Arxiu d'etiquetes: 1818

Baget i Pàmies, Joan

Deixa un comentari

(la Selva del Camp, Baix Camp, 1775 – Lleida, 1818)

Militar. Escrivà de professió. Coronel dels terços de voluntaris de Lleida, lluità en la segona batalla del Bruc (14 juny 1808) i defensà la línia de la dreta del Llobregat (1808-09). Intervingué en l’expedició que aconseguí d’aixecar el setge de Girona (16 agost 1808).

Retornat a Lleida (maig 1809), Baget derrotà novament els francesos al Cinca. A la fi del mateix 1809 fou fet presoner quan intentava de contenir les forces del comte d’Hébert, a Torres de Segre.

Arrau i Estrada, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 1774 – 1818)

Poeta i dramaturg. Era pintor i fou sots-director de l’Escola de Nobles Arts de Llotja des del 1803.

Autor de poemes neoclàssics en castellà, i de patriòtics -en castellà i en català- durant la guerra contra Napoleó. Escriví el sainet popular L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta.

Fou el pare del pintor Josep Arrau i Barba.

Amigó, Eudald Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 1818 – 1885)

Artista decorador de vidres. Féu obres molt remarcables per a les esglésies del Pi i Santa Maria del Mar de la capital, així com per al monestir de Montserrat.

Ametller i Vilademunt, Victorià

1 Resposta

(Banyoles, Pla de l’Estany, 1818 – Alcalá de Henares, Madrid, 1884)

Militar i escriptor. Fou diputat a Corts i comandant general dels republicans de Catalunya durant la guerra dels Matiners (1848-49).

Fou perseguit per la seva obra Los mártires de la libertad española (1855), d’idees extremadament liberals.

Escriví altres obres: Juicio crítico de la guerra d’Àfrica (1861), Ideas sobre la reforma de las fuerzas armadas en España (1870), Un ejército para el rey o un ejército para la patria (1877).

Rubió i Ors, Joaquim

15 Respostes

(Barcelona, 31 juliol 1818 – 7 abril 1899)

Escriptor i catedràtic. Estudià primer al seminari i més tard dret. L’any 1842 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Valladolid. Mantenidor dels Jocs Florals el mateix any de la seva restauració (1859), va obtenir-hi l’englantina el 1890. Catedràtic d’història a Barcelona. El 1892 fou nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

Figura complexa, la seva posició s’accentuà a partir de la Revolució de Setembre. Fou un dels membres de l’escola apologètica catalana i va tenir un paper preponderant en el moviment catòlic català. Com a historiador, mantingué els models de la historiografia romàntica, mentre que com a escriptor i crític continuà en la mateixa línia de la seva joventut, trets que es palesen a El Renacimiento Catalán (1878). En temes de filologia, publicà treballs sobre Pere Serafí i Francesc Vicenç Garcia.

La seva obra poètica mostra els trets més importants de tota la seva obra: poeta en català, començà a escriure iniciat per Aribau i Antoni Martí. Començà escrivint poesia a “El Guardia Nacional” (1837), però fou al “Diario de Barcelona”, on desenvolupà de debó la campanya cultural amb el poema Lo Gayter de Llobregat (1839), que obtingué un notable ressó a Barcelona, i féu que hi comencessin a escriure altres poetes com Antoni Martí i Antoni de Bofarull.

La seva influència fou decisiva dins el moviment romàntic català. El poema Roudor del Llobregat és una composició èpica que guanyà el premi de poesia convocat l’any 1841 per l’Acadèmia de Bones Lletres. En editar Lo Gayter del Llobregat (1841), va aplegar-hi les seves obres publicades en català i fou després traduït a diversos idiomes.

La seva poesia és exponent d’un corrent romàntic conservador, exaltat per un esperit patriòtic, que, a través del tema de l’Ubi sunt, evoca l’època de l’edat mitjana. Entre els seus poemes més populars, cal remarcar Barcelona i Mos cantars.

És considerat un dels iniciadors del moviment cultural de la Renaixença.

Milà i Fontanals, Manuel

26 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 maig 1818 – 16 juliol 1884)

Filòleg i escriptor. En un començament estudià a Cervera i, un cop traslladada la Universitat a Barcelona amb la denominació d’Estudis Generals, hi acabà les carreres de dret i de filosofia i lletres. Havent debutat literàriament en “El Vapor” (1836), entrà en relació amb els romàntics catalans.

Afiliat primerament a un romanticisme exaltat, pertanyent a la primera etapa de la seva obra poètica en castellà, esdevingué un admirador de Walter Scott i del romanticisme tradicional.

Catedràtic d’estètica i d’història a la Universitat de Barcelona el 1846, destacà com a mestre del grup de companys romàntics com ara Pau Piferrer, Joaquim Rubió, Josep Llausàs i altres deixebles posteriors com Menéndez Pelayo, Rubió i Lluch, Josep Balari, Torras i Bages, Costa i Llobera i Maragall.

Fou membre i president de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pertanyent a la generació romàntica dels jocs florals, va prendre part en la seva restauració (1859) i obrí l’acte amb un parlament sobre la gaia ciència.

mila_fontanals1

Si com a historiador i crític literari assolí en el seu temps un extraordinari relleu, no és inferior la seva obra de filòleg, poeta i folklorista. Com a poeta no operà amb una matèria lírica, sinó que se serveix d’un conjunt d’elements narratius, extrets de la història medieval. En la Cançó del Pros Bernat (1867) poetitza la figura de Bernat de Ribagorça, comte de Pallars, que, com indica en la seva obra De la poesía heroico-popular castellana, és el nucli originari de la llegenda de Bernardo del Carpio, i utilitza, a més, els tòpics característics de la cançó de gesta. Altres obres són La complanta d’En Guillem (1867), la seva lírica més pura, Pastorel·la de Nadal i Poqueta cosa, espècie de pastorel·la trobadoresca.

Fou el primer que es dedicà a la historiografia literària al segle XIX. Malgrat la manca de tradició en els estudis literaris, se situà a l’altura dels millors romanistes de l’Europa del seu temps, com G. Paris, G. Meyer, Bartsch o Mussafia. Amb plena consciència dels seus mètodes (mètode comparatiu), es féu l’home universal de la Renaixença, partint del fet de considerar la literatura catalana en relació amb les altres literatures romàniques.

La seva labor com a crític fou coneguda a través de l’estudi Clásicos y Románticos, aparegut dins “El Vapor” l’any 1836 i incorporat després a Estudios literarios (1838). És també d’aquesta època Compendio de arte poética (1844).

No fou, però, fins a partir de l’any 1853 que publicà les obres literàries de més envergadura, com Observacions sobre la poesia popular (1853) i el recull Romancerillo catalán (1882), d’interès extraordinari per a l’estudi de la poesia popular. El seu treball De los trovadores de España (1861) el situa com un dels primers provençalistes d’Europa i capdavanter dels futurs especialistes d’aquesta matèria al país. Arran d’aquesta obra van néixer altres estudis particulars sobre gèneres, poetes i formes de l’antiga literatura catalana com ara Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865), Les Noves rimades (1876) i La Codolada (1876).

La publicació de la seva obra De la poesía heroico-popular castellana (1874) fou un precedent dels estudis que dugueren a terme M. Menéndez Pelayo i R. Menéndez Pidal. El seu deixeble Marcelino Menéndez Pelayo preparà l’edició de les Obras completas de Milà, aparegudes en vuit volums entre el 1856 i el 1888.

Canelles i Carreres, Agustí

2 Respostes

(Alpens, Osona, 22 juny 1765 – Alella, Maresme, 9 abril 1818)

Matemàtic, astrònom i religiós. Estudià filosofia, matemàtiques i nàutica a Barcelona. Ingressà a l’orde de trinitaris calçats després d’un viatge a Veracruz (1789). Fou catedràtic de cosmografia i de matemàtiques (1803) i el 1806 ocupà la càtedra de nàutica a l’Escola de Nàutica de Barcelona.

Ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts (1803), on llegí un Proyecto de una medida universal sacada de la Naturaleza, i col·laborà amb els astrònoms Joan Baptiste Delambre i Pierre François Méchain durant llur estada a Catalunya per a la determinació del metre (1805).

Durant la invasió francesa formà part de l’exèrcit espanyol i s’hi distingí pels treballs de topografia i obres de campanya; aixecà plans de ciutats (Descripción de la plaza de Vich y sus contornos en 1813). Aplegà elements per a formar un mapa general de Catalunya, i el 1817 estudià un sistema per tal d’aprofitar les aigües del Llobregat per al reg del pla de Barcelona i zones del Vallès.

Inventà un instrument per a les observacions geodèsiques i astronòmiques. Publicà: Elementos de astronomía náutica (1814).

Badia i Leblich, Domènec

5 Respostes

(Barcelona, 1766 – Damasc ?, Iran, 1818)

“Ali Bei”  Viatger i escriptor. Estudià a les escoles de la Junta de Comerç de Barcelona. El 1801, juntament amb el geògraf Simó de Rojas Clemente, presentà a Carles IV de Borbó un projecte de viatge d’exploració pel nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Els objectius eren en teoria científics, però de fet el viatge obeïa a projectes d’expansió política i, sobretot, econòmica.

Badia emprengué el viatge el 1803, disfressat i sota nom aràbic. Home intel·ligent i observador, i també bon dibuixant, reeixí en la seva missió i, a més a més, recollí abundant material sobre la geografia, l’art, la fauna, els costums i els més diversos aspectes de les terres que visità. Com a fet remarcable cal dir que aconseguí d’entrar a la Meca.

En tornar al país (1808), es trobà amb el fet consumat de l’ocupació napoleònica. Oferí aleshores els seus serveis a Josep I que li concedí diversos càrrecs administratius. El 1814 marxà a París amb les tropes franceses. Fou aleshores que Napoleó li encarregà un nou viatge, també científic, a l’Índia. Aquest cop, però, la seva missió no podia deixar d’inquietar els anglesos, màxims competidors de França en el terreny de l’expansió colonialista. Així, Badia no pogué arribar a l’Índia, sinó que desaparegué a Damasc, probablement assassinat per instigació d’agents britànics.

Badia és un dels primers exemples d’aquest tipus d’agent colonialista (Brazza, Stanley, el també català Sinibald de Mas, etc), que proliferà durant el segle XIX. És, alhora, pel seu esperit observador i la seva curiositat enciclopèdica, un dels darrers representants de la figura del viatger il·lustrat setcentista.

Deixà una relació de la seva expedició titulada Voyages d’Alí Bey en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (París, 1814), traduïda a l’anglès (1816), a l’alemany (1816), a l’italià (1817), al castellà (1836) i dues vegades al català (1888 i 1934), llibre que s’inscriu dins el gènere il·lustrat dels viatges.