(Barcelona, 13 maig 1820 – 16 setembre 1904)
Químic, metge i farmacèutic. Fou el primer que assajà la llum elèctrica a Barcelona (1866).
És autor de nombrosos escrits (Tratado elemental de química industrial, 1850), especialment de col·laboracions periodístiques. Dirigí la revista “La Abeja Médica Española”.
Fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic de química a la Universitat de Barcelona.
(Sevilla, Andalusia, 9 març 1820 – Barcelona, 8 març 1884)
Escriptor i periodista. Estudià dret a Barcelona, i es traslladà a Londres, on residí fins al 1875.
Dedicat a estudis cervantins, intentà d’identificar Don Quixot amb el seu autor (La estafeta de Urganda, 1861; La verdad sobre el Quijote, 1865; La génesis del Quijote, 1883).
Publicà poesies en castellà i en anglès (Leyenda del corazón, 1882).
(Barcelona, 26 octubre 1740 – 10 març 1820)
Hisendat i científic. Marquès d’Alfarràs i de Llupià. Estudià matemàtiques amb Tomàs Cerdà.
Fou un dels fundadors (1764), i secretari permanent, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, que l’any 1765 es digué Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou vicepresident d’ençà del 1799.
Publicà diverses obres de caràcter científic, entre les quals sobresurten: Disertación sobre los terremotos (1783), Disertación sobre los medios de perfeccionar el estudio de la meteorología, El aerómetro o pesalcores (1791).
Posseïdor d’una extensa propietat a Horta (Barcelona), hi projectà, amb el concurs de l’arquitecte D. Bagutti, els jardins del Laberint.
Exiliat durant l’ocupació francesa (1808-14), en tornar al país, fou un dels dos consellers nomenats pel capità general per a la construcció del canal d’Urgell.
Fou representant de Barcelona a les Corts de Cadis (1812), però, delicat de salut, no pogué ésser-hi present.
(Catalunya, 1820 – 1847)
Associació d’industrial cotoners. Basant-se en les dues associacions precedents, la Comissió de Fàbriques i el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, prengué la defensa de la indústria cotonera, al començament de manera gairebé clandestina, fins a l’any 1826, en què es reorganitzà i fou la impulsora principal d’aquesta indústria al Principat.
La importància creixent i la diversificació de la indústria catalana els anys 1840 en motivà la integració en la Junta de Fàbriques, creada l’any 1847.
(Barcelona, vers 1820 – segle XIX)
Polític. Germà de Josep Anselm Clavé. De família menestral, milità ben jove al partit republicà que dirigia Abdó Terrades.
Participà activament en la revolta centralista del 1843 i fou un dels voluntaris que intentaven d’assaltar la Ciutadella de Barcelona la nit del 7 d’octubre de 1843.
El seu enfrontament personal amb el capità general Juan Zapatero li donà un gran prestigi popular. Fou confinat a Maó, el juliol de 1856, juntament amb altres dirigents del partit demòcrata, entre ells els seus germans Francesc i Josep Anselm.
(París, França, 1820 – Barcelona, 1869)
Escenògraf. Decorà el nou Teatre Principal de Palma de Mallorca (1857).
A Barcelona (1846), juntament amb Charles Antoine Cambon i Henry Philastre, decorà el Liceu (al·legories i retrats al sostre, teló de boca, que tornà a fer després de l’incendi del 1861) i hi féu escenografies per a la inauguració.
Restà al Liceu com a escenògraf titular, i treballà repetidament per als teatres catalans (Figueres, el 1850; el dels Camps Elisis, a Barcelona, el 1865).
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 1895)
Argenter i orfebre. Obrí a Barcelona un establiment de joieria (1843).
Va dedicar-se a les joies tradicionals catalanes i especialment a la creació d’objectes religiosos (corona de la Mare de Déu de Montserrat -1881-, calze d’or de Pius IX, pectoral del bisbe Urquinaona, etc).
El seu establiment fou continuat pels seus fills Francesc Cabot i Rovira (Mataró, Maresme, 1848 – Barcelona, 1918), Emili i Joaquim.
(Martorell, Baix Llobregat, 1820 – Barcelona, 1884)
Jurista i escriptor. Fill d’Antoni Buxeres i Rosés.
Assessor del Reial Patrimoni des del 1849, s’especialitzà en qüestions agrícoles, fundà l’Associació Rural de Catalunya i fou un assenyalat defensor del dret foral català (col·laboracions a “El Paladín” (1875), “La Veu de Montserrat” i al “Diario de Barcelona”).
Amic de Josep Coroleu, intentà que la Restauració del 1874 defensés el regionalisme. Fou inspirador del missatge de protesta contra la supressió dels furs del Baís Basc (1876).
Publicà Exposició que adressa a les Corts… en súplica de que es conservi al Principat son dret civil especial (1882) i Apuntes al “Fomento de la Población Rural” por Fermín Caballero (1871).
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 28 novembre 1882)
Historiador i eclesiàstic. Nomenat protonotari apostòlic el 1862, el 1867 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
És autor de Cronicón de Barcelona, Historia de la invicta y memorable bandera de Santa Eulalia (1861), Historia general de la Religiosa y Militar Orden de los Caballeros del Temple (1882) i d’Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña, en 1713 y 1714 (1871-72), la seva obra més important i en la qual utilitza, sense gaire ordre ni sistematització de les referències bibliogràfiques, una gran quantitat de materials documentals, alguns dels quals perduts actualment.
(Bassegoda, Alt Empordà, segle XIX – Barcelona, segle XX)
Família d’arquitectes i escriptors.
Procedent del poble de Bassegoda i establerts a Barcelona al començament del segle XIX, com a paletes.
Fou iniciada pels germans:
Pere Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1817 – Barcelona, 1908) Mestre d’obres i contractista. Fou autor de la casa de Ròmul Bosch i Alsina i de la de davant la Companyia Telefònica, totes dues a la plaça de Catalunya.
Josep Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Empordà, 1820 – Barcelona, 1914) Paleta.
Bonaventura Bassegoda i Mateu (Bassegoda, Alt Emporda, 1822 – Barcelona, 1889) Paleta. Fou el pare de Bonaventura, Joaquim i Ramon-Enric Bassegoda i Amigó.
Dades dels Països Catalans 