(Figueres, Alt Empordà, 1820 – 1872)
Polític i jurisconsult. Germanastre de Narcís Fages i de Romà.
Fou diputat per Girona i Figueres a les corts espanyoles entre 1857 i 1866. Era afiliat al partit moderat.
Col·laborà assíduament al diari “La Corona”. El 1865 va publicar els seus discursos polítics.
(Barcelona, vers 1820 – Madrid, segle XIX)
Gravador. Possiblement fou fill de Domènec Estruch i Jordan i germà d’Albert.
Es formà a l’Escola de Nobles Arts, on fou premiat i passà un temps estudiant a Itàlia (1836-40), i de retorn féu diversos retrats i diplomes, i s’especialitzà en el gravat a l’acer.
Ingressà a la direcció d’hidrografia de Madrid.
(la Fatarella, Terra Alta, 1820 – Lleida, 9 octubre 1884)
Sacerdot. A Lleida fundà l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana.
Publicà un Repertorio de planes de sermones i un Breviario Mariano.
(Barcelona, 13 maig 1820 – 16 setembre 1904)
Químic, metge i farmacèutic. Fou el primer que assajà la llum elèctrica a Barcelona (1866).
És autor de nombrosos escrits (Tratado elemental de química industrial, 1850), especialment de col·laboracions periodístiques. Dirigí la revista “La Abeja Médica Española”.
Fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic de química a la Universitat de Barcelona.
(Sevilla, Andalusia, 9 març 1820 – Barcelona, 8 març 1884)
Escriptor i periodista. Estudià dret a Barcelona, i es traslladà a Londres, on residí fins al 1875.
Dedicat a estudis cervantins, intentà d’identificar Don Quixot amb el seu autor (La estafeta de Urganda, 1861; La verdad sobre el Quijote, 1865; La génesis del Quijote, 1883).
Publicà poesies en castellà i en anglès (Leyenda del corazón, 1882).
(Barcelona, 26 octubre 1740 – 10 març 1820)
Hisendat i científic. Marquès d’Alfarràs i de Llupià. Estudià matemàtiques amb Tomàs Cerdà.
Fou un dels fundadors (1764), i secretari permanent, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, que l’any 1765 es digué Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou vicepresident d’ençà del 1799.
Publicà diverses obres de caràcter científic, entre les quals sobresurten: Disertación sobre los terremotos (1783), Disertación sobre los medios de perfeccionar el estudio de la meteorología, El aerómetro o pesalcores (1791).
Posseïdor d’una extensa propietat a Horta (Barcelona), hi projectà, amb el concurs de l’arquitecte D. Bagutti, els jardins del Laberint.
Exiliat durant l’ocupació francesa (1808-14), en tornar al país, fou un dels dos consellers nomenats pel capità general per a la construcció del canal d’Urgell.
Fou representant de Barcelona a les Corts de Cadis (1812), però, delicat de salut, no pogué ésser-hi present.
(Catalunya, 1820 – 1847)
Associació d’industrial cotoners. Basant-se en les dues associacions precedents, la Comissió de Fàbriques i el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, prengué la defensa de la indústria cotonera, al començament de manera gairebé clandestina, fins a l’any 1826, en què es reorganitzà i fou la impulsora principal d’aquesta indústria al Principat.
La importància creixent i la diversificació de la indústria catalana els anys 1840 en motivà la integració en la Junta de Fàbriques, creada l’any 1847.
(Barcelona, vers 1820 – segle XIX)
Polític. Germà de Josep Anselm Clavé. De família menestral, milità ben jove al partit republicà que dirigia Abdó Terrades.
Participà activament en la revolta centralista del 1843 i fou un dels voluntaris que intentaven d’assaltar la Ciutadella de Barcelona la nit del 7 d’octubre de 1843.
El seu enfrontament personal amb el capità general Juan Zapatero li donà un gran prestigi popular. Fou confinat a Maó, el juliol de 1856, juntament amb altres dirigents del partit demòcrata, entre ells els seus germans Francesc i Josep Anselm.
(París, França, 1820 – Barcelona, 1869)
Escenògraf. Decorà el nou Teatre Principal de Palma de Mallorca (1857).
A Barcelona (1846), juntament amb Charles Antoine Cambon i Henry Philastre, decorà el Liceu (al·legories i retrats al sostre, teló de boca, que tornà a fer després de l’incendi del 1861) i hi féu escenografies per a la inauguració.
Restà al Liceu com a escenògraf titular, i treballà repetidament per als teatres catalans (Figueres, el 1850; el dels Camps Elisis, a Barcelona, el 1865).
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 1895)
Argenter i orfebre. Obrí a Barcelona un establiment de joieria (1843).
Va dedicar-se a les joies tradicionals catalanes i especialment a la creació d’objectes religiosos (corona de la Mare de Déu de Montserrat -1881-, calze d’or de Pius IX, pectoral del bisbe Urquinaona, etc).
El seu establiment fou continuat pels seus fills Francesc Cabot i Rovira (Mataró, Maresme, 1848 – Barcelona, 1918), Emili i Joaquim.
Dades dels Països Catalans 