Arxiu d'etiquetes: 1821

Bona, Fèlix de

Deixa un comentari

(Catalunya, 1821 – Madrid, 1899)

Economista. Es traslladà a Madrid juntament amb el seu cosí l’economista Joan Eloi de Bona i Ureta, per indicació de Pròsper de Bofarull. Fou redactor de “La Discusión” (1850-59) i d’altres diaris polítics.

Defensor del lliure canvi, formà part de l’Asociación para la Reforma de los Aranceles i fou un dels fundadors de la Sociedad Abolicionista Española (1865).

És autor d’Economía popular (1870) i La huelga (publicada pòstumament), novel·la en defensa del lliurecanvisme.

Baylina, Antoni

Deixa un comentari

(Berga, Berguedà, 23 març 1760 – Barcelona, 28 setembre 1821)

Predicador i escriptor franciscà.

Resten inèdites les seves obres: Argumenta omnia annalium minorum sancti Francisci, an, 1798; El Cándido, o sea diálogos filosóficos, en vuit volums (sota el pseudònim de Buenaventura Antonio Anibaly).

Ballot i Torres, Josep Pau

4 Respostes

(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)

Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.

És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).

Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.

Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.

Ardit i Treno, Carles

Deixa un comentari

(Barcelona, 1777 – 1821)

Tècnic i creador d’estampes tèxtils. El 1814 anà a Suïssa per tal de perfeccionar la tècnica catalana dels estampats de cotó.

El 1819 publica a Barcelona un Tratado teórico y práctico para la fabricación de pintados o indianas.

Amadeu i Grau, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 7 febrer 1745 – 16 octubre 1821)

Escultor. Artísticament representa el trànsit entre el darrer barroc i el rococó, encara que les seves primeres imatges deixaven sentir la influència del neoclàssic (estàtues d’apòstols conservades a Montserrat).

El seu primer mestre fou l’arquitecte i escultor Pere Costa; després passà, l’any 1761, a Valls, al taller de Lluís Bonifaç, on cultivà el sentit artesà de l’escultura.

L’any 1770 ingressà al col·legi d’arquitectes, escultors i tallistes, i el 1778 presentà un baix relleu a l’Acadèmia de San Fernando que li valgué el nomenament d’acadèmic numerari.

Des del punt de vista estilístic, la seva obra acusa tres estils: barroc (Sant Joaquim i Santa Anna de l’església de la Mercè, Sant Bru de l’església de Sant Jaume, Sant Agustí i Santa Eulàlia de l’església de Santa Anna, totes a Barcelona); francament acadèmic (sèrie de Sant Josep Oriol, La Verge dels Desamparats de l’església del Pi), i el d’una obra més original i realista, representada per les figures de pessebre i la sèrie de Santa Anna i la Verge.

Alerany i Nebot, Josep

Deixa un comentari

(Tivissa, Ribera d’Ebre, 26 de febrer 1821 – Madrid, 15 octubre 1884)

Doctor en farmàcia. Catedràtic de química a la Universitat de Barcelona (1853) i d’història de la farmàcia a la de Madrid (1859).

Autor de treballs sobre l’anàlisi de l’arsènic i dels sulfurs i sobre qüestions botàniques i d’aigües minerals.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

17 Respostes

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.