(Perpinyà, 1820)
Recull de càntics en català. Versió dels de sant Sulpici, fet per un capellà anònim de Perpinyà.
Aplegà glosses litúrgiques, himnes religiosos, etc, alguns amb notacions musicals, el ritme dels quals correspon a cançons franceses.
(Palaldà, Vallespir, 9 agost 1820 – Montpeller, França, 29 octubre 1869)
Historiador de la literatura. Fou professor a les universitats d’Estrasburg (1859-62) i de Montpeller (1862-69).
Publicà diversos treballs sobre literatura castellana i un Essai sur l’histoire de la littérature catalane (1857), on mostrà la diferència, des de l’origen, entre el català i l’occità. Féu estudis sobre els límits de la invasió cèltica i d’etimologia catalana. Escriví tres novel·les en francès.
Fou un dels fundadors i el primer president de la Société pour l’Etude des Langues Romanes (1869), destinada a l’enaltiment de les llengües occitana i catalana.
(Prats de Molló, Vallespir, 1820 – Perpinyà, 1908)
Poeta i eclesiàstic. És autor del poema religiós en deu cants La Immaculada (1891) i de Nina.
Publicà en francès Harmonies eucharistiques, La dévotion i una Tragédie catalane.
Malgrat la forma clàssica del seu vers, denota ja una sensibilitat romàntica.
(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)
Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.
Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.
(Planes de la Baronia, Comtat, 1753 – 5 gener 1820)
Jurista. Estudià filosofia i dret a la Universitat de València. Exercí d’advocat de l’audiència de València fins que el 1780 es traslladà a Madrid. Mantingué amistat amb diversos erudits i literats.
El comte de Floridablanca li encarregà la traducció castellana de l’obra del seu germà Joan Andrés, que publicà amb el títol d’Origen, progresos y estado (1784). Es retirà posteriorment a València i el 1802 fou nomenat oïdor de l’audiència de Mallorca, càrrec al qual renuncià. Fou membre de l’Acadèmia de Florència.
Elegit diputat a les corts de Cadis (1811) es distingí per la seva ideologia absolutista. El 1813 es retirà de nou a la seva vila natal. Traduí, a més de la ja esmentada, diverses obres del seu germà.
(Sogorb, Alt Palància, 1820 – 1875)
Polític i advocat. Havia cursat la carrera militar, però les seves idees liberals el feren participar lliurement a la revolució de 1848, al front d’una formació de voluntaris. Derrotat el moviment, fugí a França, on visqué un temps.
Fou diputat diverses vegades i governador de Conca.
(Urgell, segle XVIII – Sevilla, Andalusia, 1820)
Marí. Participà a diverses accions de guerra, sobretot durant el bloqueig de Gibraltar.
Fou professor de l’Acadèmia de Guàrdies Marines el 1781-82. Realitzà estudis hidrogràfics remarcables.
Dirigí l’observatori de Sant Ferran de Sevilla.
(Buenos Aires, Argentina, 26 setembre 1758 – 14 febrer 1820)
Metge. Fill d’un cirurgia militar català, destacat al Riu de la Plata. Estudià medicina a la Universitat de Cervera.
Organitzà l’ensenyament de la medicina a Buenos Aires. En morir fou donat el seu nom a un dels hospitals més importants d’aquesta ciutat.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 23 octubre 1820 – Barcelona, 23 abril 1872)
Filòsof. Va estudiar filosofia i dret a la Universitat de Barcelona, on poc després i fins a la mort va ocupar la càtedra de metafísica i va crear escola.
Va publicar Sobre el desarrollo del pensamiento filosófico (1855). Pòstumament, el 1920, la Universitat va editar Lecciones de filosofía, a partir d’apunts presos a les seves classes.
Seguidor de l’escola escocesa i màxim representant de l’Escola de Barcelona, el filòsof exercí una forta influència en Milà i Fontanals i Menéndez y Pelayo, entre altres.
(Barcelona, 1820 – Red Oak, Iowa, EUA, 1878)
Diplomàtic. Pare de Lluís Faraudo i de Saint-Germain.
Seguí la carrera diplomàtica, i el 1859 fou vice-cònsol espanyol a Nova Orleans. Fou cònsol a Veracruz (Mèxic) (1863-66), on cooperà amb el desembarcament de tropes comandat pel general Prim, i intervingué en la proclamació de Maximilià com a emperador de Mèxic.
Fou cònsol a Bordeus i a Hong Kong, on denuncià la introducció d’opi a les Filipines.
Viatjà per tot el món.
Dades dels Països Catalans 