’atac a Alger (1784), dirigit per Antoni Barceló, i el 1795 en el setge de Roses (Alt Empordà) com a segon del duc de Gravina durant la Guerra Gran.
Defensà l’illa de la Trinitat contra els anglesos (1797). Ascendí a brigadier el 1811.
(Palma de Mallorca, 28 març 1827 – Barcelona, 28 octubre 1898)
Poetessa. Germana de Pere d’Alcàntara. Casada amb el poeta Miquel Victorià Amer (1860), residí a Barcelona.
Conreà des de molt jove la poesia i participà assíduament als Jocs Florals de Barcelona; obtingué ja un accèssit el 1859 amb Anyorança i fou premiada encara en diverses ocasions. Un recull dels seus poemes fou publicat al volum Poesies (1855), ampliat el 1908, però moltes han estat disperses a publicacions de Barcelona i Palma de Mallorca.
La seva poesia, basada en temes populars, familiars i sobretot religiosos, és influïda sovint per la lírica popular i té en moltes composicions una gran senzillesa, equilibri i un cert encant.
(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 13 gener 1827 – Fuencarral, Madrid, 3 juliol 1886)
Religiosa fundadora de les terciàries franciscanes de la Mare de Déu del Diví Pastor, dites vulgarment de la Divina Pastora.
El 1850 entrà, a Ripoll, a l’institut tot just fundat de terciàries caputxines de la Divina Pastora, del qual fou la primera superiora; però l’abandonà, el 1872, per fundar el seu.
Passà la resta de la seva vida a Madrid i a Fuencarral, estenent el seu institut.
El 1949 fou iniciat, a Madrid, el procés diocesà per a la seva beatificació, que el 1963 passà a Roma.
(Manresa, Bages, 1827)
Periòdic trisetmanal. Continuador del diari “El Realista Manresano” (1823) i d’“El Catalán Realista” (1827).
Defensà l’absolutisme de Ferran VII de Borbó i atacà violentament els liberals; tingué poca durada.
(Maó, Menorca, 22 juny 1827 – Barcelona, 15 març 1887)
Músic. Estudià a Maó amb Benet Andreu, i es traslladà a Barcelona el 1845.
Actuà com a contrabaix a l’orquestra del Liceu i fou mestre de capella de l’església de Sant Jaume.
Estrenà nombroses sarsueles, entre les quals destaquen Buen viaje, señor don Simón, en col·laboració amb Marià Soriano Fuertes, La tapada del retiro i Tres para una.
L’any 1857 estrenà al Liceu amb notable acolliment l’òpera italiana Gualtiero di Monsonis (1857), El cant de la marsellesa (1877) i De la tierra al sol (1879).
(Catalunya, març 1827 – setembre 1827)
Alçament armat promogut pels ultrareialistes contra la política moderada de Ferran VII de Borbó.
L’entrada al govern de realistes moderats que suavitzaren les mesures contra els liberals provocà l’aixecament a Catalunya de nombroses partides, després que es publiqués un Manifiesto de la Federación de Realistas Puros, en el qual els malcontents es declaraven contraris a Ferran VII i partidaris del seu germà Carles.
L’alçament es produí en zones del baix Ebre, Vic, Manresa i Girona (abril 1827), però fou ràpidament sufocat, amb l’execució d’alguns capitosts i la concessió d’un indult als guerrillers.
L’alçament aviat es reproduí (agost 1827), atiat pel clergat; aquest cop els malcontents no es declararen contraris a Ferran VII, però reclamaren el nomenament d’absolutistes per als càrrecs públics i la reinstauració de la inquisició.
Aquest cop, més ben organitzats, els insurrectes s’apoderaren de Manresa, on formaren la Junta Superior Provisional de Govern que dirigí Agustí Saperes i després Josep Bussons, i també a Igualada, Vic, Cervera i Reus.
Ferran VII es traslladà a Tarragona i inicià una ràpida repressió, dirigida per Carratalà, Manso i Solà i principalment pel comte d’Espanya.
A causa de la manca de suport popular el moviment s’esfondrà i els seus principals caps foren capturats i executats.
La guerra dels Malcontents fou un precedent de la lluita entre absolutistes i liberals que s’esdevindria després en la primera guerra carlina.
Dades dels Països Catalans 